VerRevisiones

Globalització, la qüestió és com

Aquesta volta l’Itinerari Indià ens porta a un tema controvertit, la globalització, de la mà de Thomas Friedman i la introducció del seu llibre The World Is Flat, i de Johan Norberg i el seu explícitament titulat documental Globalisation Is Good.

Ambdós autors estan clarament en favor de la globalització econòmica, és a dir, de l’adopció del capitalisme arreu del món tant a les economies nacionals com als intercanvis internacionals. Friedman creu que la tecnologia ha fet possible que agents menuts de qualsevol punt del món puguen competir internacionalment amb els grans en condicions cada volta més similars. Norberg defensa que l’adopció del capitalisme i la reducció de l’intervencionisme ajuda els països a millorar les seues economies i eixir de la pobresa. El mecanisme, molt simplificadament, vindria a ser el següent:

Una companyia occidental vol retallar les seues despeses. Per a aconseguir‐ho, descompon la cadena de valor i busca traslladar la realització de les tasques més rutinàries a països on els treballadors penquen més hores per menys diners. En les condicions necessàries de propietat dels mitjans de producció i baix intervencionisme i burocràcia, van sorgint a aquests països empreses que ofereixen aquesta força de treball. Si la cosa funciona, la demanda de treballadors augmenta i açò els permet exigir millors salaris i condicions, de manera que poden millorar la seua formació i portar a terme feines de major qualificació. Les empreses locals creixen i van sofisticant la seua producció fins al punt de que, si tenen facilitats per al comerç internacional, poden arribar a competir en el mercat mundial en igualtat de condicions amb les empreses occidentals.

El documental posa Taiwan i Vietnam com a exemples de que això és cert, i Kenya com a prova de que el contrari ofega l’eixida de la pobresa. És possible que Norberg tinga raó a grans trets, però em preocupa especialment (a banda del seu maniqueisme anti‐antiglobalització) com no només remarca sinó que defensa que els primers passos de la integració a l’economia capitalista sempre requeresquen el sotmetiment i l’explotació dels treballadors. Una resignació de «no hi ha cap altra forma» que em fa sospitar d’una ètica dels rics com la de la societat retratada per Ursula K. LeGuin al conte The Ones Who Walk Away From Omelas.

Jo preferisc pensar que existeixen unes altres formes d’obrir‐se a l’economia mundial que no passen per la jerarquia, l’explotació i la megacorporació. Ací Friedman aporta una idea clau: gràcies a la tecnologia, xicotetes empreses d’arreu del món poden competir amb uns costs baixos i amb major agilitat al mercat internacional en tasques basades en el tractament de la informació. Ell posa l’exemple de comptables indis que fan la declaració de la renda als americans, però se me n’ocorren uns altres com els cursos universitaris introductoris o les classes de conversa en anglés amb professors a distància (o fins i tot la meua antiga cooperativa!).

Aquestes empreses més menudes podrien gaudir de formes d’organització més planes i democràtiques que les corporacions (i amb millors resultats per a la cohesió social) i moure’s en entorns igualment internacionals, però desafortunadament sembla que encara hi ha un favoritisme dels governs que facilita la internacionalització de les corporacions (especialment les occidentals amb els tractats de comerç) però no fa més que obstaculitzar la dels menuts i nous jugadors (amb aranzels i regulacions proteccionistes). I després diu Norberg que la competència és suficient per a alleujar les connivències entre govern i corporacions… Johan, dos són competència, i en coses com la regulació laboral totes les corporacions comparteixen interessos!

En fi, que la globalització pot ser l’oportunitat que els menuts esperen per a desenvolupar‐se per damunt de les fronteres, però intentem no ser uns cínics i apliquem els nostres millors valors. Acabe amb un toc tan agredolç com la globalització i la salsa dels restaurants xinesos: la història del taller de la BGB a Singapur.

Pingback

[...] domèstic a l’estil Enjuto Mojamuto: patrocinats per una multinacional per a la qual no hi ha més fronteres que les del mercat lliure, personatges de diferents orígens actuen a diferents països sense manies com a una peŀlícula de [...]

Pingback

[...] complementari a L’ètica del hacker de Pekka Himanen i que desenvolupa idees similars: la nova economia globalitzada i tecnificada exigeix noves formes d’innovació que ja no troben incentius ni possibilitats en [...]