L’ètica del hacker i l’esperit de l’era de la informació és un d’eixos llibres que fan encaixar moltes de les percepcions que un té de la societat, i ho fa amb un raonament i un estil impecables. Escrit per Pekka Himanen, prologat per Linus Torvalds i epilogat per Manuel Castells, L’ètica… et recorda que la filosofia i la sociologia poden resultar molt entretingudes i estimulants.
Himanen repassa els principals valors de l’ètica hacker, que presenta com a una tendència social que va desplaçant a poc a poc l’ètica protestant dominant en el capitalisme industrial. Himanen compara brillantment aquesta última amb el monestir, on el treball i l’esforç tenen valor per ells mateixos i la vida s’organitza al voltant d’aquests d’una forma rígida i estàtica sense que res qüestione les decisions de l’abat. A la societat monàstica civil, els diners i les propietats (com a suposada expressió de l’esforç) esdevenen igualment fins en ells mateixos i fins i tot la informació passa a ser una propietat a acumular en exclusiva, en una mena d’edat mitjana digital.
En contrast, Himanen assimila certs aspectes de l’ètica hacker a l’acadèmia, on es valora la lliure circulació del coneixement i es fomenta el seu intercanvi, estudi, crítica i millora coŀlaborativa entre iguals. Alguns projectes lliures com Linux, la Wikipedia o guifi.net són exemples d’aquest innovador model de desenvolupament. El hacker reemplaça la devoció cega pel treball per la passió per un projecte que considera valuós per a la societat i pel qual sent autèntic interés. Parlem d’una evolució de les motivacions des de la simple supervivència cap a les socials o inteŀlectuals, una progressió jocosament batejada per Torvalds com a la Llei de Linus que em recorda inevitablement un passatge de The Hitchhiker's Guide to the Galaxy:
The History of every major Galactic Civilization tends to pass through three
distinct and recognizable phases, those of Survival, Inquiry and
Sophistication, otherwise known as the How, Why and Where phases. For
instance, the first phase is characterized by the question How can we eat?
the second by the question Why do we eat? and the third by the question
Where shall we have lunch?
Així, el treball o els diners deixen de ser valors fonamentals per al hacker; en canvi, sí ho són el reconeixement dels seus iguals i la utilitat social del que fa. La productivitat entesa com a quantitat de treball desenvolupada per unitat de temps tampoc té sentit: el hacker organitza lliurement el seu temps i esforç, guiant‐se per objectius i amb un estil més lúdic i relaxat. Açò, lluny de convertir‐lo en un manta, explica que un hacker puga pegar‐se sessions maratonianes de feina a sovint no remunerada. Com narra Ron Avitzur:
Why did Greg and I do something so ludicrous as sneaking into an
eight-billion-dollar corporation to do volunteer work? […] In reality, our
motivation was complex. Partly, the PowerPC was an awesome machine, and we
wanted to show off what could be done with it […] Partly, we were thinking of
the storytelling value. Partly, it was a macho computer guy thing - we had
never shipped a million copies of software before. Mostly, Greg and I felt
that creating quality educational software was a public service. We were
doing it to help kids learn math. Public schools are too poor to buy
software, so the most effective way to deliver it is to install it at the
factory.
[…] I view the events as an experiment in subverting power structures. I had
none of the traditional power over others that is inherent to the structure of
corporations and bureaucracies. I had neither budget nor headcount. I
answered to no one, and no one had to do anything I asked. Dozens of people
collaborated spontaneously, motivated by loyalty, friendship, or the love of
craftsmanship. We were hackers, creating something for the sheer joy of
making it work.
Aquest model de treball coŀlaboratiu informal s’ha desenvolupat a gran escala gràcies a les TIC, que redueixen l’impacte de les distàncies físiques i temporals. A nivell social, les TIC han possibilitat l’emergència del nou paradigma que Castells anomena informacionalisme, que ve a reemplaçar l’industrialisme i la seua societat jeràrquica per la societat xarxa que s’articula en xarxes planes centrades en projectes on el valor de cada node depén del que aporte a la consecució de la meta.
L’ètica protestant intenta adaptar‐se a aquest model provant de mantenir‐se estable per a no descarrilar d’un món que es mou cada volta a major velocitat. Així, els estats es recolzen en xarxes internacionals elitistes i prefereixen veure els altres com a «socis globals i estratègics» sense exercir la menor crítica quan aquests violen els drets humans, sempre que aporten estabilitat (en lloc de pau i justícia). Per tant, la seua motivació torna a ser la supervivència, que no dóna lloc a articular una reflexió sobre el futur.
Tanmateix, l’ètica hacker interpreta la societat xarxa molt diferentment: en lloc de l’elitisme fomenta la inclusió per a llimar les desigualtats socials, mitjançant la participació oberta i l’aprenentatge coŀlaboratiu, com demostren projectes com guifi.net en les comunicacions, els hacklabs en les noves tecnologies, i els fab labs o la RepRap en la fabricació. Fruit de la mateixa reflexió hacker d’un futur on l’accés universal a la tecnologia permet distribuir el poder en la societat nasqueren la Internet, la Web o l’ordinador personal, revolucions que no van ser orquestrades per governs o empreses, sinó desenvolupades coŀlaborativament per grups autoorganitzats al món acadèmic, als centres d’investigació, o entre els aficionats als ordinadors. Himanen cita Tim Berners-Lee sobre la Web:
The web is more a social creation than a technical one. I designed it for a
social effect — to help people work together — and not as a technical toy.
The ultimate goal of the Web is to support and improve our weblike existence
in the world.
[…] interested people on the Internet provided the feedback, stimulation,
ideas, source-code contributions, and moral support that would have been hard
to find locally. The people of the Internet built the Web, in true grassroots
fashion.
Molts diran «per què vols marejar‐te així quan pots apanyar‐te amb un treball que no t’exigisca tant d’esforç i ajudar els demés fent un donatiu a una ONG?» Doncs molt senzill: perquè ho necessites. Perquè descobrint un projecte interessant, aprenent el que desconeixes i ajudant a aprendre, creant coses innovadores i compartint els resultats amb els demés no només ajudes a repartir la feina, sinó també la felicitat, i la felicitat, quan és compartida, es multiplica.
Share and enjoy!
Pingback
Pingback
Pingback
Pingback
Pingback
Pingback
Pingback
Pingback