itinerario indiano

Esta vez el Itinerario Indiano nos lleva a un tema controvertido, la globalización, de la mano de Thomas Friedman y la introducción de su libro The World is Flat, y de Johan Norberg y su explícitamente titulado documental Globalisation Is good.

Ambos autores están claramente a favor de la globalización económica, es decir, de la adopción del capitalismo en todo el mundo tanto en las economías nacionales como en los intercambios internacionales. Friedman cree que la tecnología ha hecho posible que agentes pequeños de cualquier lugar del mundo puedan competir internacionalmente con los grandes en condiciones cada vez más similares. Norberg defiende que la adopción del capitalismo y la reducción del intervencionismo ayuda a los países a mejorar sus economías y salir de la pobreza. El mecanismo, muy simplificadamente, vendría a ser el siguiente:

Aquesta volta l’Itinerari Indià ens porta a un tema controvertit, la globalització, de la mà de Thomas Friedman i la introducció del seu llibre The World Is Flat, i de Johan Norberg i el seu explícitament titulat documental Globalisation Is Good.

Ambdós autors estan clarament en favor de la globalització econòmica, és a dir, de l’adopció del capitalisme arreu del món tant a les economies nacionals com als intercanvis internacionals. Friedman creu que la tecnologia ha fet possible que agents menuts de qualsevol punt del món puguen competir internacionalment amb els grans en condicions cada volta més similars. Norberg defensa que l’adopció del capitalisme i la reducció de l’intervencionisme ajuda els països a millorar les seues economies i eixir de la pobresa. El mecanisme, molt simplificadament, vindria a ser el següent:

En esta ocasión revisitaremos la literatura ciberpunk de mano de William Gibson y su colección de historias breves Burning Chrome. En ella encontraremos, entre otros, algunos relatos ya presentes en Mirrorshades, un homenaje a la narración obsesiva de Philip K. Dick, y algunas incursiones en el universo de Neuromancer.

Para no repetir el ladrillo de comentario que solté sobre Mirrorshades (que en su mayoría continúa siendo válido para la colección que nos ocupa), me centraré en los aspectos que encuentro recurrentes en los relatos de Burning Chrome, aspectos que espero ayuden a comprender qué demonios es eso del ciberpunk para el señor Gibson.

Por si alguien no se había «quedado con la copla» de la última frase del relato, The Gernsback Continuum ofrece una segunda lectura que puede constituir una fabulosa definición por oposición de lo que es y no es el ciberpunk para Gibson: no es perfecto ni brillante y lujoso, no es infantil e irreal, no es populista ni totalitario: es defectuoso, oscuro y misterioso, es cruel y verosímil, y sobretodo es extremadamente fragmentario a pesar de la interconexión global y el ciberespacio. ¡Bienvenidos al futuro!

En aquesta ocasió revisitarem la literatura ciberpunk de la mà de William Gibson i el seu recull d’històries breus Burning Chrome. En ell trobarem, entre d’altres, alguns dels relats ja presents a Mirrorshades, un homenatge a la narració obsessiva de Philip K. Dick, i algunes incursions a l’univers de Neuromancer.

Per a no repetir la rajola de comentari que vaig soltar sobre Mirrorshades (la majoria del qual continua sent vàlid al recull que ens ocupa), em centraré en els aspectes que trobe recurrents als relats de Burning Chrome, aspectes que espere que ajuden a comprendre què redimonis és això del ciberpunk per al senyor Gibson.

Per si algú no s’havia «quedat amb la cobla» de l’última frase del relat, The Gernsback Continuum ofereix una segona lectura que pot constituir una fabulosa definició per oposició del que és i no és el ciberpunk per a Gibson: no és perfecte ni brillant i luxós, no és infantil i irreal, no és populista ni totalitari: és defectuós, fosc i miseriós, és cruel i versemblant, i sobretot és extremadament fragmentari malgrat la interconnexió global i el ciberespai. Benvinguts al futur!

Hanover, República Federal Alemana, 1986. Un grupo de jóvenes a sueldo del KGB consigue penetrar por vía telefónica en múltiples sistemas de los EEUU para obtener información clasificada.

Laboratorio de Berkeley, California, 1986. Un administrador decide investigar ciertas irregularidades en la contabilidad del sistema del Laboratorio que le hacen sospechar que alguien lo está usando para acceder a sistemas militares.

Ambos acontecimientos forman parte de una misma historia que discurre en los dos extremos de una conexión telefónica internacional. Los podemos ver narrados en el film 23 y en el documental The KGB, the Computer and Me, respectivamente.

A pesar de las enormes diferencias de sus mundos, no es sólo esta historia la que une los caminos de estos alemanes y californiano, sino también otra cosa: tanto los unos como el otro son (desde mi punto de vista) hackers. Dejad que me explique…

Hannover, República Federal d’Alemanya, 1986. Un grup de joves llogats pel KGB aconsegueix penetrar per via telefònica en múltiples sistemes dels EUA per a obtenir informació classificada.

Laboratori de Berkeley, California, 1986. Un administrador decideix investigar certes irregularitats a la comptabilitat del sistema del Laboratori que li fan sospitar que algú l’està fent servir per a accedir a sistemes militars.

Ambdós esdeveniments formen part d’una mateixa història que discorre als dos extrems d’una connexió telefònica internacional. Els podem veure narrats al film 23 i al documental The KGB, the Computer and Me, respectivament.

Malgrat les enormes diferències dels seus móns, no és només aquesta història el que uneix els camins d’aquests alemanys i californià, sinó també una altra cosa: tant els uns com l’altre són (des del meu punt de vista) hackers. Deixeu que m’explique…

Hace unos días acabé de leer (como parte del Itinerario Indiano) Ciberia, un curioso libro donde Douglas Rushkoff muestra un panorama de personajes y tendencias alternativas o contraculturales de principios de los '90, ligadas todas por la experimentación de diferentes formas de explorar y construir la realidad colectivamente: hackers y crackers, viajeros psicodélicos, neopaganos tecnófilos, músicos industriales y house, escritores más o menos ciberpunk, jugadores de rol… ciberianos todos, habitantes de Ciberia, para Rushkoff.

Si seguís mi blog habréis visto que estos días también he estado liado haciendo pruebas con IPv6. Contrastando la experiencia con lo que narra el libro, me sorprende cómo el bricolaje digital se alinea con el esquema de viaje que resume cómo viven los ciberianos la exploración de la realidad. En primer lugar uno toma la determinación de adentrarse en el tema a tratar, tal vez atraído por las experiencias de otros o con propósitos concretos, aunque a menudo por el simple placer de hacerlo. Después comienza la propia experimentación, que requiere cierta autodisciplina para no perderse en la inmensidad de los nuevos caminos de conocimiento que se abren. Finalmente hay una vuelta o descenso a la realidad en que hemos de ser capaces de consolidar lo que hemos aprendido e incorporarlo a nuestra experiencia.

El ejemplo arquetípico descrito en Ciberia es el viaje psicodélico con sustancias como el LSD, donde la falta de autocontrol durante el apogeo o el descenso puede resultar en un mal viaje. Pero hay más formas de viajar de las que recoge Ciberia. Como el HPL.

Fa uns dies acabí de llegir (com a part de l’Itinerari Indià) Cibèria, un curiós llibre on Douglas Rushkoff mostra un panorama de personatges i tendències alternatives o contraculturals de principis dels ’90, lligades totes per l’experimentació de diverses formes d’explorar i construir la realitat coŀlectivament: hackers i crackers, viatgers psicodèlics, neopagans tecnòfils, músics industrials i house, escriptors més o menys ciberpunk, jugadors de rol… ciberians tots, habitants de Cibèria, per a Rushkoff.

Si seguiu el meu blog haureu vist que aquests dies també he estat embolicat fent proves amb IPv6. Contrastant l’experiència amb allò narrat al llibre, em sorprén com el bricolatge digital s’alinea amb l’esquema de viatge que resumeix com viuen els ciberians l’exploració de la realitat. En primer lloc u pren la determinació d’endinsar‐se en el tema a tractar, potser atret per les experiències d’altres o amb propòsits concrets, però a sovint pel simple plaer de fer‐ho. Després comença la pròpia l’experimentació, que requereix una certa autodisciplina per a no perdre’s en la immensitat dels nous camins de coneixement que s’obrin. En acabant hi ha una tornada o descens a la realitat en la qual hem de ser capaços de consolidar el que hem aprés i incorporar‐ho a la nostra experiència.

L’exemple arquetípic descrit a Cibèria és el viatge psicodèlic amb substàncies com l’LSD, on la manca d’autocontrol durant l’apogeu o la davallada pot resultar en un mal viatge. Però hi ha més formes de viatjar de les que recull Cibèria. Com l’HPL.

Donna Haraway escribió el Manifiesto Ciborg en 1985. Se trata de un texto realmente revelador, pero ojo, difícil y muy densamente poblado de conceptos abstractos. En el Manifiesto, Haraway propone la figura del ciborg como nuevo mito político que podría permitir al feminismo superar los obstáculos impuestos por toda una serie de dualismos heredados de la tradición del patriarcado capitalista occidental, aprovechando las nuevas oportunidades que nos ofrece nuestra sociedad tecnológicamente avanzada, y evitando sus amenazas.

El ciborg es el resultado de enfocar al individuo no como un organismo completo, definido y separado de su entorno, sino como una realidad construida por el propio individuo partiendo de sus interacciones sociales con el resto de individuos y con su entorno material. Al tratarse de una construcción, el individuo se libera de las identidades forzadas de género, raza o clase; además, la indefinición de fronteras externas elimina la añoranza de llegar a ser algún tipo de ser completo. (Sí, a menudo el Manifiesto suena paradójico, pero sólo si se mira desde el marco de los dualismos indicados arriba.)

Donna Haraway va escriure el Manifest Ciborg en 1985. És un text realment revelador, però ull, difícil i molt densament poblat de conceptes abstractes. En el Manifest, Haraway proposa la figura del ciborg com a nou mite polític que podria permetre al feminisme superar els entrebancs imposats per tota una sèrie de dualismes heretats de la tradició del patriarcat capitalista occidental, tot aprofitant les noves oportunitats que ens ofereix la nostra societat tecnològicament avançada, i evitant les seues amenaces.

El ciborg és el resultat d’enfocar l’individu no com a organisme complet, definit i separat del seu entorn, sinó com a realitat construïda pel propi individu partint de les seues interaccions socials amb la resta dels individus i amb el seu entorn material. En tractar‐se d’una construcció, l’individu s’allibera de les identitats forçades de gènere, raça o classe; a banda, la indefinició de fronteres externes elimina l’enyorança d’esdevenir alguna mena d’ésser complet. (Sí, a sovint el Manifest sona paradoxal, però només si es mira des del marc dels dualismes esmentats a dalt.)

Mientras voy desentrañando el densísimo Manifiesto Ciborg de Donna Haraway, y para quien tenga curiosidad, he adjuntado a mis artículos anteriores sobre Zonas Temporalmente Autónomas y sobre Mirrorshades las notas personales que iba tomando mientras leía los textos originales. ¿Qué tienen que ver las ZTA con Christiania y el pastafarismo? ¿Véis a la vagabunda Nikita en un cuento ciberpunk? ¿Influyó Naves misteriosas en Sterling o Gibson? ¿Alguien ha dicho steampunk? Buscad en las notas el texto IVB para encontrar las divagaciones más extrañas… y quién sabe, ¡tal vez aparezca algún nuevo tema de debate interesante!

Mentre vaig desembolicant el densíssim Manifest Ciborg de Donna Haraway, i per a qui tinga curiositat, he adjuntat als meus articles anteriors sobre Zones Temporalment Autònomes i sobre Mirrorshades les notes personals que anava prenent mentre llegia els textos originals. Què tenen a veure les ZTA amb Christiania i el pastafarisme? Veeu la vagabunda Nikita en un conte ciberpunk? Va influir Naves misteriosas Sterling o Gibson? Algú ha dit steampunk? Busqueu a les notes el text IVB per a trobar les divagacions més estranyes… i qui sap, igual apareix algun nou tema de debat interessant!

Siguiendo con las lecturas del Itinerario Indiano, hoy comentaré Mirrorshades, una antología de relatos breves de los principales autores ciberpunk de la primera mitad de los años ’80. La selección realizada por Bruce Sterling parece exhaustiva y diversa, y espero que me valga para descubrir las características principales de este movimiento literario.

Si hay una cosa que me llama la atención de la literatura ciberpunk es que, a diferencia de otras corrientes de la ciencia-ficción, suele presentar un mundo ahogado por problemas sociales, políticos y económicos que se antojan inquietantemente plausibles. ¿Por qué? Pues probablemente porque se basen directamente en los del mundo de los años ’80, problemas que uno aún recuerda haber visto en los noticieros y que han derivado directamente en el presente que conocemos. Por ello puedo comprender que la lectura de ciberpunk en su época fuera tan estimulante y perturbadora como lo puede ser hoy leer o ver Children of Men, con todo su repertorio de temas tan familiares como la inmigración, la destrucción del medio ambiente, el terrorismo o la escalada represora de los estados.

Seguint amb les lectures de l’Itinerari Indià, hui comentaré Mirrorshades, una antologia de relats curts dels principals autors ciberpunk de la primera meitat dels anys ’80. La selecció feta per Bruce Sterling sembla exhaustiva i diversa, i espere que em valga per a descobrir els trets principals d’aquest moviment literari.

Si hi ha una cosa que em crida l’atenció de la literatura ciberpunk és que, a diferència d’altres corrents de la ciència‐ficció, sol presentar un món ofegat per problemes socials, polítics i econòmics que semblen inquietantment plausibles. Per què? Doncs probablement perquè es basen directament en els del món dels anys ’80, problemes que un encara recorda haver vist als noticiaris i que han derivat directament en el present que coneixem. Així, puc comprendre que la lectura de ciberpunk a la seua època fóra tan estimulant i torbadora com pot ser hui llegir o veure Children of Men, amb tot el seu repertori de temes tan familiars com la immigració, la destrucció del medi ambient, el terrorisme o l’escalada repressora dels estats.

En su libro Zonas Temporalmente Autónomas (1990), Hakim Bey parte de la constatación de que toda lucha contra el Estado que actúe de frente contra éste y busque la liberación definitiva de toda la sociedad, es decir, toda revolución libertaria, estará condenada a la traición y el fracaso eventuales, como la Historia ha demostrado en repetidas ocasiones. Bey de llega a preguntar si es posible en absoluto construir una sociedad libre en un mundo donde gran parte de la gente vive bajo la represión y el autoritarismo del Estado y otras formas de control.

La respuesta de Bey es que la revolución no sólo es poco plausible, sino que no es deseable debido al esfuerzo perdido que representa enfrentarse contra la violencia del Estado, que siempre tiene las de ganar. No obstante, en vez de abandonarse al nihilismo, Bey hace una propuesta esperanzadora: creemos pequeños entornos de libertad que podamos experimentar intensamente y que tengan una existencia concreta y limitada en el espacio y el tiempo, de forma que puedan pasar desapercibidos a la maquinaria del Estado.

Al seu llibre Zones Temporalment Autònomes (1990), Hakim Bey parteix de la constatació de que tota lluita contra l’Estat que actue frontalment contra aquest i busque l’alliberament definitiu de tota la societat, és a dir, tota revolució llibertària, estarà abocada a la traïció i el fracàs eventuals, com la Història ha demostrat en repetides ocasions. Bey s’arriba a preguntar si és en absolut possible construir una societat lliure en un món on gran part de la gent viu sota la repressió i l’autoritarisme de l’Estat i altres formes de control.

La resposta de Bey és que la revolució no només és poc plausible, sinó que no és desitjable per l’esforç perdut que representa enfrontar‐se contra la violència de l’Estat, que sempre té les de guanyar. Però, en lloc d’abandonar‐se al nihilisme, Bey fa una proposta esperançadora: creem xicotets entorns de llibertat que puguem experimentar intensament i que tinguen una existència concreta i limitada en l’espai i el temps, de forma que puguen passar desapercebuts a la maquinària de l’Estat.