L’altre dia aní a vore la peŀlícula Children of Men (Hijos de los Hombres), del mexicà Alfonso Cuarón, basada en una noveŀla de P.D. James. No havia sentit absolutament res al seu respecte (ja fa temps que se’m fa massa tard veure a Gasset i em fa peresa gravar coses de la tele), i tan sols vaig llegir‐ne una crítica per casualitat a LaNetro.com. Aquesta era bastant favorabe i com aquell cap de setmana tenia ganes de cine (també vaig veure Thank You for Smoking —Gracias por Fumar— i El Laberinto del Fauno, bastant bones), vaig decidir‐me a anar.
En quina bona hora vaig prendre la decisió! La peŀli es situa en un futur proper on les dones fa anys que són incapaces de concebre fills per algun motiu desconegut. A això es sumen la inestabilitat política internacional, la vigilància indiscriminada de la població, els fluxos migratoris imparables, la xenofòbia i el terrorisme. En aquest clima, el prota (un tio bastant normal) esdevé involuntàriament responsable d’una missió vital per a la humanitat (ara sona a tòpic, però no vull xafar res més).
El que més acolloneix de tot és que, malgrat el clima desolador, un ha d’admetre que no és gens desgavellat que la cosa evolucione així (amb l’excepció del tema de la procreació), i no cal ser excessivament pessimista per a veure en la societat actual una tendència cap a això. En aquest sentit, s’assembla un poc a l’entorn creat per Michael Winterbottom en Code 46 (Código 46), tot i que Children és molt més crua, i les escenes d’acció et mantenen literalment sense respirar… són per‐fec‐tes, d’un realisme esfereïdor (ull al so).
La feina dels actors és brutal, Clive Owen se n’ix per totes bandes, i també tenim Michael Caine (que és una joia d’actor, però no sempre garantia de bona peŀlícula) en un paper on està completament irreconeixible. En la part tècnica jo diria que és impecable, i l’ambientació està realment encertada —fixeu‐vos en els cotxes, per favor!
Vaja, que vaig eixir del cine amb una sensació que no tenia des de que vaig veure Cidade de Deus (Ciudad de Dios) o El Maquinista. És aquella sensació de «és la maleïda millor peŀlícula que he vist en tot l’any». Fotre, quines ganes tenia d’escriure aquesta entrada!