society

Imprescindible l’article de Javier de la Cueva sobre programari lliure, ciutadania virtuosa i democràcia (via), que entronca perfectament amb el treball recent dels indians sobre el mode de producció P2P (resum ací) i el seu possible sistema d’investigació i aprenentatge (resum ací) —i amb molts més camps de la sociologia que han tractat. L’article mostra i justifica com el desenvolupament de programari lliure crea procomú digital (coneixement) de forma distribuïda (P2P) i promou l’autonomia, la innovació, la deliberació en una comunitat, la transparència, la diversitat i l’abundància que porten a la pluriarquia, i en conjunt la virtut i la llibertat necessàries per a l’exercici de la ciutadania en una democràcia. Una joia!

Via Versvs (gràcies pel nou logo!), una notícia simpàtica: fa poc inauguraren el que possiblement siga el primer carrer dedicat al programari lliure. Atenció a la garlanda de la placa, formada per peus de GNOME :) .

El libro 11M: Redes para ganar una guerra de David de Ugarte trata temas graves como el nuevo terrorismo fundamentalista, pero uno de los análisis que más me chocó (por acertado, naturalmente) fue el de la cuadrilla, la forma de relación social predominante en España, el grupo de amigos que han convivido en el mismo lugar (el pueblo, la escuela) al mismo tiempo, es decir, que comparten una relación biográfica.

Estas comunidades comparten un carácter fundamental con tantas otras comunidades reales o imaginarias que cimentan esa sociedad: lo incontestable, inamovible e involuntario de su base. Así tenemos la coincidencia biográfica (en la cuadrilla), quien te crió (en la familia), la confesión en que te bautizaron (en la religión), o dónde naciste tú o tus padres (en la nación). Son lo que el libro llama identidades caras, por el nivel de compromiso o deuda que se supone con ellas y por cuán traumático resulta abandonarlas.

El llibre 11M: Redes para ganar una guerra de David de Ugarte tracta temes greus com el nou terrorisme fonamentalista, però una de les anàlisis que més em va sobtar (per encertada, naturalment) va ser la de la quadrilla, la forma de relació social predominant a Espanya, el grup d’amics que han conviscut al mateix lloc (el poble, l’escola) al mateix temps, és a dir, que comparteixen una relació biogràfica.

Aquestes comunitats comparteixen un tret fonamental amb tantes altres comunitats reals o imaginàries que cimenten aqueixa societat: l’incontestable, inamovible i involuntari de la seua base. Així tenim la coincidència biogràfica (a la quadrilla), qui et crià (a la família), la confessió en què et batejaren (a la religió), o on nasqueres tu o tos pares (a la nació). Són el que el llibre anomena identitats cares, pel nivell de compromís o deute que es suposa amb elles i per com resulta de traumàtic abandonar‐les.

Ale, ja s’ha acabat el termini de recollida de donatius de Diaspora, i els amics han arribat als 200.000 $. El més curiós (i el que volia comprovar) és que —com es pot vore al gràfic adjunt— l’aterratge dels donatius ha sigut suau i els últims tres dies han experimentat un xicotet repunt. Sembla que continua concordant amb la teoria de la ciberturba, però ¿hi ha hagut influència del dia per a abandonar Facebook? Jo diria que un poc sí que s’ha fet notar…

Hui és el dia de la tovalla (heu vist el logo? ;) ) i Versvs ho celebra traduint un article de Douglas Adams sobre Internet a 1999. L’article és memorable: salt generacional, comunitats cibernètiques, efecte xarxa, comunicació distribuïda, interactivitat… Adams tenia un cap realment privilegiat i comprenia molt bé què significava Internet i les xarxes en general. Si no, veieu el documental Hyperland on ell i Tom Baker (àlies el 4t. Doctor) fan un flash forward a la web semàntica… en 1990! Feliç dia de la tovalla!

He estado siguiendo el progreso de la recaudación de donativos para el proyecto Diaspora, del que hablé recientemente, y que trata de crear un reemplazo libre y distribuido para los diferentes álbumes de cromos centralizados como Facebook. El proyecto surge de cuatro amigachos —estudiantes universitarios bastante jóvenes y desconocidos en el mundo del software— que se comprometieron a cambiar sus trabajos veraniegos por la dedicación exclusiva al desarrollo de Diaspora, pero sólo si conseguían 10.000 $ en donativos mediante la web Kickstarter en un mes y medio, comenzando el 24 de abril.

Hablo en pasado porque tardaron tan sólo doce días en conseguir el dinero, y actualmente van rondando los 180.000 $ y subiendo. ¿Qué ha ocurrido para que miles de personas hayan aflojado la pasta tan rápidamente? ¿Por qué continúan haciéndolo cuando ya se ha cubierto la cantidad solicitada? Tengo una sospecha, y es que podríamos estar asistiendo a un peculiar caso de ciberturba.

He estat seguint el progrés de la recaptació de donatius per al projecte Diaspora, del qual vaig parlar recentment, i que tracta de crear un reemplaç lliure i distribuït per als diferents àlbums de cromos centralitzats com Facebook. El projecte sorgeix de quatre amigatxos —estudiants universitaris prou joves i desconeguts al món del programari— que es comprometeren a canviar els seus treballs d’estiu per la dedicació exclusiva al desenvolupament de Diaspora, però només si aconseguien 10.000 $ en donatius mitjançant la web Kickstarter en un mes i mig, començant el 24 d’abril.

Parle en passat perquè van tardar només dotze dies en aconseguir els diners, i a hores d’ara van rondant els 180.000 $ i pujant. Què ha ocorregut per a que milers de persones hagen afluixat la pasta tan ràpidament? Per què continuen fent‐ho quan ja s’ha cobert la quantitat demanada? Tinc una sospita, i és que podríem estar assistint a un peculiar cas de ciberturba.

No hace falta ser un gran psicólogo para detectar mi falta de fe en que los estados, los políticos y los grandes agentes económicos vayan a cambiar su actitud de fondo respecto a aquellas iniciativas que realmente empoderan a los ciudadanos, en parte por su naturaleza centralizadora, en parte porque ya no dan abasto. Si queremos libertad e independencia, mejor nos toca aprender a organizarnos para sacarnos las castañas del fuego, pero también hemos de hacer lo posible para dotarnos los unos a los otros de todas las herramientas necesarias para facilitar que todo el mundo pueda hacerlo.

Por eso es de agradecer que de tanto en tanto te refresquen la memoria (esa facultad tan volátil e infrautilizada) para poder ligar cabos y caer en que ésta es una lucha factible que ya ha dado algunos frutos importantes. El compendio de artículos Como una enredadera y no como un árbol y el documental Bringing Down a Dictator son dos de estos elementos refrescantes.

No cal ser un gran psicòleg per a detectar la meua falta de fe en que els estats, els polítics i els grans agents econòmics vagen a canviar la seua actitud de fons respecte a aquelles iniciatives que realment empoderen els ciutadans, en part per la seua naturalesa centralitzadora, en part perquè ja no donen abast. Si volem llibertat i independència, millor ens toca aprendre a organitzar‐nos per a traure’ns les castanyes del foc, però també hem de fer allò possible per a dotar‐nos els uns als altres de totes les eines necessàries per a facilitar que tothom puga fer‐ho.

Per això és d’agrair que de tant en tant et refresquen la memòria (eixa facultat tan volàtil i infrautilitzada) per a poder lligar caps i caure en que aquesta és una lluita factible que ja ha donat alguns fruits importants. El recull d’articles Como una enredadera y no como un árbol i el documental Bringing Down a Dictator són dos d’aquests elements refrescants.

M’agradaria recomanar un article que publicà Manje a Barrapunto fa uns dies: Las tácticas de la vieja política no funcionan en Internet. En ell es raona, a rel d’una recent reunió de periodistes i bloguers amb el PSOE sobre la polèmica DF1 de la Llei d’Economia Sostenible, com els polítics no entenen els moviments ciutadans a Internet, i encara pretenen negociar amb representants com si manipulant aquestes reunions pugueren suavitzar l’oposició dels internautes a lleis que van clarament en la seua contra.

L’advocat Carlos Sánchez Almeida repassa de dalt a baix la història de la lluita pels drets i les llibertats que des del Ciberespai s’ha vingut lluirant en els últims 30 anys contra els diferents poders fàctics, com a reflex recent de les lluites socials. En fer‐ho, ixen a la llum els símptomes i motius més profunds de la decadència de l’actual status quo mundial, i com els malsons dels més cèlebres escriptors de ciència‐ficció estaven completament justificats.

La veritat és que no m’apanye molt bé a introduir aquest article. L’únic que puc dir és que el trobe d’allò més complet, impactant i ben fet que he llegit en molt de temps. Una autèntica joia, absolutament imprescindible: http://www.kriptopolis.org/resistencia-digital-y-derechos-humanos

Aquesta vesprada he assistit a la concentració contra el cànon a les portes de la seu de la SGAE a València. No és que fórem molta gent (diguem que no ens haurien detingut per manifestació iŀlegal), però hi havia representants de l’estudiantat i professorat universitari, del sector de les tecnologies de la informació, del món de la música, l’administració pública i els moviments ciutadans. Fins i tot hi ha hagut un destacament de la policia que s’ha acabat retirant front a la nostra actitud exemplar.

Vaja, que hem sigut set persones i al final hem optat per penjar la pancarta a la porta i anar a fer-nos unes canyes. Supose que la convocatòria ha sigut apressurada i el fet de que no se’n coneguera l’origen ha alçat suspicàces, i això no ha ajudat a l’assistència, però vaja, no ha estat malament. Teniu fotos de la concentració a la revista d’Alteritat.

A la propera ho farem millor i en serem més! :)

Hi ha una ONG a la qual estic subscrit que realitza una gran tasca pel Drets Humans arreu del món. Desafortunadament, des de fa un temps a esta banda dedica molts esforços a convéncer‐nos de que els nostres xiquets són gent sense criteri, que els seus pares són incapaços de transmetre’ls uns valors socialment saludables, i que per tot això és l’Estat el que ha d’encarregar‐se d’aquesta tasca. Concretament, la ONG sembla donar a entendre que en usar videojocs (que, no oblidem, són una forma de ficció com podrien ser els llibres, però interactiva) on apareixen violacions dels Drets Humans, anem indefectiblement a repetir eixes violacions en el món real o a considerar‐les menys criticables. Ací hi ha un fragment de la meua resposta:

Dic el «vostre» missatge perquè, com a aficionat als videojocs durant la meua infància, he d’admetre que m’he convertit en un sanguinari i despietat violador dels drets humans. Com a xiquet humà espanyol mai vaig saber diferenciar la realitat de la ficció ni vaig tindre mai ningú que m’ensenyara valors per a jutjar si les actuacions dels personatges dels videojocs eren bones o no… o es tractava de persones reals? Ara no recorde, crec que vaig emprar alguna motoserra i pistoles de plasma per a matar a molts veïns del meu poble i em va fer sentir molt bé i justicier… o no, no sé ara. Jo crec que em vaig convertir en un assassí perquè papà Estat no va tindre cura de mi. :(

Aquest assassí va créixer i s’apuntà a [L’ONG EN QÜESTIÓ] i tot.

Del comunicat de premsa:

En cuanto a las Comunidades Autónomas, deben incorporar en su legislación, si no lo han hecho ya, la prohibición de la venta, alquiler y difusión de videojuegos con contenidos que atentan contra los Derechos Humanos y, sobre todo, establecer medidas efectivas para el cumplimiento de esta prohibición.

Eixa mesura és completament insuficent per a evitar que videojugadors es convertesquen en psicòpates assassins com jo. Com a borrego sense criteri que sóc, necessite que siga l’Estat qui em prohibesca l’accés a altres obres on es descriuen atemptats contra els Drets Humans: sèries de televisió, peŀlícules i llibres —aquests últims són especialment perillosos, en tinc un sobre un londinenc anomenat Jack que està omplint d’idees la meua ment maŀleable i acrítica, espere que papà Estat siga capaç de mostrar‐me el bon camí.

Ara, tornant a la realitat, ¿és realment necessari que expose un cas tan aberrant com l’anterior per a mostrar l’enfocament profundament errat de [L’ONG] respecte el tema dels videojocs? Només demane un poc de confiança en el criteri de les persones, i evitar arribar a postures retrògrades que els sectors més conservadors han vingut mostrant recurrentment contra qualsevol nou mitjà d’expressió. Sé que som capaços de ser més raonables en aquest tema.

Sense ànim de pontificar, només m’agradaria que de tant en quant ens enrecordàrem de que nosaltres com a individus pensants també tenim el nostre propi criteri, i que no hi ha doncs per què dependre d’un altre que el faça valdre per nosaltres (especialment quan no tenim cap garantia de que el criteri de l’altre siga el nostre).

Actualització

Resposta de l’ONG (sempre recomforta saber que una ONG escolta els seus socis):

Con seguridad estará de acuerdo con nosotros en que la protección a los menores (obligada por la Convención Internacional de los Derechos del Niño) brilla por su ausencia a este respecto en España. Lo único que reclama [L’ONG] es que el Estado asuma sus responsabilidades en la protección de la infancia, del mismo modo que lo hace en otros ámbitos. En este caso, los videojuegos se han convertido en el primer recurso de ocio de los niños y niñas, de ahí su relevancia.

Resposta meua:

No discrepo en la necesidad de proteger la formación de los más jóvenes, pero sí en el tono alarmista de la postura que ha tomado [L’ONG] en este asunto, con cierto desprecio (desde mi punto de vista) de la capacidad de juicio y discernimiento de los jóvenes y de la capacidad de tutorización de sus padres o entorno, que generalmente son mejores conocedores que el Estado de la situación particular de cada uno. También percibo la relevancia (aunque sólo cuantitaviva) de los videojuegos en comparación con alternativas como películas o libros, pero me parece preocupante el tratamiento exclusivo que se pide para los primeros, y se debería plantear si entonces tendría sentido o no exigir lo mismo de los segundos. Esto sería una buena medida de la racionalidad de las exigencias.

Me gustaría recomendar la lectura del artículo Pánico moral y videojuegos (así como los documentos y estudios enlazados desde él), que puede ayudar a aclarar ciertas ideas tergiversadas y muy difundidas respecto a los efectos psíquicos y sociales de los videojuegos.

Aquest matí (30 d’octubre) m’he esmorzat amb la notícia de que el 29 es celebrava el judici contra un músic que va (pressumptament) cometre el terrible, terrible error d’anomenar «paràsits» i «institució sense valor i decorativa» a la família reial d’Espanya, així com «forces de repressió» a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. El fiscal demanava 4320 € (però li semblà poc després i ho pujà a 14000 i el piquillo) per injúries a diferents membres de la família reial i injúries greus a les forces de seguretat. La notícia a Europa Press, 20 minutos, El País i El Mundo. També hi ha una plana de solidaritat amb el cantant on s’aporta informació interessant.

En altre bat‐canal, el Govern espanyol defensant una volta més l’interés de la societat: El Gobierno recurre la multa de la UE a Telefónica por monopolio en el ADSL. Surrealista.

Ens veem a la presó.

Actualització

Estic a la presó! Que nooo, encara no almenys. El que tampoc està a la presó però ha estat condemnat a pagar 1440 euros és el músic, segons sentència de l’Audiència Nacional. Ergo: visca el Rei i la Guàrdia Civil! :-#

Sembla que la maquinària estatal està ben engreixada. Després de que el Govern assegure 75 milions d’euros de canon a les entitats de gestió, l’SGAE i similars s’emporten una altra alegria: Alasbarricadas.org (ALB) rep sentència condemnatòria per responsabilitat d’uns comentaris anònims contra Ramoncín.

Resum del cas: Ramoncín demanda ALB per uns comentaris anònims contraris a ell escrits en un fòrum públic. L’administrador retira els comentaris tan aviat com té notícia de la demanda (primer contacte). Judici. Ramoncín diu que no pugué contactar amb l’administrador perquè l’adreça proporcionada pels seus detectius (extreta del Whois) era obsoleta. La jutge condemna l’administrador d’ALB per ostaculitzar la retirada dels comentaris iŀlegals. Alehop!

Espera. Va provar Ramoncín a usar l’adreça de correu de contacte en la plana principal d’ALB? No. Va ser poc diligent l’administrador d’ALB en retirar els comentaris quan tingué notícia? No. Eren els comentaris iŀlegals abans d’haver una condemna? No. Tenia l’administrador obligació d’aportar la seua informació de contacte? No realitza cap activitat econòmica amb la web, així que probablement tampoc.

Així funciona la llibertat d’expressió en aquest país. Si et fan una pintada insultant al rei a la paret de casa mentre estàs de viatge, més te val tornar aviat o et caurà una grossa, perquè tu n’ets el responsable, segons el raonament d’aquesta jutge. Ah, que no és així? I per què en Internet sí que ho és, quan en un fòrum públic com aquest no hi ha una edició prèvia com en els mitjans tradicionals?

Fàcil. Internet dóna igualtat de condició (no només d’oportunitat) per a que la gent s’expresse lliurement sense necessitar molta riquesa, i això no li pot agradar al capital. En concret, aquesta demanda és una de tantes de les promogudes per l’SGAE (eixa mena de sindicat vertical d’autors i editors) per a atemorir la gent i evitar postures crítiques. El capital i l’estat ballant un nou moviment del mateix vals de sempre…

Més informació a Alasbarricadas.org, Barrapunto, Jorge Cortell i Kriptópolis.

Anàlisis de la sentència a Associació d’Internautes, Vida de un Consultor.

Potser ja ho haureu rebut per correu o ho haureu llegit en Escolar.net (i en molts altres llocs), però mai està de més recordar‐ho. El proper 14 de maig tindran lloc a tota Espanya protestes contra l’elevat preu de l’habitatge i l’especulació sense escrúpols sobre un dels drets fonamentals proclamats per la nostra Constitució. Podeu difondre la convocatòria enviant aquest missatge de correu als vostres coneguts:

Por una vivienda digna

Hola a todos.

Sé que este correo electrónico se puede parecer a muchos de los que circulan por la red pero no es cierto. Este correo está siendo enviado por toda España para reivindicar nuestros derechos. Hemos asistido durante el mes de marzo a la convocatoria de multitudinarios macrobotellones, esta convocatoria es diferente.

En Francia, los jóvenes protestan por la “modificación” de los contratos basura. Muchas voces han sido las que se han quejado en este país porque los jóvenes no hacían nada. Pues bien, ¿se lo vamos a demostrar?

El domingo, 14 de Mayo a las 17:00 horas, sentada en

• A Coruña: Plaza de Maria Pita
• Alcalá de Henares: Plaza de Cervantes
• Alicante: Explanada de España, frente a la Rambla de Méndez Núñez
• Almeria: Plaza Circular
• Ávila: Plaza del Chico
• Aviles: Plaza de España
• Badajoz: Plaza de San Francisco
• Barcelona: Plaça Catalunya
• Bilbo/Bilbao: Plaza del Teatro Arriaga.
• Burgos: Plaza Mayor
• Cáceres: Plaza Mayor
• Cádiz: Plaza de San Juan de Dios
• Castellón: Plaça de la Independència
• Ciudad Real: Parque del Torreón
• Córdoba: Plaza de las Tendillas
• Collado Villalba: Plaza del Ayuntamiento
• Elx/Elche: Plaça Baix
• Gijón: Plaza del Parchís
• Granada: Fuente de las Batallas
• Graus: Plaza España
• Guadalajara: Plaza Mayor
• Huesca: Plaza Navarra
• Jaén: Plaza de la Constitución
• Las Palmas de Gran Canaria: Parque Santa Catalina
• León: Plaza de San Marcelo
• Madrid: Puerta del Sol
• Málaga: Plaza de la Constitución
• Mérida: Plaza de España
• Murcia: Glorieta de España
• Oviedo: Plaza de la Escandalera
• Palencia: Plaza Mayor
• Pamplona: Plaza del Castillo
• Salamanca: Plaza Mayor
• San Sebastián/Donosti: Jardines de Alderdi Eder, frente al ayuntamiento
• Santa Cruz de Tenerife: Plaza de la Candelaria
• Santander: Plaza del Ayuntamiento
• Santiago de Compostela: Praza do Obradoiro
• Segovia: Plaza del Azoguejo
• Sevilla: Plaza Nueva
• Sigüenza: Plaza de la Catedral
• Soria: Plaza de Herradores
• Teruel: Plaza del Torico
• Toledo: Plaza de Zocodover
• Valencia: Plaça Ajuntament
• Valladolid: Plaza Mayor
• Vigo: Puerta del Sol
• Vitoria/Gasteiz: Plaza de la Virgen Blanca
• Zaragoza: Plaza del Pilar

Queremos todos una vivienda digna, una vivienda en la que podamos vivir y fundar nuestras familias sin estar destinando más del 50% de nuestro sueldo para pagarla. Si de verdad te importa tu futuro… ¿estarás allí sentado con tus colegas?

Esta convocatoria no ha sido convocada por ningún partido político, simplemente es la demostración de cómo la juventud española puede unirse para conseguir sus propósitos. Por eso se aconseja que no se lleven banderas que representen territorios o ideologías.

(Copiad y pegad el mensaje para que no se acumulen las direcciones, o poned las direcciones en CCO, pasadlo por móvil tambien para que llegue al mayor número posible de personas)

POR UNA VIVIENDA DIGNA, DIFUNDE ESTE MENSAJE, ¡¡PÁSALO!!

http://www.escolar.net/wiki/index.php/Sentada_por_una_vivienda_digna

Trobareu més informació en el wiki d’Escolar.net. Com veeu, és un missatge que realment paga la pena enviar. Tan de bo siguem molts els que isquem el dia 14! És pel nostre futur i el dels que vindran darrere!