música

Umm, ¿només sóc jo o no vos sembla que la música del segon nivell de Sonic the Hedgehog de la Mega Drive, anomenat Marble Zone (mostra), s’assembla asombrosament a la música del segon nivell de Marble Madness (mostra)? A banda dels noms Marble Zone i Marble Madness, el creador d’aquest últim, Mark Cerny, va treballar per a Sega en Sonic 2. Curiós…

Refugios de Juego és el nou projecte pedagògic del meu germà Omar, al que ha estat dedicant molta iŀlusió i esforç durant els últims mesos. Una proposta innovadora per a l’aprenentatge en llibertat i no competitiu basat en el joc i l’exploració. Et desitge tota la sort del món amb els refugis, Omar!

Dues peces que, si bé no s’assemblen gens en el seu estil (ni tampoc massa en la melodia), sí que comparteixen cert esperit sonor comú:

• Dance with Me de Govi amb Deuter (1988)
• Umbrella de Rihanna (2007)

(La de Govi la vaig sentir a un dels podcasts de Gelo, que torna a l’atac amb una nova emissora.)

Hui he assistit a una sessió de so d’Israel Sales (com aquesta) que, a banda d’haver sigut interessantíssima, m’ha permès conèixer instruments amb un so tan increïble com la sansula, una espècie de kalimba amb efecte wah‐wah incorporat. Ací podeu sentir‐la, però no fa justícia en absolut a la textura, claredat i atmòsfera que crea l’instrument. I damunt l’afinació de fàbrica sona prou bé toques el que toques! (Israel també va darrere d’un d’aquests.)

Un altre gran descobriment de la mà de la Black Note: Mr. T-Bone i els Young Lions, una formació d’ska, reggae i rocksteady que hi actuà el passat divendres. Uff, quin directe més impressionant! Sonaren molt bé, les peces que tocaren (pròpies i alguna versió) em resultaren molt divertides i pegadisses, la interacció amb el públic estigué genial i la potència i qualitat del front man amb la veu i el trombó, impressionants. L’home suà la jaqueta a base de bé i a la pista no paràrem quiets ni un moment. Escolteu‐los i voreu!

L’estrany nom de Rabluptus Yau pertany a una banda de versions valenciana que interpreta peces molt conegudes de rock, soul, funk, blues i ska. Ahir realitzaren un concert memorable a la Black Note de València (on també la lià la soulera Sanford Alligator Band la setmana passada) de més de dues hores, amb versions impossibles com un Take On Me a meitant camí entre l’ska i el heavy metal O_o . La sala estava a rebentar i el públic, exaltat amb la intensitat de la interpretació. ¡Ei, aquesta gent es pot contractar per a celebracions!

El disc Octavarium de Dream Theater, a banda de sonar realment bé (i només l’he escoltat un parell de voltes) té alguns moments que recorden Muse per totes bandes. Mooola! :)

Este viernes asistí al concierto de Hola a todo el mundo en el Círculo. No había oído absolutamente nada de ellos (excepto que en SOS triunfaron), y el escenario lleno de guirnaldas y flores, más las pintas de indio que llevaban me hicieron temer una sesión hippie del rollito. Para nada, un directo de rock muy potente, variado e increíblemente rico en todo tipo de instrumentos: muy recomendables. El sábado tocaba en la Live!! aMuse, un grupo de tributo a Muse que con un cantante extraordinario y un grupo fabuloso dieron un concierto emocionante e inolvidable. También rinden homenajes a Queen bajo el nombre de Momo, y tocarán el próximo 2 de junio en el Hard Rock Café.

Aquest divendres vaig assistir al concert de Hola a todo el mundo al Círculo. No n’havia sentit absolutament res (excepte que al SOS triomfaren), i l’escenari ple de garlandes i flors, més les pintes d’indi que portaven em feren témer una sessió hippie del rollito. Per a res, un directe de rock molt potent, variat i increïblement ric en tota mena d’instruments: molt recomanables. Dissabte tocava a la Live!! aMuse, un grup de tribut a Muse que amb un cantant extraordinari i un grup fabulós van donar un concert emocionant i inoblidable. També reten homenatges a Queen sota el nom de Momo, i tocaran el proper 2 de juny al Hard Rock Café.

Este sábado tuve el placer de asistir por segunda vez a un concierto de Pendragon. El primero fue el de la presentación en Madrid del álbum Pure, que venía con la amenaza de ser el último de la banda si la cosa no funcionaba. Y por cierto, fue un gran, gran concierto. Afortunadamente parece que la gira y el álbum recibieron la acogida que se merecían y aquí los tuvimos otra vez en Madrid para presentar su nuevo álbum Passion, esta vez en la Sala Caracol, pero de nuevo invitados por los incombustibles amigos de Los Recuerdos del Unicornio. ¿Qué haríamos sin vosotros? :D En fin, al tema.

Aquest dissabte vaig tenir el plaer d’assistir per segona volta a un concert de Pendragon. El primer va ser el de la presentació a Madrid de l’àlbum Pure, que venia amb l’amenaça de ser l’últim de la banda si la cosa no funcionava. I per cert, va ser un gran, gran concert. Afortunadament sembla que la gira i l’àlbum reberen l’acollida que es mereixien i ací els tinguérem una altra volta a Madrid per a presentar el seu nou àlbum Passion, aquesta volta a la Sala Caracol, però de nou convidats pels incombustibles amics de Los Recuerdos del Unicornio. Què faríem sense vosaltres? :D En fi, al tema.

A rel de l’últim programa de Leit motiv de Gelo dedicat al Mellotron he vist el documental de 2003 de la BBC The Alchemists of Sound, on es relata la història de la BBC Radiophonic Workshop, pionera de la música electrònica i responsable de sintonies i efectes sonors tan memorables com els de Doctor Who i The Hitchhiker's Guide to the Galaxy. El que feien Delia Derbyshire, John Baker, David Young i companyia era pur hacking artesanal del so. Podeu trobar el documental a YouTube.

Impressionant cartell del festival Sonisphere 2011 que tindrà lloc el proper juliol a Getafe, encapçalat na menos que per Iron Maiden, Alice Cooper i Dream Theater (i els que venen darrere tampoc tenen pèrdua). Jo no me n’he pogut resistir i ja tinc l’entrada comprada (amb el descompte dels early birds ;) ).

Sentint Gelo parlar de la llegenda de Uakti en el programa de Sonidos de Pangea dedicat al (molt curiós) grup homònim m’ha vingut al cap aquell memorable episodi de Bob Esponja on un vent estrany bufa a través dels forats de Bob produint un so que encanta les meduses. :)

L’altre dia anàrem (avisats —com no— per Los recuerdos del unicornio) a La cueva del bolero (antic La cara oculta de la Luna) a vore el concert de Syd Barretina. És increïble com un paio amb una simple guitarra acústica i un pedal de delay pot interpretar els Pink Floyd de totes les èpoques i estils i sonar tan bé. La sala estava desafortunadament quasi buida, però almenys així puguérem xerrar amb Jordi (el seu nom real) durant una bona estona i fer‐nos amb l’àlbum The Neanderthal Phyletic Problem del seu altre projecte Ree Khol que sona molt a Pink Floyd (a voltes diria que massa) i és prou interessant. Si teniu l’oportunitat de vore’l en concert, feu‐ho!

Ja fa unes setmanes que Ángel Bereje (Gelo per als amics) porta dirigint i presentant un parell de programes a Radio Farnals. A cada edició de Leit motiv escull un conjunt de cançons que comparteixen un mateix tema comú, mentre que a Sonidos de Pangea punxa música d’arreu del món. Entre cançó i cançó Gelo conta la història dels artistes, de la peça i altres curiositats. Els trobe molt entretinguts i interessants, amb poc que envejar als programes de Radio 3, així que… ¡sort i que n’hi haja molts més, Gelo! :)

Plou sobre el sostre de ma casa. Mezzanine, l’àlbum que Massive Attack va traure fa ja més de dotze anys, no ha perdut encara ni un àpex de la seua originalitat, potència i força d’evocació. Pots posar‐te’l a casa i la ment es transporta a ambients obscurs i humits on les coses menudes prenen protagonisme i la profunditat de camp és sempre curtíssima (no podien haver encertat més amb la caràtula). És sorprenent com continua sent protagonista recurrent de manifestacions de la cultura popular com el cinema i la publicitat. No em talle un pèl en dir que es tracta d’un clàssic que els melòmans futurs del rock mantindran al pedestal.

El próximo viernes 19 de noviembre a las 21h tendrá lugar en la Joy Eslava el tradicional concierto que los Pink Tones hacen en ella cada año. Los Pink Tones realizan unas interpretaciones exquisitas de los Pink Floyd (podéis verlos en directo en el DVD que publicaron), y en la Joy despliegan todo su espectacular armamento de sonido, luz e intérpretes. Por algún motivo dicen que el de este año será el último en esta sala, ¡así que espabilad y comprad las entradas, que además son baratas!

El proper divendres 19 de novembre a les 21h tindrà lloc al Joy Eslava el tradicional concert que els Pink Tones hi fan cada any. Els Pink Tones realitzen unes interpretacions exquisides dels Pink Floyd (podeu vore’ls en directe al DVD que publicaren), i a la Joy despleguen tot el seu espectacular armament de so, llum i intèrprets. Per algun motiu diuen que el d’enguany és l’últim que hi faran, així que espavileu i compreu les entrades, que damunt són barates!

Hui dissabte 11 els meus estimats germans Longino i Marciano Pizarro, de Melodías Pizarras, punxaran uns bons «tirs» de pissarra per a ballar ben a gust de 12 a 2 (de la nit) a la plaça de Cibeles de Madrid. Atx, per uns pocs dies me’ls perdré!

This is the only music which can take my heart, my soul and my guts. — Jean-Pierre Scheck respecte al rock progressiu. Doncs això.

Pink Tones són un grup que es dedica a fer concerts d’homenatge a Pink Floyd. Els vaig vore fa uns anys a València i em va sorprendre l’energia que transmetien, a banda de la mestria interpretativa i la qualitat de l’espectacle. Cada any fan un concert a la sala Joy Eslava de Madrid, i el d’enguany l’han gravat en un DVD estupend que a més a més han posat a disposició del públic. Moltes gràcies, i seguiu així per molt de temps!

Una cançó perfecta per a despertar‐se un matí de Divendres Sant, o qualsevol altre dia: Just Let Me Breathe, de Dream Theater. Xut d’energia pura (amb crítica incisiva inclosa)! M’hauré de fer una playlist de cançons per a despertar‐se…

Acabe d’escoltar al programa Discópolis de Radio 3 el disc Jazz Side of the Moon, una reinterpretació en clau jazz del The Dark Side of the Moon de Pink Floyd. Sembla que el disc va ser gravat en només un parell de dies al 2007 (bona improvisació jazzística) i sona prou bé. A més a més no té paraules, així que pot ser més còmode d’escoltar que l’original i tot!

Bones notícies per als aficionats al rock progressiu i a Pink Floyd en particular. Aquest divendres 30, el diari Público regala el DVD de la peŀlícula Pink Floyd The Wall dirigida per Alan Parker. Caldrà matinejar per a pescar‐la!

L’altre dia, a la primera sessió del curs de formació actoral, vam fer un exercici on cadascú es comportava com un animal cec, un ésser únic que anava creixent, relacionant‐se i afrontant diferents reptes vitals. En un moment donat, cadascú trobava un objecte també únic i preciós que donava significat a la seua existència. Les coses que cadascú digué haver trobat donarien per a escriure un llibre de psicologia (o de contes, segons gustos).

Després de la típica consulta egòlatra a Google, me topete amb que aquesta web i el seu eslògan sonen a referència a la peŀlícula d’Almodóvar Mujeres al borde de un ataque de nervios. Res més lluny de la realitat: m’encanta el gaspatxo i punt. De fet, tal i com està el pati, i posats a posar‐ho tot en dubte, és una de les poques coses de què un servidor té certesa absoluta. És més, ni tan sols he vist el film (però m’agradaria, i més amb similar coincidència). Per cert, també resulta que aquest Gazpacho m’agrada molt. Coses de la vida, és curiós el que una frase pot donar d’ella mateixa. Meravellós món aquest.

He de confessar que m’he tornat un aficionat impenitent del programa Melodías Pizarras de Radio 3. Després d’un any de dieta quasi exclusiva a base de rock progressiu, arriben els germans Marciano, Longino i Bienvenido Pizarro amb les gravacions de pissarra del torreón de son pare Plutarco i capgiren el meu panorama sonor. Música hawaiana, calipso, bugui‐bugui, yodel, i com ells diuen hillbilly tontón, hawaiian grecobilly, cubop, mento y tamouré, guaracha rock, pop español de los '40, personatges estrambòtics de tots els pelatges a l’autèntic cristasol de cultures dels anys '20 als '50. Música esbojarrada per a posar‐se a ballar com a posseïts a casa. ¡Melodías Pizarras, donde lo antiguo, aunque sea en wachi-wachi, es mejor y más divertido!

Per fi arribà el dia d’escoltar Pendragon en directe en la seua gira de 30 aniversari! Senyores i senyors, quin tros de concert i quina gent més agradable. :)

Igual que l’anterior concert d’RPWL, aquest estava organitzat per la gent de Los recuerdos del unicornio, i també tingué lloc a la sala Ritmo & Compás de Madrid. Mai havia estat a un concert de Pendragon, i no els coneixia en persona, però només arribar vaig veure que (una altra volta) es tractava de gent senzilla, propera i amb sentit de l’humor: al vidre de l’autobús tenien un rètol on es llegia «ELDERLY PEOPLE» i un senyal de precaució amb un parell de roquers encorbats tocant. :D I a l’entrada estava en senyor Clive Nolan (teclista de Pendragon i Arena, entre altres) amb la seua camiseta de Motörhead concedint una entrevista al portal Esquizofrenia.

El concert s’encetà amb l’animada Walls of Babylon, per a deixar ben clar que no es tractava només d’un concert de presentació de nou àlbum. De seguida vaig quedar sorprés per la simpatia del senyor Nick Barrett, per l’alegria que transmetia i pel seu gest de xiquet roïn, amb les rises exagerades, les xerrades catxondes i les presentacions amb cantinela i conya inclosa. Realment semblava que el concert era una conversa entre músics i públic, sobre l’escenari responien als gestos de la gent i ens animaven amb altres de nous. Els més «seriosos» eren Peter Gee, baix i teclista, que estava molt concentrat en la feina, i el senyor Nolan, que balancejava sorprenentment els teclats avant i enrere mentre tocava. O_o El nou bateria Scott Higham és una vertadera màquina, amb una energia que de seguida em recordà el senyor Mike Portnoy (el tio arribà a escopir l’aigua cap amunt sobre la bateria, esquitxant mentre tocava!). La presentació dels membres com si foren reus condemnats a tocar en Pendragon, projectats com si foren personatges de South Park, no tingué preu. :D Per a rematar la feina, i per a sorpresa del públic, el Nick es va asseure a la vora de l’escenari i saltà a terra, on començà a passejar entre la gent donant‐los la mà i saludant tothom mentre cantava l’emocionant 2 AM. No podia haver imaginat res més agradable i familiar per a acabar el concert. :)

Musicalment parlant, tot un tour de force de pràcticament tres hores amb temes d’allò més variat (els més clàssics com Masters of Illusion o Paintbox hagueren d’esperar als dos bisos, després dels crits atronadors del públic), amb una mestria i una fidelitat impressionants per part de tots els components. El senyor Barrett va demostrar que és un dels millors guitarristes de rock vivents (Déu meu, quina interpretació de Learning Curve! O_O ). Però vaja, què vos diré d’un grup tan veterà!

L’unicornio Paco estava molt content de l’espectacle, del grup i de l’assistència de públic (recordem que era dilluns), i no puc més que estar completament d’acord. Nick Barrett diu que la supervivència del grup depén de com vaja aquesta gira i la venda del seu nou àlbum Pure. La cosa està difícil per a un grup (admetem‐ho) minoritari, però no puc més que desitjar que funcione bé i que puguem tornar a gaudir de la música i la humanitat de Pendragon.

(Quin serà el proper concert? Marillion acaba d’estrenar àlbum…)

Actualització

Podeu trobar una crònica del concert a Esquizofrenia.

Aquest diumenge vaig assistir al concert de RPWL a la sala Ritmo & Compás de Madrid. Camisetes de Pink Floyd, Genesis, Rush i Dream Theater per totes bandes… la cosa pintava bé!

Abans dels alemanys actuà Thay Khay, un altre grup que sonava molt bé, amb molta presència del teclat i acompanyat per unes animacions xulíssimes del seu primer vídeo-clip, i que van agradar molt als assistents. Ens en regalaren un CD a l’entrada, i serà qüestió d’escoltar‐se’l bé. :)

Al cap d’una estona isqué finalment la gent d’RPWL, amb el Yogi Lang acompanyat d’un faristol amb llumeneta i tot. L’espectacle incloïa projeccions per a cada cançó que estaven genials, algunes eren com xicotets vídeo‐clips. En la part musical, interpretacions poderosíssimes de totes les cançons, i sorpreses com una versió de This is Not a Prog Song amb empelts de Rockin' All Over the World, un homenatge a Rick Wright amb una cançó de Pink Floyd que confese no conéixer (Biding My Time), i la sorpresa de la nit, una interpretació esplèndida de In the Court of the Crimson King que posà a tot el món amb els braços en alt. A banda, el Yogi estigué molt parlador, enganxant temàticament una cançó amb la següent i no parava de jugar amb el tio del baix, i és que s’ho estaven passant pipa tant a dalt com a baix de l'escenari.

A banda d’això, i no menys important, vaig tenir el plaer de conéixer la gent del portal Esquizofrenia i els amics del programa Los recuerdos del unicornio, que estaven encantats de que algú de tan lluny s’haguera acostat al concert, què simpàtics! Realment és a ells a qui he d’agrair que em donaren a conéixer grups tan grans com RPWL o Pendragon, i que tinguen els collons de fer cada setmana un programa dedicat al rock progressiu i simfònic, amb l’escàs suport que té a aquest país.

En acabar el concert sonava Paintbox de fons com la glòria. Ens veem al concert de Pendragon!

Actualització

Podeu trobar una crònica del concert a Esquizofrenia.