El govern iranià està portant a terme una campanya de filtratge i ciberatacs per a controlar l’accés a Internet. En aquest context sorgeix Haystack (nou exemple de l’ètica hacker), un sistema d’ofuscació del tràfic web per a evitar la censura iraniana. En qualsevol cas, és important tenir en compte que sistemes com Twitter o Facebook, en ser centralitzats, poden ser blocats d’un sol colp.

La ética del hacker y el espíritu de la era de la información es uno de esos libros que hacen encajar muchas de las percepciones que uno tiene de la sociedad, y lo hace con un razonamiento y un estilo impecables. Escrito por Pekka Himanen, prologado por Linus Torvalds y epilogado por Manuel Castells, La ética… te recuerda que la filosofía i la sociología pueden resultar muy entretenidas y estimulantes.

Himanen repasa los principales valores de la ética hacker, que presenta como una tendencia social que va desplazando poco a poco a la ética protestante dominante en el capitalismo industrial. Himanen compara brillantemente ésta última con el monasterio, donde el trabajo y el esfuerzo tienen valor por sí mismos y la vida se organiza al rededor de éstos de una forma rígida y estática sin que nada cuestione las decisiones del abad. En la sociedad monástica civil, el dinero y las propiedades (como supuesta expresión del esfuerzo) se convierten igualmente en fines por sí mismos e incluso la información pasa a ser una propiedad a acumular en exclusiva, en una especie de edad media digital.

L’ètica del hacker i l’esperit de l’era de la informació és un d’eixos llibres que fan encaixar moltes de les percepcions que un té de la societat, i ho fa amb un raonament i un estil impecables. Escrit per Pekka Himanen, prologat per Linus Torvalds i epilogat per Manuel Castells, L’ètica… et recorda que la filosofia i la sociologia poden resultar molt entretingudes i estimulants.

Himanen repassa els principals valors de l’ètica hacker, que presenta com a una tendència social que va desplaçant a poc a poc l’ètica protestant dominant en el capitalisme industrial. Himanen compara brillantment aquesta última amb el monestir, on el treball i l’esforç tenen valor per ells mateixos i la vida s’organitza al voltant d’aquests d’una forma rígida i estàtica sense que res qüestione les decisions de l’abat. A la societat monàstica civil, els diners i les propietats (com a suposada expressió de l’esforç) esdevenen igualment fins en ells mateixos i fins i tot la informació passa a ser una propietat a acumular en exclusiva, en una mena d’edat mitjana digital.

Un amic m’ha passat aquesta notícia: la Presidència espanyola de torn de la UE ha enviat a les delegacions del Consell de Ministres un document on posen al mateix sac la pornografia infantil, el racisme i la xenofòbia, i les infraccions de la propietat inteŀlectual. La Presidència veu l’anonimitat de la Xarxa com a un perill i declara Internet un instrument de regressió social, demanant als altres països com combatre aquests problemes tots plegats. Sobren les paraules. Ja posats a vigilar a gran part de la població com si fórem criminals, no està de més recordar‐los que estaran violant drets fonamentals.

En pensaves que amb un proxy anonimitzador podies evitar ser identificat en accedir a un lloc web? Doncs nanai. La informació que el propi navegador dóna a un servidor web (via capçaleres HTTP i d’altres) encara pot ser suficient per a identificar‐lo únicament en el món. Panopticlick (en referència al panòptic) és una eina de la EFF que vos indica com d’identificable és el vostre navegador entre tots els que l’han visitada. Els resultats fan feredat! (via Pere)

Fa poc he vist Network (subtitulada a Espanya Un mundo implacable), una genial peŀlícula de Sidney Lumet, crítica agudíssima contra la completa falta d’ètica dels grans canals de televisió per a capturar audiències a tota costa i maximitzar els beneficis de les corporacions. El guió de Paddy Chayefsky és absolutament brillant, amb discursos demolidors (memorable el del protagonista sobre la pròpia televisió o el del capitost de la cadena sobre els negocis i els estats) que descansen sobre unes interpretacions insuperables. Una peŀli realment profètica per a quan va ser estrenada (1976). A vore si aconseguisc que el meu amic Blizzard li faça un repàs aviat. :)

En uns instants, a les 17:00, començarà la retransmissió en directe de la presentació de la Cimera Eurollatinoamericana a la blogosfera llatinoamericana. Els indians han estat treballant molt dur per a crear un mapa de la blogosfera llatinoamericana, i així poder posar en contacte directe els principals bloguers del món latoc amb l’organització de la Cimera, de forma que la presentació esdevinga una conversa viva. Espere que siga de gran profit!

Un amic m’envià fa uns dies una notícia d’una conferència de César Alierta, president de Telefónica, on aquest anuncia que té la intenció de cobrar als motors de cerca d’Internet per l’ús que fan de la seua xarxa. La proposta no té trellat de primeres perquè els clients de Telefónica ja sufraguen la xarxa de la companyia tant si són usuaris que majorment consumeixen la informació de servidors allotjats a dins o a fora d’aquesta xarxa com si són proveïdors de continguts que sobretot ofereixen informació a usuaris ubicats a dins o a fora de la xarxa de Telefónica. Per tant, cobrar també als proveïdors o als consumidors de continguts (p.ex. cercadors) externs a la xarxa de la companyia significaria cobrar dues voltes pel mateix servei.

¡El sistema de defensa es perfecto Mark, enterrará hasta nuestros errores! —Arthur Hill a La amenaza de Andrómeda (The Andromeda Strain), Robert Wise, 1971. Adaptació de la noveŀla de Chrichton, la història és una ficció cientifista que no podria estar més lluny del ciberpunk de Gibson. Tanmateix, en aquesta frase que reflecteix fins a quin put pot resultar implacable la tecnologia amb la naturalesa humana, ambdós autors es donarien la mà. ;)

Mentre esmorzava hui podia escoltar de fons el programa de Carlos Herrera a Onda Cero. Enmig del que semblava una secció humorística, hi havia un paio parlant sobre energia nuclear. La densitat de potades a la lògica per minut era tal que a penes podia mastegar el meu entrepà. Ací algunes joies:

• Els crítics amb l’energia nuclear que defensen les renovables ho fan malament perquè sense saber‐ho defensen les mateixes empreses. Ei, quin problema hi ha en criticar allò roí i recolzar allò bo que fa algú? Parlem sobre energies, no sobre empreses, no hi ha per què alinear‐s’hi.
• En l’actualitat el terme «renovable» s’aplica a les energies subvencionades, per tant l’energia nuclear també és renovable i igualment bona. Comorrr? Assigne a un objecte una propietat incorrecta i per art de màgia guanya les bondats de la propietat correcta. Interessant…
• A un hospital hi ha més radiació que a una central nuclear. Generació hospitalària d’energia JA! (Prèvia eradicació de zombis mutants, clar.)
• En el futur es trobarà una forma d’extraure energia dels residus radioactius. Quin optimisme més absolut. Ho aconseguirem innegablement i segurament sense donar un pal a l’aigua. Me’n vaig a fer una volta amb el meu cotxe volador…

I tot açò mentre els convidats i el presentador callen com a putes (pobres putes) sense el menor rastre d’escàndol o crítica. Mireu si el linxament contra la lògica ha arribat lluny que, en plena ressaca de l’orgia faŀlaç, el convidat següent ha començat dient que les frases En León hubo reyes antes que leyes y En León hubo leyes antes que reyes eren ambdues certes. O_o

En fi, completament surrealista. Deixe als lectors l’exercici de trobar en aquest recull de faŀlàcies els llatinòrums adequats per a cadascuna de les anteriors.

En el relato Días verdes en Brunéi (Bruce Sterling, 1989) hay un bonsái. El arbolito es pequeño, crece con poca cosa e incluso lleva unas instrucciones detalladas para que su amo, Turner Choi, pueda cuidarlo. Debería de ser fácil para un ingeniero como él, y aún así el bonsái se va marchitando inexplicablemente con cada día que pasa.

Turner ha sido contratado por el sultanato de Brunéi para ayudar al pequeño país (embarcado en el ecologismo autosuficiente y el aislamiento cultural desde la crisis definitiva del petróleo) a abrir tímidamente su comercio marítimo al exterior. Turner es un bricoleur, un apasionado de la tecnología que sabe cómo arreglárselas reciclándola para darle utilidad. Recicla la obsoleta tecnología bruneana del siglo anterior para poner a punto unos astilleros robotizados, igual que los bruneanos reciclan las ciudades para convertirlas en granjas urbanas. Todo es reciclaje en Brunéi. Bien, todo excepto la realeza. ;)

Al relat Dies verds a Brunei (Bruce Sterling, 1989) hi ha un bonsai. L’arbret és menut, creix amb poca cosa i fins i tot porta unes instruccions detallades per a que el seu amo, Turner Choi, puga tindre’n cura. Hauria de ser fàcil per a un enginyer com ell, i tanmateix el bonsai es va marcint inexplicablement amb cada dia que passa.

Turner ha estat contractat pel sultanat de Brunei per a ajudar el xicotet país (embarcat en l’ecologisme autosuficient i l’aïllament cultural des de la crisi definitiva del petroli) a obrir tímidament el seu comerç marítim a l’exterior. Turner és un bricoleur, un apassionat de la tecnologia que sap com apanyar‐se‐les reciclant‐la per a donar‐li utilitat. Recicla l’obsoleta tecnologia bruneiesa del segle anterior per a enllestir unes drassanes robotitzades, igual que els bruneiesos reciclen les ciutats per a convertir‐les en granges urbanes. Tot és reciclatge a Brunei. Bé, tot excepte la reialesa. ;)

Acabe d’habilitar els pingback al blog fent servir el mòdul pingback de Drupal. Espere que funcione i que ajude a millorar les converses que es generen al voltant dels temes tractats ací i allà. Actualització (2010-03-15): Els pingback no funcionen, sembla que per interaccions entre mòduls de Drupal. Estic mirant‐ho.

Gràcies a un parell de lectors del blog he trobat un problema de configuració dels captcha que feia impossible publicar comentaris com a un usuari anònim. Crec que el problema ha sorgit amb l’última actualització del mòdul CAPTCHA de Drupal, així que notificaré el problema. Gràcies per l’avís, disculpeu les molèsties, i aprofiteu per a comentar com a posseïts! :D

Ja fa uns dies que vaig habilitar a la columna d’enllaços una caixeta on podeu buscar torrents a The Pirate Bay. Amb açò em sume a La lista de Sinde, una iniciativa que pretén mostrar al Ministeri de Cultura l’absurd que suposa retirar l’accés a una plana web pel simple fet d’enllaçar a llocs on es puguen descarregar materials protegits per copyright. Vos anime a sumar‐vos‐hi, és molt fàcil!

Via un comentari al blog de Versvs, arribe a una interessantíssima entrevista a la jurista María Naredo on parla de com els ciutadans han renunciat a la seguretat oferta per la solidaritat amb el seu entorn més proper en favor de forces de l’Estat creades per a uns altres propòsits, de com l’abandonament dels espais públics com a llocs de relació social ens fa témer‐los i encastellar‐nos a casa, i de com les mesures de seguretat establertes per les «autoritats» causen major sensació d’inseguretat de la que eviten mentre que posen en risc la llibertat dels ciutadans.

Aquest matí he renovat el meu DNI (autèntica fitxa policial de l’Estat espanyol) i m’han donat un DNI electrònic (DNI‐e). Com a usuari de PGP tenia certs dubtes sobre la fiabilitat del DNI‐e, així que he estat ben atent al procés d’expedició. I com em temia, he confirmat les meues sospites: el DNI‐e és insegur i podria permetre la suplantació trivial de qualsevol ciutadà espanyol per part de la Policia. M’explicaré.

Es suposa que la gràcia del DNI‐e és que permet a qualsevol ciutadà identificar‐se front a l’administració o firmar documents per via telemàtica, tot amb la mateixa validesa legal que la presència física o la firma en paper, respectivament. Açò és possible gràcies a que el DNI‐e és part d’una infraestructura de clau pública, és a dir, conté una clau privada amb una clau pública associada que ha estat signada per la clau privada de la Policia (bé, realment conté dues claus, una de signatura i una d’autenticació, però per a simplificar parlaré com si foren la mateixa).

Els usuaris de sistemes criptogràfics de clau pública ja sabran que per a identificar‐se o signar un document l’emissor fa servir la seua clau privada, i que quan el destinatari vol verificar una identificació o la integritat d’un document signat empra la clau pública associada a la privada de l’emissor per a comprovar‐ne la signatura. Per tant, per a evitar que algú puga suplantar una persona o alterar un dels seus missatges signats és imprescindible que només ella tinga accés a la seua clau privada.

Ahir va ser entrevistat David Bravo al programa de Buenafuente de laSexta. Parlà de temes com la SGAE, la legalitat les descàrregues, el canon digital, les amenaces als ciutadans, les quotes per redifusió, la Llei d’Economia Sostenible i el tancament de webs sense ordre judicial, el perill per a la llibertat d’expressió i d’informació, «la fi de la música» i el nou repartiment de beneficis entre discogràfiques i autors: primera part, segona part.

Acabe de veure a La 2 el documental de Sigfrid Monleón El último truco, que versa sobre la vida i obra d’Emilio Ruiz del Río, artesà pintor, minuaturista i gran mestre dels efectes visuals de peŀlícules tan mítiques com Spartacus, Doctor Zhivago, Conan, Dune, El espinazo de diablo o El laberinto del fauno. No coneixia que l’art d’aquest home estiguera al darrere de títols de similar calibre (sembla que Emilio era tan discret i efectiu com el seu treball) i pense que el documental és realment sorprenent i fa justícia al mestre. Recomane especialment llegir i seguir els enllaços de la carta de Sigfrid a la mort d’Emilio.

Esta vez el Itinerario Indiano nos lleva a un tema controvertido, la globalización, de la mano de Thomas Friedman y la introducción de su libro The World is Flat, y de Johan Norberg y su explícitamente titulado documental Globalisation Is good.

Ambos autores están claramente a favor de la globalización económica, es decir, de la adopción del capitalismo en todo el mundo tanto en las economías nacionales como en los intercambios internacionales. Friedman cree que la tecnología ha hecho posible que agentes pequeños de cualquier lugar del mundo puedan competir internacionalmente con los grandes en condiciones cada vez más similares. Norberg defiende que la adopción del capitalismo y la reducción del intervencionismo ayuda a los países a mejorar sus economías y salir de la pobreza. El mecanismo, muy simplificadamente, vendría a ser el siguiente:

Aquesta volta l’Itinerari Indià ens porta a un tema controvertit, la globalització, de la mà de Thomas Friedman i la introducció del seu llibre The World Is Flat, i de Johan Norberg i el seu explícitament titulat documental Globalisation Is Good.

Ambdós autors estan clarament en favor de la globalització econòmica, és a dir, de l’adopció del capitalisme arreu del món tant a les economies nacionals com als intercanvis internacionals. Friedman creu que la tecnologia ha fet possible que agents menuts de qualsevol punt del món puguen competir internacionalment amb els grans en condicions cada volta més similars. Norberg defensa que l’adopció del capitalisme i la reducció de l’intervencionisme ajuda els països a millorar les seues economies i eixir de la pobresa. El mecanisme, molt simplificadament, vindria a ser el següent:

En Ron Keating de la BBC comentà a la seua xerrada Time and Relative Dimensions in Space com Internet està transformant la concepció tradicional que els mitjans de comunicació de masses tenien de l’abast temporal i espacial de les seues transmissions. Segons Keating, l’escassesa de la programació radiotelevisiva tradicional ha desaparegut i els mitjans necessiten cobrir, si volen sobreviure, una demanda que exigeix una disponibilitat dels continguts indefinida en el temps i lliure de barreres geogràfiques.

Em comuniquen que (potser gràcies a la iniciativa que comentava l’altre dia), l’esborrany del pacte estatal sobre l’educació ja inclou un desé punt on es té en compte la inclusió dels xiquets amb necessitats educatives especials. Una gran notícia, esperem que es porte bé a la pràctica!

En esta ocasión revisitaremos la literatura ciberpunk de mano de William Gibson y su colección de historias breves Burning Chrome. En ella encontraremos, entre otros, algunos relatos ya presentes en Mirrorshades, un homenaje a la narración obsesiva de Philip K. Dick, y algunas incursiones en el universo de Neuromancer.

Para no repetir el ladrillo de comentario que solté sobre Mirrorshades (que en su mayoría continúa siendo válido para la colección que nos ocupa), me centraré en los aspectos que encuentro recurrentes en los relatos de Burning Chrome, aspectos que espero ayuden a comprender qué demonios es eso del ciberpunk para el señor Gibson.

Por si alguien no se había «quedado con la copla» de la última frase del relato, The Gernsback Continuum ofrece una segunda lectura que puede constituir una fabulosa definición por oposición de lo que es y no es el ciberpunk para Gibson: no es perfecto ni brillante y lujoso, no es infantil e irreal, no es populista ni totalitario: es defectuoso, oscuro y misterioso, es cruel y verosímil, y sobretodo es extremadamente fragmentario a pesar de la interconexión global y el ciberespacio. ¡Bienvenidos al futuro!

En aquesta ocasió revisitarem la literatura ciberpunk de la mà de William Gibson i el seu recull d’històries breus Burning Chrome. En ell trobarem, entre d’altres, alguns dels relats ja presents a Mirrorshades, un homenatge a la narració obsessiva de Philip K. Dick, i algunes incursions a l’univers de Neuromancer.

Per a no repetir la rajola de comentari que vaig soltar sobre Mirrorshades (la majoria del qual continua sent vàlid al recull que ens ocupa), em centraré en els aspectes que trobe recurrents als relats de Burning Chrome, aspectes que espere que ajuden a comprendre què redimonis és això del ciberpunk per al senyor Gibson.

Per si algú no s’havia «quedat amb la cobla» de l’última frase del relat, The Gernsback Continuum ofereix una segona lectura que pot constituir una fabulosa definició per oposició del que és i no és el ciberpunk per a Gibson: no és perfecte ni brillant i luxós, no és infantil i irreal, no és populista ni totalitari: és defectuós, fosc i miseriós, és cruel i versemblant, i sobretot és extremadament fragmentari malgrat la interconnexió global i el ciberespai. Benvinguts al futur!

He descobert via Pere Quintana la sorprenent acadèmia Khan, on el Salman Khan ha penjat més d’un miler de vídeos d’elaboració pròpia amb lliçons sobre matemàtiques, física, química i economia de molts diversos nivells. N’he vist un parell i l’home s’explica que dóna gust sentir‐lo. El seu propòsit és que qualsevol persona del món tinga accés a aquesta mena de coneixement bàsic, i pel que conten ací, sembla que ho està aconseguint. Bravo!

If you wait for something perfect, then in the meantime you've got a bunch of people using something that is a lot worse than the imperfect thing that you could be offering to people. — Ian Clarke, Covert Communication in a Dark P2P Network — A major new version of Freenet, Chaos Communication Congress, Berlin, desembre de 2005

Dilluns vam estrenar la setmana amb la publicació de l’avantprojecte de la Llei d’Economia sostenible, i sembla que és encara pitjor (si cap) que el que ja coneixíem. Per descomptat, les reaccions no s’han fet esperar: Hispalinux ha publicat una nota advertint de les conseqüències negatives que aquest canvi legislatiu portarà a la indústria i als ciutadans, i s’ha posat en marxa la iniciativa Red SOStenible per a la retirada dels punts conflictius de l’avantprojecte. Encara que no m’agrada quan algú s’arroga la representació de la societat civil, no puc més que sumar‐me a la seua crítica/manifest. Unes altres crítiques destapen qüestions encara més inquietants…

Do you know? It seems to me that one of the obstacles which bar the development of the Internet as a real distributed network are the objections that access providers pose to offering public, static IP addresses to their home clients, who must deal with dynamic addresses, private networks and NAT. A pity, since making everyone's machines reachable via the Internet would allow anyone to offer their own services, empowering individuals and levelling their position against big content providers, as it happens right now in free (as in freedom), neutral networks like guifi.net. In contrast with mass media, the Internet doesn't tell emitters apart from receivers.

IPv4 address scarcity is a (very debatable) reason wielded by providers for keeping the current statu quo. IPv6, for a change, offers real address abundance for everyone and, though it may seem, it's already usable whatever our way of accessing the Internet is. Moreover, connecting to the Internet of the future is quite fun, so let's jump in!

To move one step at a time, this article describes how to provide a stable IPv6 connection to a Debian machine having a fixed IPv4 address, using 6to4, with no need for a tunnel broker subscription and performing a really minimal configuration.

Hanover, República Federal Alemana, 1986. Un grupo de jóvenes a sueldo del KGB consigue penetrar por vía telefónica en múltiples sistemas de los EEUU para obtener información clasificada.

Laboratorio de Berkeley, California, 1986. Un administrador decide investigar ciertas irregularidades en la contabilidad del sistema del Laboratorio que le hacen sospechar que alguien lo está usando para acceder a sistemas militares.

Ambos acontecimientos forman parte de una misma historia que discurre en los dos extremos de una conexión telefónica internacional. Los podemos ver narrados en el film 23 y en el documental The KGB, the Computer and Me, respectivamente.

A pesar de las enormes diferencias de sus mundos, no es sólo esta historia la que une los caminos de estos alemanes y californiano, sino también otra cosa: tanto los unos como el otro son (desde mi punto de vista) hackers. Dejad que me explique…