Per fi arribà el dia d’escoltar Pendragon en directe en la seua gira de 30 aniversari! Senyores i senyors, quin tros de concert i quina gent més agradable. :)
Igual que l’anterior concert d’RPWL, aquest estava organitzat per la gent de Los recuerdos del unicornio, i també tingué lloc a la sala Ritmo & Compás de Madrid. Mai havia estat a un concert de Pendragon, i no els coneixia en persona, però només arribar vaig veure que (una altra volta) es tractava de gent senzilla, propera i amb sentit de l’humor: al vidre de l’autobús tenien un rètol on es llegia «ELDERLY PEOPLE» i un senyal de precaució amb un parell de roquers encorbats tocant. :D I a l’entrada estava en senyor Clive Nolan (teclista de Pendragon i Arena, entre altres) amb la seua camiseta de Motörhead concedint una entrevista al portal Esquizofrenia.
El concert s’encetà amb l’animada Walls of Babylon, per a deixar ben clar que no es tractava només d’un concert de presentació de nou àlbum. De seguida vaig quedar sorprés per la simpatia del senyor Nick Barrett, per l’alegria que transmetia i pel seu gest de xiquet roïn, amb les rises exagerades, les xerrades catxondes i les presentacions amb cantinela i conya inclosa. Realment semblava que el concert era una conversa entre músics i públic, sobre l’escenari responien als gestos de la gent i ens animaven amb altres de nous. Els més «seriosos» eren Peter Gee, baix i teclista, que estava molt concentrat en la feina, i el senyor Nolan, que balancejava sorprenentment els teclats avant i enrere mentre tocava. O_o El nou bateria Scott Higham és una vertadera màquina, amb una energia que de seguida em recordà el senyor Mike Portnoy (el tio arribà a escopir l’aigua cap amunt sobre la bateria, esquitxant mentre tocava!). La presentació dels membres com si foren reus condemnats a tocar en Pendragon, projectats com si foren personatges de South Park, no tingué preu. :D Per a rematar la feina, i per a sorpresa del públic, el Nick es va asseure a la vora de l’escenari i saltà a terra, on començà a passejar entre la gent donant‐los la mà i saludant tothom mentre cantava l’emocionant 2 AM. No podia haver imaginat res més agradable i familiar per a acabar el concert. :)
Musicalment parlant, tot un tour de force de pràcticament tres hores amb temes d’allò més variat (els més clàssics com Masters of Illusion o Paintbox hagueren d’esperar als dos bisos, després dels crits atronadors del públic), amb una mestria i una fidelitat impressionants per part de tots els components. El senyor Barrett va demostrar que és un dels millors guitarristes de rock vivents (Déu meu, quina interpretació de Learning Curve! O_O ). Però vaja, què vos diré d’un grup tan veterà!
L’unicornio Paco estava molt content de l’espectacle, del grup i de l’assistència de públic (recordem que era dilluns), i no puc més que estar completament d’acord. Nick Barrett diu que la supervivència del grup depén de com vaja aquesta gira i la venda del seu nou àlbum Pure. La cosa està difícil per a un grup (admetem‐ho) minoritari, però no puc més que desitjar que funcione bé i que puguem tornar a gaudir de la música i la humanitat de Pendragon.
(Quin serà el proper concert? Marillion acaba d’estrenar àlbum…)
Actualització
Podeu trobar una crònica del concert a Esquizofrenia.