lecturas

L’altre dia anant de matí a l’oficina vaig exclamar sorprès «Fhtagn!» en contemplar res menys que el mític Cthulhu a un cartell d’una parada d’autobús. Després de flipar una estona, vaig veure que es tractava —com no— de La sombra prohibida, la segona part de La herencia Valdemar, el film de J.L. Alemán estrenat en 2010 i inspirat en els relats d’H.P. Lovecraft (amb qui tinc un curiós lligam). La primera peŀli em semblà no molt excitant i poc misteriosa, però ben feta i m’agradà la interpretació. I sobretot m’interessà perquè… ¡a vore qui s’atreveix a fer una peŀli lovecraftiana a Espanya, i damunt sense subvencions! En qualsevol cas només puc dir que jo vull eixe puto cartell. Deu de ser el cartell més cool que he vist en molt de temps… ¡si cool es pot aplicar a un dels Antics!

Bianka está realizando un itinerario auténticamente magnífico. En su artículo Operación de amígdalas comenta otro brillante vídeo de la Royal Society of Arts que ilustra una conferencia de Sir Ken Robinson donde hable sobre cómo el actual sistema educativo está basado en una visión industrialista que diferencia entre gente adecuada para los estudios o para el trabajo, los aburre con asignaturas que no llaman su atención ni trabajan las aptitudes en que destacan, y sólo diferencia su preparación por edades. Me ha recordado inmediatamente a un pasaje del libro de Eduard Punset El viaje a la felicidad donde toca estos aspectos en el contexto de la educación en los valores de la cooperación:

Bianka està realitzant un itinerari autènticament magnífic. Al seu article Operación de amígdalas comenta un altre brillant vídeo de la Royal Society of Arts que iŀlustra una conferència de Sir Ken Robinson on parla sobre com l’actual sistema educatiu està basat en una visió industrialista que diferencia entre gent adequada per als estudis o per al treball, els avorreix amb assignatures que no criden la seua atenció ni treballen les aptituds en què destaquen, i només diferencia la seua preparació per edats. M’ha recordat immediatament un passatge del llibre d’Eduard Punset El viaje a la felicidad on toca aquests aspectes en el context de l’educació en els valors de la cooperació:

Una de las cosas que más sorprende al visitar alguno de los sitios de los indianos, ya sea en el mundo físico o en la web, es toda la simbología que lucen (bien diferente de los estilizados e inofensivos diseños frecuentes en las marcas actuales), destacando en ella su gonfalón o estandarte. El simple hecho de que tengan uno ya es una gran rareza… de hecho, toda una reclamación del uso de símbolos que han sido secuestrados (como las banderas e himnos) por ciertas identidades imaginarias como la nación que a menudo nos los han impuesto, creando en muchos (entre los que me cuento) una cierta incomodidad, cuando no oposición directa.

Una de les coses que més sorprén en visitar algun dels llocs dels indians, ja siga al món físic o a la web, és tota la simbologia que llueixen (ben diferent dels estilitzats i inofensius dissenys freqüents a les marques actuals), destacant‐hi el seu gonfanó o estendard. El simple fet de que en tinguen un ja és una gran raresa… de fet, tota una reclamació de l’ús de símbols que han sigut segrestats (com les banderes i himnes) per certes identitats imaginàries com la nació que a sovint els ens han imposat, creant en molts (entre els quals em compte) una certa incomoditat, quan no oposició directa.

No recordaba que los indianos habían incorporado hace poco al itinerario un nuevo módulo, y fue agradable encontrarme que éste toca al herencia que del movimiento ciberpunk español reciben los indianos, tema por el que sentía auténtica curiosidad ya que conocía algunas de las campañas ciberactivistas de aquéllos (como la huelga por la tarifa plana o las movilizaciones contra el Estatuto del Periodista y a favor de la devolución), pero no había interactuado con ellos ni conocía su trayectoria.

Afortunadamente la Indianopedia contiene una sorprendente cantidad de información sobre todo lo tocante a estas comunidades (ciberpunk e indiana). Buceando en ella a placer durante estos últimos días finalmente he podido descubrir los orígenes y el desarrollo de la multitud de conceptos que han ido surgiendo durante el itinerario, y he vuelto a comprobar que la narración es la que da auténtico significado a los conceptos. Ésta es mi (espero que no demasiado larga, y sin omisiones graves) reconstrucción.

No recordava que els indians havien incorporat fa poc a l’itinerari un nou mòdul, i va ser agradable trobar‐me que aquest toca l’herència que del moviment ciberpunk espanyol reben els indians, tema pel que sentia autèntica curiositat ja que coneixia algunes de les campanyes ciberactivistes d’aquells (com la vaga per la tarifa plana o les mobilitzacions contra l’Estatut del Periodista i en favor de la devolució), però no havia interactuat amb ells ni coneixia la seua trajectòria.

Afortunadament la Indianopèdia conté una sorprenent quantitat d’informació sobre tot allò tocant a aquestes comunitats (ciberpunk i indiana). Bussejant‐hi a plaer durant aquests últims dies finalment he pogut descobrir els orígens i el desenvolupament de la multitud de conceptes que han anat sorgint durant l’itinerari, i he tornat a comprovar que la narració és la que dóna autèntic significat als conceptes. Aquesta n’és la meua (espere que no massa llarga, i sense omissions greus) reconstrucció.

Allá a finales de 2003 Gloria me pasó un libro de Neal Stephenson que yo asumí que llegaba a mis manos porque ella quería que leyera Snow Crash (del mismo autor) pero no lo tenía, y porque Glo había sido mi profesora de TALF y en el libro que me prestó la máquinas de Turing tomaban cierto protagonismo. Desgraciadamente nunca sabré los auténticos motivos por que me lo dejó, pero al hacerlo me abrió las puertas a un futuro sorprendente donde se podía construir cualquier cosa desde una molécula hasta una isla, y tribus de lo más variopintas se repartían por un mundo prácticamente sin fronteras. Este libro era La era del diamante y he tenido la fortuna de releerlo como parte del itinerario indiano.

Allà per finals de 2003 Gloria em va passar un llibre de Neal Stephenson que jo vaig assumir que arribava a les meues mans perquè ella volia que llegira Snow Crash (del mateix autor) però no el tenia, i perquè Glo havia sigut la meua professora de TALF i al llibre que em prestà les màquines de Turing prenien cert protagonisme. Desgraciadament mai sabré els autèntics motius per què me’l va deixar, però en fer‐ho va obrir‐me les portes a un futur sorprenent on es podia construir qualsevol cosa des d’una molècula fins a una illa, i tribus d’allò més diverses es repartien per un món pràcticament sense fronteres. Aquest llibre era L’era del diamant i he tingut la fortuna de tornar‐lo a llegir com a part de l’itinerari indià.

Tenía unas ganas enormes de llegar a leer el libro Islas en la Red de Bruce Sterling (1988), y por fin me he despachado a gusto. Si en el relato Días verdes en Brunei el padre del ciberpunk ya mostraba una enorme capacidad para imaginar aspectos del futuro más cercano de este mundo, en Islas desarrolla toda una visión política, económica y social que se me antoja sorprendentemente plausible, vista la situación actual, para un libro publicado hace más de veinte años que se aventura quince años más en nuestro futuro.

Tenia unes ganes enormes d’arribar a llegir el llibre Illes a la Xarxa de Bruce Sterling (1988), i per fi m’he despatxat a gust. Si al relat Dies verds a Brunei el pare del ciberpunk ja mostrava una enorme capacitat per a imaginar aspectes del futur més proper d’aquest món, a Illes desenvolupa tota una visió política, econòmica i social que se’m fa sorprenentment plausible, vista la situació actual, per a un llibre publicat fa més de vint anys que s’aventura quinze anys més al nostre futur.

Ahir mateix vaig llegir el passatge d’Illes a la Xarxa que cita Manuel al seu blog. La relectura i les seues referències a l’obsolescència dels estats (per no parlar de la seua descomposició) m’ha recordat el memorable discurs interpretat per Ned Beatty a Network (original, en castellà). La visió del guionista Chayefsky és molt preclara tot i que un poc fosca, però supose que a 1976 la democràcia econòmica i la globalització dels menuts encara no es veien vindre. Per cert, Illes a la Xarxa és de 1988. Definitivament, hi ha qui veu el futur.

El libro 11M: Redes para ganar una guerra de David de Ugarte trata temas graves como el nuevo terrorismo fundamentalista, pero uno de los análisis que más me chocó (por acertado, naturalmente) fue el de la cuadrilla, la forma de relación social predominante en España, el grupo de amigos que han convivido en el mismo lugar (el pueblo, la escuela) al mismo tiempo, es decir, que comparten una relación biográfica.

Estas comunidades comparten un carácter fundamental con tantas otras comunidades reales o imaginarias que cimentan esa sociedad: lo incontestable, inamovible e involuntario de su base. Así tenemos la coincidencia biográfica (en la cuadrilla), quien te crió (en la familia), la confesión en que te bautizaron (en la religión), o dónde naciste tú o tus padres (en la nación). Son lo que el libro llama identidades caras, por el nivel de compromiso o deuda que se supone con ellas y por cuán traumático resulta abandonarlas.

El llibre 11M: Redes para ganar una guerra de David de Ugarte tracta temes greus com el nou terrorisme fonamentalista, però una de les anàlisis que més em va sobtar (per encertada, naturalment) va ser la de la quadrilla, la forma de relació social predominant a Espanya, el grup d’amics que han conviscut al mateix lloc (el poble, l’escola) al mateix temps, és a dir, que comparteixen una relació biogràfica.

Aquestes comunitats comparteixen un tret fonamental amb tantes altres comunitats reals o imaginàries que cimenten aqueixa societat: l’incontestable, inamovible i involuntari de la seua base. Així tenim la coincidència biogràfica (a la quadrilla), qui et crià (a la família), la confessió en què et batejaren (a la religió), o on nasqueres tu o tos pares (a la nació). Són el que el llibre anomena identitats cares, pel nivell de compromís o deute que es suposa amb elles i per com resulta de traumàtic abandonar‐les.

He estado siguiendo el progreso de la recaudación de donativos para el proyecto Diaspora, del que hablé recientemente, y que trata de crear un reemplazo libre y distribuido para los diferentes álbumes de cromos centralizados como Facebook. El proyecto surge de cuatro amigachos —estudiantes universitarios bastante jóvenes y desconocidos en el mundo del software— que se comprometieron a cambiar sus trabajos veraniegos por la dedicación exclusiva al desarrollo de Diaspora, pero sólo si conseguían 10.000 $ en donativos mediante la web Kickstarter en un mes y medio, comenzando el 24 de abril.

Hablo en pasado porque tardaron tan sólo doce días en conseguir el dinero, y actualmente van rondando los 180.000 $ y subiendo. ¿Qué ha ocurrido para que miles de personas hayan aflojado la pasta tan rápidamente? ¿Por qué continúan haciéndolo cuando ya se ha cubierto la cantidad solicitada? Tengo una sospecha, y es que podríamos estar asistiendo a un peculiar caso de ciberturba.

He estat seguint el progrés de la recaptació de donatius per al projecte Diaspora, del qual vaig parlar recentment, i que tracta de crear un reemplaç lliure i distribuït per als diferents àlbums de cromos centralitzats com Facebook. El projecte sorgeix de quatre amigatxos —estudiants universitaris prou joves i desconeguts al món del programari— que es comprometeren a canviar els seus treballs d’estiu per la dedicació exclusiva al desenvolupament de Diaspora, però només si aconseguien 10.000 $ en donatius mitjançant la web Kickstarter en un mes i mig, començant el 24 d’abril.

Parle en passat perquè van tardar només dotze dies en aconseguir els diners, i a hores d’ara van rondant els 180.000 $ i pujant. Què ha ocorregut per a que milers de persones hagen afluixat la pasta tan ràpidament? Per què continuen fent‐ho quan ja s’ha cobert la quantitat demanada? Tinc una sospita, i és que podríem estar assistint a un peculiar cas de ciberturba.

No hace falta ser un gran psicólogo para detectar mi falta de fe en que los estados, los políticos y los grandes agentes económicos vayan a cambiar su actitud de fondo respecto a aquellas iniciativas que realmente empoderan a los ciudadanos, en parte por su naturaleza centralizadora, en parte porque ya no dan abasto. Si queremos libertad e independencia, mejor nos toca aprender a organizarnos para sacarnos las castañas del fuego, pero también hemos de hacer lo posible para dotarnos los unos a los otros de todas las herramientas necesarias para facilitar que todo el mundo pueda hacerlo.

Por eso es de agradecer que de tanto en tanto te refresquen la memoria (esa facultad tan volátil e infrautilizada) para poder ligar cabos y caer en que ésta es una lucha factible que ya ha dado algunos frutos importantes. El compendio de artículos Como una enredadera y no como un árbol y el documental Bringing Down a Dictator son dos de estos elementos refrescantes.

No cal ser un gran psicòleg per a detectar la meua falta de fe en que els estats, els polítics i els grans agents econòmics vagen a canviar la seua actitud de fons respecte a aquelles iniciatives que realment empoderen els ciutadans, en part per la seua naturalesa centralitzadora, en part perquè ja no donen abast. Si volem llibertat i independència, millor ens toca aprendre a organitzar‐nos per a traure’ns les castanyes del foc, però també hem de fer allò possible per a dotar‐nos els uns als altres de totes les eines necessàries per a facilitar que tothom puga fer‐ho.

Per això és d’agrair que de tant en tant et refresquen la memòria (eixa facultat tan volàtil i infrautilitzada) per a poder lligar caps i caure en que aquesta és una lluita factible que ja ha donat alguns fruits importants. El recull d’articles Como una enredadera y no como un árbol i el documental Bringing Down a Dictator són dos d’aquests elements refrescants.

En la novela Pattern Recognition (titulada en castellano Mundo espejo), William Gibson deja de lado el ciberpunk que tanta fama le dio para retratar con un acierto sorprendente la vida cotidiana en la Red a principios del siglo XXI. Correo electrónico, foros, ordenadores y teléfonos móviles acompañan a la protagonista en sus peripecias cosmopolitas donde las relaciones con los otros son ya tanto o más virtuales que físicas, y la jerga científico‐técnica salpica el discurso diario.

A la noveŀla Pattern Recognition (titulada en castellà Mundo espejo), William Gibson deixa de banda el ciberpunk que tanta fama li va donar per a retratar amb un encert sorprenent la vida quotidiana a la Xarxa a principis del segle XXI. Correu electrònic, fòrums, ordinadors i telèfons mòbils acompanyen la protagonista en les seues peripècies cosmopolites on les relacions amb els altres són ja tant o més virtuals que físiques, i la parla científico‐tècnica esquitxa el discurs diari.

Els autors de Peopleware es pregunten com el telèfon ha pogut sobreviure en les oficines pràcticament intacte amb un mecanisme d’avís i ús que pot rebentar qualsevol reunió en persona. Se m’ocorre que amb una centraleta Asterisk interna connectada a un servei de missatgeria Jabber/XMPP propi, els treballadors d’una empresa podrien indicar als qui telefonen, mitjançant el seu estat (llegit amb Festival), quan es troben ocupats o absents i per quin motiu, sense que la maleïda campaneta arribara a sonar. I tot amb programari lliure.

A un comentari de l’anotació de Versvs sobre L’ètica del hacker he trobat una referència a l’assaig L’abolició del treball de Bob Black. Un magnífic complement per al llibre de Himanen, i es llig en quinze minuts! :)

La ética del hacker y el espíritu de la era de la información es uno de esos libros que hacen encajar muchas de las percepciones que uno tiene de la sociedad, y lo hace con un razonamiento y un estilo impecables. Escrito por Pekka Himanen, prologado por Linus Torvalds y epilogado por Manuel Castells, La ética… te recuerda que la filosofía i la sociología pueden resultar muy entretenidas y estimulantes.

Himanen repasa los principales valores de la ética hacker, que presenta como una tendencia social que va desplazando poco a poco a la ética protestante dominante en el capitalismo industrial. Himanen compara brillantemente ésta última con el monasterio, donde el trabajo y el esfuerzo tienen valor por sí mismos y la vida se organiza al rededor de éstos de una forma rígida y estática sin que nada cuestione las decisiones del abad. En la sociedad monástica civil, el dinero y las propiedades (como supuesta expresión del esfuerzo) se convierten igualmente en fines por sí mismos e incluso la información pasa a ser una propiedad a acumular en exclusiva, en una especie de edad media digital.

L’ètica del hacker i l’esperit de l’era de la informació és un d’eixos llibres que fan encaixar moltes de les percepcions que un té de la societat, i ho fa amb un raonament i un estil impecables. Escrit per Pekka Himanen, prologat per Linus Torvalds i epilogat per Manuel Castells, L’ètica… et recorda que la filosofia i la sociologia poden resultar molt entretingudes i estimulants.

Himanen repassa els principals valors de l’ètica hacker, que presenta com a una tendència social que va desplaçant a poc a poc l’ètica protestant dominant en el capitalisme industrial. Himanen compara brillantment aquesta última amb el monestir, on el treball i l’esforç tenen valor per ells mateixos i la vida s’organitza al voltant d’aquests d’una forma rígida i estàtica sense que res qüestione les decisions de l’abat. A la societat monàstica civil, els diners i les propietats (com a suposada expressió de l’esforç) esdevenen igualment fins en ells mateixos i fins i tot la informació passa a ser una propietat a acumular en exclusiva, en una mena d’edat mitjana digital.

En el relato Días verdes en Brunéi (Bruce Sterling, 1989) hay un bonsái. El arbolito es pequeño, crece con poca cosa e incluso lleva unas instrucciones detalladas para que su amo, Turner Choi, pueda cuidarlo. Debería de ser fácil para un ingeniero como él, y aún así el bonsái se va marchitando inexplicablemente con cada día que pasa.

Turner ha sido contratado por el sultanato de Brunéi para ayudar al pequeño país (embarcado en el ecologismo autosuficiente y el aislamiento cultural desde la crisis definitiva del petróleo) a abrir tímidamente su comercio marítimo al exterior. Turner es un bricoleur, un apasionado de la tecnología que sabe cómo arreglárselas reciclándola para darle utilidad. Recicla la obsoleta tecnología bruneana del siglo anterior para poner a punto unos astilleros robotizados, igual que los bruneanos reciclan las ciudades para convertirlas en granjas urbanas. Todo es reciclaje en Brunéi. Bien, todo excepto la realeza. ;)

Al relat Dies verds a Brunei (Bruce Sterling, 1989) hi ha un bonsai. L’arbret és menut, creix amb poca cosa i fins i tot porta unes instruccions detallades per a que el seu amo, Turner Choi, puga tindre’n cura. Hauria de ser fàcil per a un enginyer com ell, i tanmateix el bonsai es va marcint inexplicablement amb cada dia que passa.

Turner ha estat contractat pel sultanat de Brunei per a ajudar el xicotet país (embarcat en l’ecologisme autosuficient i l’aïllament cultural des de la crisi definitiva del petroli) a obrir tímidament el seu comerç marítim a l’exterior. Turner és un bricoleur, un apassionat de la tecnologia que sap com apanyar‐se‐les reciclant‐la per a donar‐li utilitat. Recicla l’obsoleta tecnologia bruneiesa del segle anterior per a enllestir unes drassanes robotitzades, igual que els bruneiesos reciclen les ciutats per a convertir‐les en granges urbanes. Tot és reciclatge a Brunei. Bé, tot excepte la reialesa. ;)

Esta vez el Itinerario Indiano nos lleva a un tema controvertido, la globalización, de la mano de Thomas Friedman y la introducción de su libro The World is Flat, y de Johan Norberg y su explícitamente titulado documental Globalisation Is good.

Ambos autores están claramente a favor de la globalización económica, es decir, de la adopción del capitalismo en todo el mundo tanto en las economías nacionales como en los intercambios internacionales. Friedman cree que la tecnología ha hecho posible que agentes pequeños de cualquier lugar del mundo puedan competir internacionalmente con los grandes en condiciones cada vez más similares. Norberg defiende que la adopción del capitalismo y la reducción del intervencionismo ayuda a los países a mejorar sus economías y salir de la pobreza. El mecanismo, muy simplificadamente, vendría a ser el siguiente:

Aquesta volta l’Itinerari Indià ens porta a un tema controvertit, la globalització, de la mà de Thomas Friedman i la introducció del seu llibre The World Is Flat, i de Johan Norberg i el seu explícitament titulat documental Globalisation Is Good.

Ambdós autors estan clarament en favor de la globalització econòmica, és a dir, de l’adopció del capitalisme arreu del món tant a les economies nacionals com als intercanvis internacionals. Friedman creu que la tecnologia ha fet possible que agents menuts de qualsevol punt del món puguen competir internacionalment amb els grans en condicions cada volta més similars. Norberg defensa que l’adopció del capitalisme i la reducció de l’intervencionisme ajuda els països a millorar les seues economies i eixir de la pobresa. El mecanisme, molt simplificadament, vindria a ser el següent:

Hace unos días acabé de leer (como parte del Itinerario Indiano) Ciberia, un curioso libro donde Douglas Rushkoff muestra un panorama de personajes y tendencias alternativas o contraculturales de principios de los '90, ligadas todas por la experimentación de diferentes formas de explorar y construir la realidad colectivamente: hackers y crackers, viajeros psicodélicos, neopaganos tecnófilos, músicos industriales y house, escritores más o menos ciberpunk, jugadores de rol… ciberianos todos, habitantes de Ciberia, para Rushkoff.

Si seguís mi blog habréis visto que estos días también he estado liado haciendo pruebas con IPv6. Contrastando la experiencia con lo que narra el libro, me sorprende cómo el bricolaje digital se alinea con el esquema de viaje que resume cómo viven los ciberianos la exploración de la realidad. En primer lugar uno toma la determinación de adentrarse en el tema a tratar, tal vez atraído por las experiencias de otros o con propósitos concretos, aunque a menudo por el simple placer de hacerlo. Después comienza la propia experimentación, que requiere cierta autodisciplina para no perderse en la inmensidad de los nuevos caminos de conocimiento que se abren. Finalmente hay una vuelta o descenso a la realidad en que hemos de ser capaces de consolidar lo que hemos aprendido e incorporarlo a nuestra experiencia.

El ejemplo arquetípico descrito en Ciberia es el viaje psicodélico con sustancias como el LSD, donde la falta de autocontrol durante el apogeo o el descenso puede resultar en un mal viaje. Pero hay más formas de viajar de las que recoge Ciberia. Como el HPL.

Fa uns dies acabí de llegir (com a part de l’Itinerari Indià) Cibèria, un curiós llibre on Douglas Rushkoff mostra un panorama de personatges i tendències alternatives o contraculturals de principis dels ’90, lligades totes per l’experimentació de diverses formes d’explorar i construir la realitat coŀlectivament: hackers i crackers, viatgers psicodèlics, neopagans tecnòfils, músics industrials i house, escriptors més o menys ciberpunk, jugadors de rol… ciberians tots, habitants de Cibèria, per a Rushkoff.

Si seguiu el meu blog haureu vist que aquests dies també he estat embolicat fent proves amb IPv6. Contrastant l’experiència amb allò narrat al llibre, em sorprén com el bricolatge digital s’alinea amb l’esquema de viatge que resumeix com viuen els ciberians l’exploració de la realitat. En primer lloc u pren la determinació d’endinsar‐se en el tema a tractar, potser atret per les experiències d’altres o amb propòsits concrets, però a sovint pel simple plaer de fer‐ho. Després comença la pròpia l’experimentació, que requereix una certa autodisciplina per a no perdre’s en la immensitat dels nous camins de coneixement que s’obrin. En acabant hi ha una tornada o descens a la realitat en la qual hem de ser capaços de consolidar el que hem aprés i incorporar‐ho a la nostra experiència.

L’exemple arquetípic descrit a Cibèria és el viatge psicodèlic amb substàncies com l’LSD, on la manca d’autocontrol durant l’apogeu o la davallada pot resultar en un mal viatge. Però hi ha més formes de viatjar de les que recull Cibèria. Com l’HPL.