El bricolatge digital, Lovecraft i el viatge ciberià

Fa uns dies acabí de llegir (com a part de l’Itinerari Indià) Cibèria, un curiós llibre on Douglas Rushkoff mostra un panorama de personatges i tendències alternatives o contraculturals de principis dels ’90, lligades totes per l’experimentació de diverses formes d’explorar i construir la realitat coŀlectivament: hackers i crackers, viatgers psicodèlics, neopagans tecnòfils, músics industrials i house, escriptors més o menys ciberpunk, jugadors de rol… ciberians tots, habitants de Cibèria, per a Rushkoff.

Si seguiu el meu blog haureu vist que aquests dies també he estat embolicat fent proves amb IPv6. Contrastant l’experiència amb allò narrat al llibre, em sorprén com el bricolatge digital s’alinea amb l’esquema de viatge que resumeix com viuen els ciberians l’exploració de la realitat. En primer lloc u pren la determinació d’endinsar‐se en el tema a tractar, potser atret per les experiències d’altres o amb propòsits concrets, però a sovint pel simple plaer de fer‐ho. Després comença la pròpia l’experimentació, que requereix una certa autodisciplina per a no perdre’s en la immensitat dels nous camins de coneixement que s’obrin. En acabant hi ha una tornada o descens a la realitat en la qual hem de ser capaços de consolidar el que hem aprés i incorporar‐ho a la nostra experiència.

L’exemple arquetípic descrit a Cibèria és el viatge psicodèlic amb substàncies com l’LSD, on la manca d’autocontrol durant l’apogeu o la davallada pot resultar en un mal viatge. Però hi ha més formes de viatjar de les que recull Cibèria. Com l’HPL.

Quan estava a la Complutense, mon pare solia acompanyar Francisco Torres Oliver al cine per a veure peŀlícules de por, amb les que el primer s’ho passava en grande per a desesperació del segon. Torres li va dedicar una còpia dels Viajes al otro mundo d’H. P. Lovecraft (Alianza Editorial, 1971) traduïda per ell, edició que incloïa una estupenda introducció de Rafael Llopis titulada En busca del paraíso perdido. En ella, Llopis narra la visita a una instaŀlació muntada a l’American Center de París en homenatge a Lovecraft que l’autor interpreta com a una aŀlegoria d’un viatge amb LSD. Un encertat paraŀlelisme que connecta la fantasia amb l’exploració ciberiana de la realitat, ja que com digué Terry Pratchett La Fantasia no només va de mags i varetes xorres. Va de veure el món des de noves direccions.

Malgrat el que poguera semblar, les fantasies turmentades i delirants de Lovecraft no eren producte de la bogeria ni de l’ús de drogues. Llopis descriu Lovecraft com a un toxicómano de sueños […] un onirómano contumaz amb una habilitat especial per a orientar i després recordar els seus somnis, com el viatger d’LSD expert aprén de les seues vivències psicodèliques. Però el somni lovecraftià, igual que la força de l’LSD que esborra tot rastre del jo i les convencions socio‐culturals, aïlla el viatger de la societat i el pot posar en situacions realment angoixoses, tornant‐lo a un estat infantil, indefens i amb poca capacitat d’actuació.

En canvi, quan som capaços d’explorar la realitat mantenint el jo i la nostra capacitat de relació social, és quan realment podem gaudir del procés. No importa que el jo haja de reinterpretar‐se en unes altres identitats (siguen ciborgs, avatars a la xarxa o personatges de rol) o que haguem d’adoptar noves formes de relacionar‐nos amb els altres (via xarxes digitals o per les regles d’una partida): el que importa és que alliberant‐nos de les restriccions físiques i de les convencions imposades recuperem la capacitat de crear coŀlectivament noves realitats.

Així, Lovecraft reflecteix el que somnia però més endavant Tolkien o Pratchett prenen les regnes de la seua imaginació i creen llenguatges i universos complets. D’igual manera, Cibèria evoluciona a poc a poc de la foscor a la llum, al plaer de l’experiència per ella mateixa: l’LSD elimina el jo però l’Èxtasi augmenta la sociabilitat, i mentre el Batman de Miller viu desesperat en el caos social i el ciberpunk primer de Gibson o Shirley arrossega la problemàtica social dels ’80, les Tortugues Ninja i els personatges de Laidlaw i Rucker abracen el caos, s’ho passen tot pel forro i a passar‐ho bé, a l’estil surfista… Cowabunga! Com escriu Llopis:

Cuando la razón esté segura de sí misma, la expresión de lo irracional no será blasfemia ni pecado de lesa razón, sino simple juego y, por tanto, alivio. La razón no tendrá que aferrarse a lo objetivo para no ahogarse, sino que sabrá nadar —y bucear— en las turbias aguas de lo irracional, volviendo al aire puro de la superficie cuando le plazca.

No crec que siga correcte dir que els ciberians actuen sense un altre objectiu que el plaer, sinó més bé que l’objectiu de crear una nova realitat resulta tan estimulant que la frontera del deure amb el plaer es desdibuixa. I sí, és possible que la naturalesa caòtica i iŀlimitada dels entorns en què es mouen convide a la simple exploració lúdica o surfeig i aparente que açò és la bomba, però com deia Bruce Eisner a Cibèria: Als seixanta, estàvem segurs de que hi hauria una revolució que ho canviaria tot de la nit al matí. Però mai arribà. Al seu lloc, arribaren els setanta. Experimentar jocs de rol està bé, però si volem canviar les nostres vides realment, haurem de treballar per a que eixes noves realitats de concòrdia i llibertat puguen sustentar‐se fora de la realitat virtual.

Hora de despertar.

(Per algun motiu la cançó Set the Controls for the Heart of the Sun se m’enganxà durant tota la lectura del llibre, vés a saber…)