VerRevisiones

Melodías Pizarras

He de confessar que m’he tornat un aficionat impenitent del programa Melodías Pizarras de Radio 3. Després d’un any de dieta quasi exclusiva a base de rock progressiu, arriben els germans Marciano, Longino i Bienvenido Pizarro amb les gravacions de pissarra del torreón de son pare Plutarco i capgiren el meu panorama sonor. Música hawaiana, calipso, bugui‐bugui, yodel, i com ells diuen hillbilly tontón, hawaiian grecobilly, cubop, mento y tamouré, guaracha rock, pop español de los '40, personatges estrambòtics de tots els pelatges a l’autèntic cristasol de cultures dels anys '20 als '50. Música esbojarrada per a posar‐se a ballar com a posseïts a casa. ¡Melodías Pizarras, donde lo antiguo, aunque sea en wachi-wachi, es mejor y más divertido!

Pingback

[...] iòdel d’una peça clàssica (Mozart potser, no recorde) i que em va fer molta gràcia (ja sabeu què bé ho passe amb Melodías Pizarras), a banda de marcar un to simpàtic i desenfadat (a voltes el progressiu es fa massa [...]

Pingback

[...] yódel de una pieza clásica (Mozart tal vez, no recuerdo) y que me hizo mucha gracia (ya sabéis qué bien me lo paso con Melodías Pizarras), a parte de marcar un tono simpático y desenfadado (a veces el progresivo se hace demasiado [...]