cine

Hui he tingut la sort d’assistir a l’estrena en cinema de Ciutat Morta, l’impactant documental sobre els fets de l’anomenat 4F i la trama de mentides i encobriments policials, judicials, polítics i mediàtics que acabaren amb el suïcidi de Patricia Heras després de l’acusació, judici, condemna i empresonament per un delicte d’intent d’homicidi d’un policia de Barcelona en què ella no va tenir absolutament res a veure. Un documental dur, molt dur i absolutament imprescindible per a comprendre aquesta ciutat.

— Me llamo Íñigo Montoya, tú mataste a mi padre, prepárate a morir.
— No Íñigo, yo soy tu padre.
(Evidentment no se m’ha ocorregut només a mi.) ;)

Terrordrome (vía Fase Bonus) es un videojuego de lucha desarrollado por amor al arte donde los protagonistas de los filmes de terror más populares desde los ’80 (Chucky, Jason, Ash Williams, Freddy Krueger…) se enfrentan unos a otros. Sobre ser un proyecto personal, el autod se ha currado un juego muy completo con modelos 3D impresionantes de personajes y escenarios. Pues bien, no ha tardado nada la Warner en amenazarlo por violación de copyright para que elimine de él los personajes de Jason y Freddy. Aquí vemos otra vez LA cuestión sobre la propiedad intelectual que, como Gonzalo suele recordar, no tiene nada que ver con las descargas, sino con si se puede continuar justificando su propia existencia con el argumente de que ayuda a fomentar la creación. Y creo que la respuesta es cada día más clara.

Terrordrome (via Fase Bonus) és un videojoc de lluita desenvolupat per amor a l’art on els protagonistes dels films de terror més populars des dels ’80 (Chucky, Jason, Ash Williams, Freddy Krueger…) s’enfronten els uns als altres. Malgrat ser un projecte personal, l’autor s’ha currat un joc molt complet amb models 3D impressionants de personatges i escenaris. Doncs bé, no ha tardat gens la Warner en amenaçar‐lo per violació de copyright per a que n’elimine els personatges de Jason i Freddy. Ací veem una altra volta LA qüestió sobre la propietat inteŀlectual que, com Gonzalo sol recordar, no té res a veure amb les descàrregues, sinó amb si se’n pot continuar justificant la seua pròpia existència amb l’argument de que ajuda a fomentar la creació. I crec que la resposta és cada dia més clara.

El meu amic Toni em recomanà insistentment que vera el documental Between the Folds (emès a TVE com a Entre pliegues), que parla sobre com l’origami es situa a cavall entre l’art, el disseny i les matemàtiques. És bellíssim, molt sorprenent i mostra una selecció de hackers del paper plegat que parlen apassionadament dels seus descobriments, tècniques i reflexions. Especialment recomanable per a fans d’Escher. (Disponible a YouTube.)

A rel de l’últim programa de Leit motiv de Gelo dedicat al Mellotron he vist el documental de 2003 de la BBC The Alchemists of Sound, on es relata la història de la BBC Radiophonic Workshop, pionera de la música electrònica i responsable de sintonies i efectes sonors tan memorables com els de Doctor Who i The Hitchhiker's Guide to the Galaxy. El que feien Delia Derbyshire, John Baker, David Young i companyia era pur hacking artesanal del so. Podeu trobar el documental a YouTube.

¿Vos imagineu una peŀlícula de David Cronenberg amb disseny de producció d’H.R. Giger? Sielos!

Estic cometent la imprudència psicològica de simultanejar els cicles de cinema En los bosques de la noche del Círculo de Bellas Artes i el cicle sobre David Cronenberg de la Filmoteca i he de dir que, dels films que n’he vist fins ara (uns quants), el que més angoixós m’ha semblat ha estat The Incredible Shrinking Man de Jack Arnold sobre la noveŀla de Richard Matheson. Al final de la projecció, més de la meitat de la (sorprenentment plena) sala ha romàs asseguda durant uns cinc minuts O_O . També he de dir que The Brood (Cromosoma 3) de Cronenberg em sembla una peŀli absolutament brillant en guió, actuació i més, ale.

El protagonista del còmic The Walking Dead té un veí refugiat, Morgan Jones, el fill del qual s’anomena Duane, igual que l’actor protagonista de Night of the Living Dead, Duane Jones, possiblement el primer actor negre protagonista principal d’una peŀlícula de terror. Nyas, homenatge!

L’altre dia anant de matí a l’oficina vaig exclamar sorprès «Fhtagn!» en contemplar res menys que el mític Cthulhu a un cartell d’una parada d’autobús. Després de flipar una estona, vaig veure que es tractava —com no— de La sombra prohibida, la segona part de La herencia Valdemar, el film de J.L. Alemán estrenat en 2010 i inspirat en els relats d’H.P. Lovecraft (amb qui tinc un curiós lligam). La primera peŀli em semblà no molt excitant i poc misteriosa, però ben feta i m’agradà la interpretació. I sobretot m’interessà perquè… ¡a vore qui s’atreveix a fer una peŀli lovecraftiana a Espanya, i damunt sense subvencions! En qualsevol cas només puc dir que jo vull eixe puto cartell. Deu de ser el cartell més cool que he vist en molt de temps… ¡si cool es pot aplicar a un dels Antics!

No havia sentit parlar del film La red social (The Social Network —a IMDB, a Wikipedia) fins que vaig vore l’immens cartell que encara l’anuncia a la Plaza del Sol de Madrid, i he de confessar que la tipografia evidentment inspirada en Facebook i l’eslògan «No fas 500 milions d’amics sense guanyar‐te alguns enemics» em feren pensar que seria una simple història de suspens per a passar l’estona, amb rerefons web i psicòpata inclòs. Però sent David Fincher (Seven, Fight Club…) el director, valia la pena conéixer‐ne un poc més, i quina va ser la meua sorpresa en saber que el film narrava els turmentosos inicis de l’avui omnipresent Facebook.

Sabeu que pense que Facebook (i altres àlbums de cromos) són una regressió en les possibilitats de comunicació que ofereix Internet per la seua arquitectura centralitzada, el seu foment de la cultura de l’adhesió i la declarada manca de respecte dels seus creadors per la privadesa dels seus usuaris. Digueu‐li curiositat morbosa, però vaig creure que seria interessant conéixer què hi hagué darrere de la seua aparició i èxit inicials, i sobretot quan aquests estigueren envoltats d’infidelitats, acusacions de plagi i conflictes de tota mena. I vaig encertar de ple!

Ahir vaig vore per enèsima volta (i per fi en versió original), Atmosfera zero (Outland), el meravellós space western de Peter Hyams. Definitivament, és un dels pocs films que mai em cansaré de vore, gràcies a una perfectament equilibrada i mesurada mescla d’un guió senzill i absorbent, uns diàlegs plens d’enginy i força, unes interpretacions amb una increïble força continguda (meravellosos Connery i Sternhagen), un ritme tranquil però implacable, i un muntatge perfecte sobre una música i un disseny de producció que a penes han envellit. Una altra completa lliçó de cinema per via de la ciència‐ficció.

No hace falta ser un gran psicólogo para detectar mi falta de fe en que los estados, los políticos y los grandes agentes económicos vayan a cambiar su actitud de fondo respecto a aquellas iniciativas que realmente empoderan a los ciudadanos, en parte por su naturaleza centralizadora, en parte porque ya no dan abasto. Si queremos libertad e independencia, mejor nos toca aprender a organizarnos para sacarnos las castañas del fuego, pero también hemos de hacer lo posible para dotarnos los unos a los otros de todas las herramientas necesarias para facilitar que todo el mundo pueda hacerlo.

Por eso es de agradecer que de tanto en tanto te refresquen la memoria (esa facultad tan volátil e infrautilizada) para poder ligar cabos y caer en que ésta es una lucha factible que ya ha dado algunos frutos importantes. El compendio de artículos Como una enredadera y no como un árbol y el documental Bringing Down a Dictator son dos de estos elementos refrescantes.

No cal ser un gran psicòleg per a detectar la meua falta de fe en que els estats, els polítics i els grans agents econòmics vagen a canviar la seua actitud de fons respecte a aquelles iniciatives que realment empoderen els ciutadans, en part per la seua naturalesa centralitzadora, en part perquè ja no donen abast. Si volem llibertat i independència, millor ens toca aprendre a organitzar‐nos per a traure’ns les castanyes del foc, però també hem de fer allò possible per a dotar‐nos els uns als altres de totes les eines necessàries per a facilitar que tothom puga fer‐ho.

Per això és d’agrair que de tant en tant et refresquen la memòria (eixa facultat tan volàtil i infrautilitzada) per a poder lligar caps i caure en que aquesta és una lluita factible que ja ha donat alguns fruits importants. El recull d’articles Como una enredadera y no como un árbol i el documental Bringing Down a Dictator són dos d’aquests elements refrescants.

Dos vídeos interessants sobre monopolis inteŀlectuals: al primer, ¿Podemos pensar la propiedad intelectual?, Juan Urrutia i David de Ugarte posen en clar l’anomenada «propietat inteŀlectual», comenten per què és innecessària i perjudicial i es plantegen com abandonar‐la per a fomentar el domini públic; al segon, Patent Absurdity, es relata com l’entorn legal nord‐americà va anar acceptant les patents sobre mètodes de negoci i programari, i el mal que aquestes han causat a la indústria informàtica.

Revolution OS es un documental donde se describe el nacimiento, crecimiento y popularización del software libre, el proyecto GNU, Linux, la iniciativa Open Source y el ecosistema de desarrolladores, aficionados y empresas que surgieron a su alrededor, mediante entrevistas a algunos de los personajes más destacados de su historia.

Repasando las notas que he tomado al verlo, no puedo evitar pararme en las citas de Richard Stallman, padre del movimento de software libre, GNU y la Free Software Foundation. Stallman (un personaje controvertido para muchos) es desde mi punto de vista el entrevistado que mejor captura la ética del hacker con sus palabras, de las cuales destaco esta joya referida al proyecto de sistema operativo GNU (que se convertiría en la base de las diferentes distribuciones Linux):

Revolution OS és un documental on es descriu el naixement, creixement i popularització del programari lliure, el projecte GNU, Linux, la iniciativa Open Source i l’ecosistema de desenvolupadors, aficionats i empreses que sorgiren al seu voltant, tot mitjançant entrevistes a alguns dels personatges més destacats de la seua història.

Repassant les notes que he pres en veure’l, no puc evitar parar‐me en les cites de Richard Stallman, pare del moviment de programari lliure, GNU i la Free Software Foundation. Stallman (un personatge controvertit per a molts) és des del meu punt de vista l’entrevistat que millor captura l’ètica del hacker amb les seues paraules, de les quals destaque aquesta joia referida al projecte de sistema operatiu GNU (que esdevindria la base de les diferents distribucions Linux):

Fa poc he vist Network (subtitulada a Espanya Un mundo implacable), una genial peŀlícula de Sidney Lumet, crítica agudíssima contra la completa falta d’ètica dels grans canals de televisió per a capturar audiències a tota costa i maximitzar els beneficis de les corporacions. El guió de Paddy Chayefsky és absolutament brillant, amb discursos demolidors (memorable el del protagonista sobre la pròpia televisió o el del capitost de la cadena sobre els negocis i els estats) que descansen sobre unes interpretacions insuperables. Una peŀli realment profètica per a quan va ser estrenada (1976). A vore si aconseguisc que el meu amic Blizzard li faça un repàs aviat. :)

¡El sistema de defensa es perfecto Mark, enterrará hasta nuestros errores! —Arthur Hill a La amenaza de Andrómeda (The Andromeda Strain), Robert Wise, 1971. Adaptació de la noveŀla de Chrichton, la història és una ficció cientifista que no podria estar més lluny del ciberpunk de Gibson. Tanmateix, en aquesta frase que reflecteix fins a quin put pot resultar implacable la tecnologia amb la naturalesa humana, ambdós autors es donarien la mà. ;)

Acabe de veure a La 2 el documental de Sigfrid Monleón El último truco, que versa sobre la vida i obra d’Emilio Ruiz del Río, artesà pintor, minuaturista i gran mestre dels efectes visuals de peŀlícules tan mítiques com Spartacus, Doctor Zhivago, Conan, Dune, El espinazo de diablo o El laberinto del fauno. No coneixia que l’art d’aquest home estiguera al darrere de títols de similar calibre (sembla que Emilio era tan discret i efectiu com el seu treball) i pense que el documental és realment sorprenent i fa justícia al mestre. Recomane especialment llegir i seguir els enllaços de la carta de Sigfrid a la mort d’Emilio.

Esta vez el Itinerario Indiano nos lleva a un tema controvertido, la globalización, de la mano de Thomas Friedman y la introducción de su libro The World is Flat, y de Johan Norberg y su explícitamente titulado documental Globalisation Is good.

Ambos autores están claramente a favor de la globalización económica, es decir, de la adopción del capitalismo en todo el mundo tanto en las economías nacionales como en los intercambios internacionales. Friedman cree que la tecnología ha hecho posible que agentes pequeños de cualquier lugar del mundo puedan competir internacionalmente con los grandes en condiciones cada vez más similares. Norberg defiende que la adopción del capitalismo y la reducción del intervencionismo ayuda a los países a mejorar sus economías y salir de la pobreza. El mecanismo, muy simplificadamente, vendría a ser el siguiente:

Aquesta volta l’Itinerari Indià ens porta a un tema controvertit, la globalització, de la mà de Thomas Friedman i la introducció del seu llibre The World Is Flat, i de Johan Norberg i el seu explícitament titulat documental Globalisation Is Good.

Ambdós autors estan clarament en favor de la globalització econòmica, és a dir, de l’adopció del capitalisme arreu del món tant a les economies nacionals com als intercanvis internacionals. Friedman creu que la tecnologia ha fet possible que agents menuts de qualsevol punt del món puguen competir internacionalment amb els grans en condicions cada volta més similars. Norberg defensa que l’adopció del capitalisme i la reducció de l’intervencionisme ajuda els països a millorar les seues economies i eixir de la pobresa. El mecanisme, molt simplificadament, vindria a ser el següent:

Hanover, República Federal Alemana, 1986. Un grupo de jóvenes a sueldo del KGB consigue penetrar por vía telefónica en múltiples sistemas de los EEUU para obtener información clasificada.

Laboratorio de Berkeley, California, 1986. Un administrador decide investigar ciertas irregularidades en la contabilidad del sistema del Laboratorio que le hacen sospechar que alguien lo está usando para acceder a sistemas militares.

Ambos acontecimientos forman parte de una misma historia que discurre en los dos extremos de una conexión telefónica internacional. Los podemos ver narrados en el film 23 y en el documental The KGB, the Computer and Me, respectivamente.

A pesar de las enormes diferencias de sus mundos, no es sólo esta historia la que une los caminos de estos alemanes y californiano, sino también otra cosa: tanto los unos como el otro son (desde mi punto de vista) hackers. Dejad que me explique…

Hannover, República Federal d’Alemanya, 1986. Un grup de joves llogats pel KGB aconsegueix penetrar per via telefònica en múltiples sistemes dels EUA per a obtenir informació classificada.

Laboratori de Berkeley, California, 1986. Un administrador decideix investigar certes irregularitats a la comptabilitat del sistema del Laboratori que li fan sospitar que algú l’està fent servir per a accedir a sistemes militars.

Ambdós esdeveniments formen part d’una mateixa història que discorre als dos extrems d’una connexió telefònica internacional. Els podem veure narrats al film 23 i al documental The KGB, the Computer and Me, respectivament.

Malgrat les enormes diferències dels seus móns, no és només aquesta història el que uneix els camins d’aquests alemanys i californià, sinó també una altra cosa: tant els uns com l’altre són (des del meu punt de vista) hackers. Deixeu que m’explique…

Bones notícies per als aficionats al rock progressiu i a Pink Floyd en particular. Aquest divendres 30, el diari Público regala el DVD de la peŀlícula Pink Floyd The Wall dirigida per Alan Parker. Caldrà matinejar per a pescar‐la!

Després de la típica consulta egòlatra a Google, me topete amb que aquesta web i el seu eslògan sonen a referència a la peŀlícula d’Almodóvar Mujeres al borde de un ataque de nervios. Res més lluny de la realitat: m’encanta el gaspatxo i punt. De fet, tal i com està el pati, i posats a posar‐ho tot en dubte, és una de les poques coses de què un servidor té certesa absoluta. És més, ni tan sols he vist el film (però m’agradaria, i més amb similar coincidència). Per cert, també resulta que aquest Gazpacho m’agrada molt. Coses de la vida, és curiós el que una frase pot donar d’ella mateixa. Meravellós món aquest.

Sobre la presentació del nou Seat Ibiza Bocanegra que es farà pròximament a les festes patronals del meu poble, per a fruïció de maquinols i ninyatos de tota la contornada, només se m’ocorre dir una cosa:

Nobody expects the Spanish Inquisition!

(Amb records per als fans d’Alatriste.)

Si esteu o estareu a prop de València fins a principis de desembre, i sou aficionats a l’obra d’H.R. Giger (el dissenyador de l’Alien de Ridley Scott), vos recomane que aneu a visitar l’exposició H.R. Giger: escultura, gràfica i disseny que té lloc al Rectorat de la Universitat Politècnica de València entre el 18 d’octubre i el 5 de desembre.

Ja sé que el tema ja va ser tractat a Barrapunto; amb aquesta entrada només vull animar als que no esteu segurs de si anar o no, o als que vos fa peresa: l’exposició és realment impressionant, i no serà fàcil tornar a poder veure aquestes obres de prop i en directe. Per cert, el catàleg que hi venen (per 10 €) també està molt bé, amb texts que reflexionen sobre l’obra de Giger i fotografies de les obres exposades.

Se m’oblidava: no vos aneu de l’exposició sense mirar cara a cara el cap original de l’Alien… indescriptible!

Aquesta setmana té lloc la 10a Mostra de curtmetratges de Sagunt al Cinema Capitol de Sagunt, organitzada com sempre pels Amics del Cinema. Enguany s’han presentat més de sis-cents curtmetratges, dels quals han estat escollits més d’un centenar, que seran mostrats al llarg de tota la setmana.

Enguany vull destacar l’acte de clausura, que tindrà lloc el diumenge 29 a les 19 hores a l’Auditori Joaquín Rodrigo (El Musical). En ell, el meu germà Omar posarà música de piano improvisada en directe a la clàssica Nosferatu, d’F.W. Murnau.

Felicitats als Amics pel desé aniversari de la Mostra! Espere que enguany siga tan fantàstica com la resta d’anys. :)

L’altre dia aní a vore la peŀlícula Children of Men (Hijos de los Hombres), del mexicà Alfonso Cuarón, basada en una noveŀla de P.D. James. No havia sentit absolutament res al seu respecte (ja fa temps que se’m fa massa tard veure a Gasset i em fa peresa gravar coses de la tele), i tan sols vaig llegir‐ne una crítica per casualitat a LaNetro.com. Aquesta era bastant favorabe i com aquell cap de setmana tenia ganes de cine (també vaig veure Thank You for Smoking —Gracias por Fumar— i El Laberinto del Fauno, bastant bones), vaig decidir‐me a anar.

En quina bona hora vaig prendre la decisió! La peŀli es situa en un futur proper on les dones fa anys que són incapaces de concebre fills per algun motiu desconegut. A això es sumen la inestabilitat política internacional, la vigilància indiscriminada de la població, els fluxos migratoris imparables, la xenofòbia i el terrorisme. En aquest clima, el prota (un tio bastant normal) esdevé involuntàriament responsable d’una missió vital per a la humanitat (ara sona a tòpic, però no vull xafar res més).

El que més acolloneix de tot és que, malgrat el clima desolador, un ha d’admetre que no és gens desgavellat que la cosa evolucione així (amb l’excepció del tema de la procreació), i no cal ser excessivament pessimista per a veure en la societat actual una tendència cap a això. En aquest sentit, s’assembla un poc a l’entorn creat per Michael Winterbottom en Code 46 (Código 46), tot i que Children és molt més crua, i les escenes d’acció et mantenen literalment sense respirar… són per‐fec‐tes, d’un realisme esfereïdor (ull al so).

La feina dels actors és brutal, Clive Owen se n’ix per totes bandes, i també tenim Michael Caine (que és una joia d’actor, però no sempre garantia de bona peŀlícula) en un paper on està completament irreconeixible. En la part tècnica jo diria que és impecable, i l’ambientació està realment encertada —fixeu‐vos en els cotxes, per favor!

Vaja, que vaig eixir del cine amb una sensació que no tenia des de que vaig veure Cidade de Deus (Ciudad de Dios) o El Maquinista. És aquella sensació de «és la maleïda millor peŀlícula que he vist en tot l’any». Fotre, quines ganes tenia d’escriure aquesta entrada!