Bitácora de Ivan

Poti‐poti #7

Aquesta volta torne als poti‐potis normals rescatant un parell d’enllaços que tenia preparats per al poti‐poti #4 i se’m passaren per alt:

  • FreedomBox és un projecte per a crear un servidor‐endoll personal completament lliure amb tot allò necessari per a asegurar l’autonomia i la privadesa a la Xarxa. Ja l’esmentà Eben Molgen a la seua imprescindible conferència de la FOSDEM 2011.
  • En una línia similar d’empoderament va Raspberry Pi, un projecte que pretén crear i vendre ordinadors de la mida d’una memòria USB destinats a l’ensenyament (com l’OLPC) per un preu entre 25 i 35 dólars (via).

I ara els enllaços més actuals:

El jamón y el proteccionismo asimétrico

Gonzalo Martín ha encontrado en esta noticia el punto de encuentro del nacionalismo y el monopolio intelectual: cuando un connacional te observa y reproduce una receta tradicional (el jamón serrano), está aprendiendo, pero cuando lo hace un potencial competidor extranjero, entonces te está copiando (esa palabra tan sucia que casi equivale a «robar»). Yo añado que la incoherencia es más profunda: el articulista sugiere que el respeto a la propiedad intelectual —un monopolio ejecutado por el estado— protegería al jamón español, pero al mismo tiempo indica cómo éste lo tiene crudo en China porque el gobierno sólo permite vender jamón allí a una empresa española. ¡Menuda cara!

El pernil i el proteccionisme asimètric

Gonzalo Martín ha trobat en aquesta notícia el punt de trobada del nacionalisme i el monopoli inteŀlectual: quan un connacional t’observa i reprodueix una recepta tradicional (el pernil serrà), està aprenent, però quan ho fa un potencial competidor estranger, aleshores t’està copiant (eixa paraula tan bruta quasi equivalent a «robar»). Jo afegisc que la incoherència és més profunda: l’articulista suggereix que el respecte a la propietat inteŀlectual —un monopoli executat per l’estat— protegiria el pernil espanyol, però alhora indica com aquest ho té cru a Xina perquè el govern només permet vendre pernil allà a una empresa espanyola. Quina cara més dura!

Rabluptus Yau

L’estrany nom de Rabluptus Yau pertany a una banda de versions valenciana que interpreta peces molt conegudes de rock, soul, funk, blues i ska. Ahir realitzaren un concert memorable a la Black Note de València (on també la lià la soulera Sanford Alligator Band la setmana passada) de més de dues hores, amb versions impossibles com un Take On Me a meitant camí entre l’ska i el heavy metal O_o . La sala estava a rebentar i el públic, exaltat amb la intensitat de la interpretació. ¡Ei, aquesta gent es pot contractar per a celebracions!

My anti-RFID wallet

I built the wallet in the attached photograph hoping that it could block inadvertent detection of RFID chips included in more and more cards, which jeopardise our privacy in ways still unknown by most people. It consists of an empty cigarette case (which kept a delicious vanilla scent for a long time) and a simple strip of adhesive clear plastic film folded over itself like an accordion. Last weekend I checked that an RFID reader was unable to detect a card inside of the wallet. Hooray!

Mi tarjetero anti-RFID

Construí el tarjetero de la foto con la esperanza de que pudiera bloquear la detección inadvertida de los chips RFID que cada vez más tarjetas incluyen, y que ponen en riesgo nuestra privacidad de formas de que mucha gente aún no es consciente. Está construido con una pitillera vacía (que mantuvo durante mucho tiempo un delicioso aroma a vainilla) y una simple banda de forro de plastificar plegada sobre sí misma como un acordeón. Este fin de semana comprobé que un lector RFID era incapaz de detectar la tarjeta que había en su interior. ¡Viva!

El meu targeter anti-RFID

Vaig construir el targeter de la foto adjunta amb l’esperança de que poguera blocar la detecció inadvertida dels xips RFID que cada volta més targetes inclouen, i que posen en risc la nostra privadesa de formes de què molta gent encara no és conscient. Està construït amb un cigarrer buit (que va mantenir durant molt de temps un deliciós aroma a vainilla) i una simple banda de folre de plastificar plegada sobre ella mateixa com un acordió. Aquest cap de setmana vaig comprovar que un lector RFID era incapaç de detectar la targeta que hi havia a dins. Visca!

Poti‐poti #6

Per a acabar aquesta tromba de poti‐potis, una coŀlecció amb els enllaços més tecnològics. Que no decaiga la vena geek!

Poti‐poti #5

Per a descansar de la tecnologia, hui el poti‐poti versarà sobre temes més diversos. Espere que vos resulten interessants!

Monedes alternatives i resiliència

Jorge Timón enllaça en un fil sobre Villages.cc a la llista de Ripple aquesta presentació de Bernard Lietaer a l’última PopTech (aguanteu l’inici, val la pena). En ella comenta que la monocultura monetària actual basada en l’emissió de diners pels bancs a partir del deute comporta una inestabilitat estructural, mentre que la diversitat monetària porta a un sistema molt més resilient. Com a exemple posa unes quantes monedes alternatives amb un ús ben establert que han aconseguit millorar els entorns on s’han aplicat. També conté alguna referència interessant als resultats de l’aprenentatge coŀlaboratiu que trobe relacionats amb el model 70/20/10 que comenta Bianka.

Automated Screen session with meinscreen

On my usual computer I always have an open Screen session with a few fixed windows, each permanently running a frequently used program (Mutt with e-mail, Gnus with news channels…). Thus, when I happen to switch to another computer, I can connect to the first one via SSH, attach the previous Screen session there and then go on using those programs where I left them (with no need for web services or synchronization between hosts). I've even set up some trick to allow me to edit files and browse web pages from the Screen session on the local X display or Firefox session, but that's another story that I'll tell in another occasion. ;)

The problem is that each time I started a new session on my usual computer I had to launch a new Screen session, create windows, name them (I sometimes have up to seven open windows) and start each program on the proper window. It wasn't a frequent operation but it made me lazy about rebooting my computer to test something, and I was sure that Screen would allow to automate the process. In fact it could and it was very easy on top of that, so here's how I made it.

Sesión automatizada de Screen con meinscreen

En mi ordenador habitual siempre tengo abierta una sesión de Screen con unas pocas ventanas fijas, cada una con un programa de uso frecuente corriendo de forma permanente (Mutt con el correo, Gnus con los canales de noticias…). Así, cuando cambio puntualmente de equipo, puedo conectarme al primero vía SSH, adjuntar allí la anterior sesión de Screen y continuar usando los programas donde me había quedado (sin tener que recurrir a servicios web o sincronización entre equipos). Incluso he montado algún truco para poder editar ficheros y visualizar páginas web desde la sesión de Screen sobre la pantalla X o sesión de Firefox locales, pero eso es otra historia que contaré en su momento. ;)

El tema es que cada vez que iniciaba una sesión nueva en el ordenador habitual tenía que lanzar una nueva sesión de Screen, crear las ventanas, ponerles nombre (a veces tengo hasta siete ventanas abiertas) y lanzar cada programa en la ventana adecuada. No era una operación frecuente pero hacía que me diese pereza reiniciar el ordenador para probar algo, y estaba seguro de que Screen permitiría automatizar el proceso. Efectivamente podía y además era muy sencillo, aquí tenéis cómo lo hice.

Sessió automatitzada d’Screen amb meinscreen

Al meu ordinador habitual sempre tinc oberta una sessió d’Screen amb unes poques finestres fixes, cadascuna amb un programa d’ús freqüent corrent de forma permanent (Mutt amb el correu, Gnus amb els canals de notícies…). Així, quan canvie puntualment d’equip, puc connectar‐me al primer via SSH, adjuntar‐hi l’anterior sessió d’Screen i continuar usant els programes on m’havia quedat (sense haver de recórrer a serveis web o sincronització entre equips). Fins i tot he muntat algun truc per a poder editar fitxers i visualitzar pàgines web des de la sessió d’Screen sobre la pantalla X o sessió de Firefox locals, però això és una altra història que contaré en el seu moment. ;)

L’assumpte és que cada volta que iniciava una sessió nova a l’ordinador habitual havia de llançar una nova sessió d’Screen, crear les finestres, posar‐los nom (a voltes tinc fins a set finestres obertes) i llançar cada programa en la finestra adequada. No era una operació freqüent però feia que em donara peresa reiniciar l’ordinador per a provar alguna cosa, i estava segur de que Screen permetria automatitzar el procés. Efectivament podia i damunt era molt senzill, ací teniu com ho vaig fer.

Art, Truth & Politics

A rel de la presentació del muntatge Pinter & Politics de Pablo Corral Gómez a l’Estudio Dramático de València he visionat Art, Truth & Politics, el discurs de Harold Pinter amb motiu del seu premi Nobel de literatura a 2005. Una molt interessant reflexió sobre la creació dramàtica i una denúnicia demolidora de la responsabilitat dels encarregats de la política exterior dels EUA en tants desastres des del final de la II Guerra Mundial.

Poti‐poti #4

Continue la ronda de poti‐potis amb aquest recull d’enllaços de caire sociotecnològic de l’últim mig any, un poc més esperançadors que els de l’anterior.

F-Droid, aplicacions lliures per a Android

Des de que tinc el meu Zero m’he apanyat només amb aplicacions lliures, sense el Market, però trobar‐les era un autèntic martiri (la maleïda polisèmia de free, ja sabeu). L’altre dia vaig descobrir per casualitat F-Droid, una aplicació lliure que permet accedir a dipòsits sencers d’aplicacions lliures per a Android (com el propi dipòsit d’F-Droid). Tothom pot oferir el seu propi dipòsit i cada usuari en tria els que vol, a l’estil d’APT. Fantàstic, com he passat tant de temps sense ell?

Poti‐poti #3

Després de més de mig any sense cap poti‐poti he acumulat un bon grapat d’enllaços. Començaré la ronda amb aquest especial «el perro del hortelano, que ni come ni deja comer». Benvinguts a la galeria dels horrors dels monopolis inteŀlectuals!

elvil.net

Ya habréis notado que ivan.lovesgazpacho.net redirige a elvil.net. Éste es el nuevo dominio (¡cortito y divertido!) que usaré principalmente a partir de ahora para el blog, la web, el correo, la mensajería instantánea y el OpenID. El anterior continuará funcionando durante una temporada larga y selidor.net… bien, creo que ése no me lo sacaré de encima con tanta facilidad. ;)

elvil.net

Ja haureu notat que ivan.lovesgazpacho.net redirigeix a elvil.net. Aquest és el nou domini (¡curtet i divertit!) que empraré principalment a partir d’ara per al blog, la web, el correu, la missatgeria instantània i l’OpenID. L’anterior continuarà funcionant durant una temporada llarga i selidor.net… bé, crec que eixe no me’l llevaré de damunt tan fàcilment. ;)

Terrordrome vs. los de siempre

Terrordrome (vía Fase Bonus) es un videojuego de lucha desarrollado por amor al arte donde los protagonistas de los filmes de terror más populares desde los ’80 (Chucky, Jason, Ash Williams, Freddy Krueger…) se enfrentan unos a otros. Sobre ser un proyecto personal, el autod se ha currado un juego muy completo con modelos 3D impresionantes de personajes y escenarios. Pues bien, no ha tardado nada la Warner en amenazarlo por violación de copyright para que elimine de él los personajes de Jason y Freddy. Aquí vemos otra vez LA cuestión sobre la propiedad intelectual que, como Gonzalo suele recordar, no tiene nada que ver con las descargas, sino con si se puede continuar justificando su propia existencia con el argumente de que ayuda a fomentar la creación. Y creo que la respuesta es cada día más clara.

Terrordrome vs. els de sempre

Terrordrome (via Fase Bonus) és un videojoc de lluita desenvolupat per amor a l’art on els protagonistes dels films de terror més populars des dels ’80 (Chucky, Jason, Ash Williams, Freddy Krueger…) s’enfronten els uns als altres. Malgrat ser un projecte personal, l’autor s’ha currat un joc molt complet amb models 3D impressionants de personatges i escenaris. Doncs bé, no ha tardat gens la Warner en amenaçar‐lo per violació de copyright per a que n’elimine els personatges de Jason i Freddy. Ací veem una altra volta LA qüestió sobre la propietat inteŀlectual que, com Gonzalo sol recordar, no té res a veure amb les descàrregues, sinó amb si se’n pot continuar justificant la seua pròpia existència amb l’argument de que ajuda a fomentar la creació. I crec que la resposta és cada dia més clara.

Surrounded

Surrounded, per Dream Theater, a l’àlbum de 1992 Images and Words.

Nueva etapa para PyTables

PyTables fue el principal proyecto de la cooperativa Cárabos que Francesc, Vicent y yo formamos entre 2005 y 2008. Francesc, el padre del proyecto y actual mantenedor, anuncia ocho años después del lanzamiento del proyecto que abandona su desarrollo, al tiempo que libera PyTables Pro bajo licencia BSD. Espero que este gran proyecto tenga alguna forma de continuidad, pero sobre too deseo a Francesc mucho éxito con su nuevo trabajo. :)

Nova etapa per a PyTables

PyTables va ser el principal projecte de la cooperativa Cárabos que Francesc, Vicent i jo formàrem entre 2005 i 2008. Francesc, el pare del projecte i actual mantenidor, anuncia huit anys després del llançament del projecte que abandona el seu desenvolupament, alhora que allibera PyTables Pro sota llicència BSD. Espere que aquest gran projecte tinga alguna forma de continuïtat, però sobretot desitge a Francesc molt d’èxit amb el seu nou treball. :)

Dream Muse Theater

El disc Octavarium de Dream Theater, a banda de sonar realment bé (i només l’he escoltat un parell de voltes) té alguns moments que recorden Muse per totes bandes. Mooola! :)

Increïble documental sobre papiroflèxia

El meu amic Toni em recomanà insistentment que vera el documental Between the Folds (emès a TVE com a Entre pliegues), que parla sobre com l’origami es situa a cavall entre l’art, el disseny i les matemàtiques. És bellíssim, molt sorprenent i mostra una selecció de hackers del paper plegat que parlen apassionadament dels seus descobriments, tècniques i reflexions. Especialment recomanable per a fans d’Escher. (Disponible a YouTube.)

Dos grandes conciertos

Este viernes asistí al concierto de Hola a todo el mundo en el Círculo. No había oído absolutamente nada de ellos (excepto que en SOS triunfaron), y el escenario lleno de guirnaldas y flores, más las pintas de indio que llevaban me hicieron temer una sesión hippie del rollito. Para nada, un directo de rock muy potente, variado e increíblemente rico en todo tipo de instrumentos: muy recomendables. El sábado tocaba en la Live!! aMuse, un grupo de tributo a Muse que con un cantante extraordinario y un grupo fabuloso dieron un concierto emocionante e inolvidable. También rinden homenajes a Queen bajo el nombre de Momo, y tocarán el próximo 2 de junio en el Hard Rock Café.

Dos grans concerts

Aquest divendres vaig assistir al concert de Hola a todo el mundo al Círculo. No n’havia sentit absolutament res (excepte que al SOS triomfaren), i l’escenari ple de garlandes i flors, més les pintes d’indi que portaven em feren témer una sessió hippie del rollito. Per a res, un directe de rock molt potent, variat i increïblement ric en tota mena d’instruments: molt recomanables. Dissabte tocava a la Live!! aMuse, un grup de tribut a Muse que amb un cantant extraordinari i un grup fabulós van donar un concert emocionant i inoblidable. També reten homenatges a Queen sota el nom de Momo, i tocaran el proper 2 de juny al Hard Rock Café.

Imprópolis

Ayer (2011-04-02) por la noche los rellaneros asistimos al espectáculo Imprópolis, una match de improvisación en forma de torneo que tiene lugar cada viernes y sábado a las 22:15 en la sala TIS de Madrid. Nos hartamos de reirnos, algunos participantes tienen unos recursos sorprendentes y el presentador y los técnicos saben animar el cotarro muy bién. ¡Muy recomendable!

Apasionantes Pendragon

Este sábado tuve el placer de asistir por segunda vez a un concierto de Pendragon. El primero fue el de la presentación en Madrid del álbum Pure, que venía con la amenaza de ser el último de la banda si la cosa no funcionaba. Y por cierto, fue un gran, gran concierto. Afortunadamente parece que la gira y el álbum recibieron la acogida que se merecían y aquí los tuvimos otra vez en Madrid para presentar su nuevo álbum Passion, esta vez en la Sala Caracol, pero de nuevo invitados por los incombustibles amigos de Los Recuerdos del Unicornio. ¿Qué haríamos sin vosotros? :D En fin, al tema.