Hui els indians celebren el dia de la democràcia econòmica i, alhora, arreu del món es celebra el dia de la llibertat del programari. Cooperativisme i programari lliure, dos dels principals motius pels quals em vaig acostar a les Índies i que a més a més vaig veure que, d’alguna forma intrínsecament relacionada amb l’ètica hacker, casaven perfectament. Celebrem!

Ben curiós l’article de hui a Barrapunto on editor i comentaristes mostren com els xiquets (font infinita de sorpreses) llueixen habilitats amb els ordinadors que segurament molts (entre els quals m’incloc) no s’esperaven. Sembla que amb quatre anys els crios s’apanyen com poden amb les interfícies (textuals!) actuals, igual no seran necessaris els mediaglifs de L’era del diamant…

El govern britànic vol tirar una maneta als autors (no siga que s’acaben cansant de pagar) fent que els proveïdors d’accés a Internet (i per extensió, els seus clients) paguen una quarta part de les seues despeses de gestió a les agències de protecció dels drets d’autor (via). Una altra volta l’estat fent als usuaris d’Internet pagar per indústries obsoletes, com passà a Espanya amb els anuncis de la televisió pública.

Hui dissabte 11 els meus estimats germans Longino i Marciano Pizarro, de Melodías Pizarras, punxaran uns bons «tirs» de pissarra per a ballar ben a gust de 12 a 2 (de la nit) a la plaça de Cibeles de Madrid. Atx, per uns pocs dies me’ls perdré!

Hace cosa de un año abrí esta nueva web, ivan.lovesgazpacho.net. Había comenzado el itinerario indiano y mi antiguo sitio web no daba para la interacción que me esperaba con los indianos y el resto de itinerantes, que en aquel momento eran unos cuantos. Un tiempo antes había decidido abandonar mi trabajo (uan mor taim) porque no compartía los valores que realmente lo movían, y sentía la necesidad de explicarme la nube de motivos que me habían llevado a una carrera atípica de cooperativista y partidario del software libre que da la espalda a dos trabajos que serían el sueño de cualquier madre ;) , cuando todo en mi entorno más cercano parecía moverse en otras direcciones más convencionales. La reflexión me pedía partir de hechos personales, sencillos, tangibles, casi axiomáticos (como que me encanta el gazpacho, motivo de esta web) pero, ¿por dónde comenzarla?

Fa cosa d’un any vaig obrir aquesta nova web, ivan.lovesgazpacho.net. Havia començat l’itinerari indià i el meu antic lloc web no donava per a la interacció que m’esperava amb els indians i la resta d’itinerants, que en aquell moment eren uns quants. Un temps abans havia decidit abandonar el meu treball (uan mor taim) perquè no compartia els valors que realment el movien, i sentia la necessitat d’explicar‐me el núvol de motius que m’havien portat a una carrera atípica de cooperativista i partidari del programari lliure que dóna l’esquena a dos treballs que serien el somni de qualsevol mare ;) , quan tot el meu entorn més proper semblava moure’s en altres direccions més convencionals. La reflexió em demanava partir de fets personals, senzills, tangibles, quasi axiomàtics (com que m’encanta el gaspatxo, motiu d’aquesta web) però, com començar‐la?

Què curiós que a alguns dels esports més populars on hi ha major integració de la tecnologia amb l’humà (automobilisme, motociclisme, regates, ciclisme…) s’organitzen competicions d’equips eminentment transnacionals patrocinats per grans corporacions, mentre que als esports més a pèl els equips siguen nacionals o territorials d’alguna forma i les competicions, internacionals (amb els jocs olímpics pel davant). Alguna connexió entre tecnofília i transnacionalitat? ;)

Ahir vaig vore per enèsima volta (i per fi en versió original), Atmosfera zero (Outland), el meravellós space western de Peter Hyams. Definitivament, és un dels pocs films que mai em cansaré de vore, gràcies a una perfectament equilibrada i mesurada mescla d’un guió senzill i absorbent, uns diàlegs plens d’enginy i força, unes interpretacions amb una increïble força continguda (meravellosos Connery i Sternhagen), un ritme tranquil però implacable, i un muntatge perfecte sobre una música i un disseny de producció que a penes han envellit. Una altra completa lliçó de cinema per via de la ciència‐ficció.

Els companys de guifi.net de Castelló per fi han aconseguit unir l’illa que formaven el pobles interiors del nord amb la resta de la xarxa, com anuncien Pau Boronat i Lluís Dalmau. Ha costat molt de temps i esforç, però per fi està fet. L’enhorabona a tothom!

La descomposición no es una consecuencia de la globalización, sino de su estancamiento ante la resistencia de los sectores del poder económico y social dependientes del estado nacional. Resistencia que […] ha sacrificado la cohesión social e impulsado para paliarlo políticas cada vez más autoritarias vestidas, eso sí, de canto identitario al imaginario nacional. — David de Ugarte en De la globalización a la descomposición, lectura molt recomanable sobre una de les principals causes d’inestabilitat mundial.

Aquest matí hem estat retirant del Teatre romà els elements de l’escenografia de La destrucción de Sagunto. Han estat uns mesos on Passió per Sagunt i la resta de coŀlaboradors hem passat de la incertesa de treballar sense saber si tindríem finançament, permisos i director, a la determinació de tirar endavant contra el rellotge un projecte que ha esdevingut encara més ambiciós que el de l’any anterior.

Una de las cosas que más sorprende al visitar alguno de los sitios de los indianos, ya sea en el mundo físico o en la web, es toda la simbología que lucen (bien diferente de los estilizados e inofensivos diseños frecuentes en las marcas actuales), destacando en ella su gonfalón o estandarte. El simple hecho de que tengan uno ya es una gran rareza… de hecho, toda una reclamación del uso de símbolos que han sido secuestrados (como las banderas e himnos) por ciertas identidades imaginarias como la nación que a menudo nos los han impuesto, creando en muchos (entre los que me cuento) una cierta incomodidad, cuando no oposición directa.

Una de les coses que més sorprén en visitar algun dels llocs dels indians, ja siga al món físic o a la web, és tota la simbologia que llueixen (ben diferent dels estilitzats i inofensius dissenys freqüents a les marques actuals), destacant‐hi el seu gonfanó o estendard. El simple fet de que en tinguen un ja és una gran raresa… de fet, tota una reclamació de l’ús de símbols que han sigut segrestats (com les banderes i himnes) per certes identitats imaginàries com la nació que a sovint els ens han imposat, creant en molts (entre els quals em compte) una certa incomoditat, quan no oposició directa.

Bones notícies: els cursos d’ofimàtica, disseny gràfic i disseny industrial del curs 2010-2011 de la Universitat Popular de Sagunt faran servir OpenOffice.org i el Gimp, tots dos programari lliure, així que els alumnes podran continuar emprant‐los a casa sense gastar diners ni cometre cap iŀlegalitat.

El regador del meu terme hauria de ser deportat a Arrakis. >:(

Lockheed Martin ha alliberat una eina per al foment de xarxes socials corporatives. És bona notícia, i l’aplicació fa l’efecte de poder facilitar certa interacció entre els treballadors, però no entenc per què els missatges que un pot publicar al seu stream han de ser tan i tan breus: així no pot haver una bona deliberació. Aquesta influència del Twitter s’acompanya de comptadors de seguidors al més pur estil dels àlbums de cromos com Facebook. Probablement siga per la moda, però no oblidem que la blogosfera no està (ni molt menys) morta.

No recordaba que los indianos habían incorporado hace poco al itinerario un nuevo módulo, y fue agradable encontrarme que éste toca al herencia que del movimiento ciberpunk español reciben los indianos, tema por el que sentía auténtica curiosidad ya que conocía algunas de las campañas ciberactivistas de aquéllos (como la huelga por la tarifa plana o las movilizaciones contra el Estatuto del Periodista y a favor de la devolución), pero no había interactuado con ellos ni conocía su trayectoria.

Afortunadamente la Indianopedia contiene una sorprendente cantidad de información sobre todo lo tocante a estas comunidades (ciberpunk e indiana). Buceando en ella a placer durante estos últimos días finalmente he podido descubrir los orígenes y el desarrollo de la multitud de conceptos que han ido surgiendo durante el itinerario, y he vuelto a comprobar que la narración es la que da auténtico significado a los conceptos. Ésta es mi (espero que no demasiado larga, y sin omisiones graves) reconstrucción.

No recordava que els indians havien incorporat fa poc a l’itinerari un nou mòdul, i va ser agradable trobar‐me que aquest toca l’herència que del moviment ciberpunk espanyol reben els indians, tema pel que sentia autèntica curiositat ja que coneixia algunes de les campanyes ciberactivistes d’aquells (com la vaga per la tarifa plana o les mobilitzacions contra l’Estatut del Periodista i en favor de la devolució), però no havia interactuat amb ells ni coneixia la seua trajectòria.

Afortunadament la Indianopèdia conté una sorprenent quantitat d’informació sobre tot allò tocant a aquestes comunitats (ciberpunk i indiana). Bussejant‐hi a plaer durant aquests últims dies finalment he pogut descobrir els orígens i el desenvolupament de la multitud de conceptes que han anat sorgint durant l’itinerari, i he tornat a comprovar que la narració és la que dóna autèntic significat als conceptes. Aquesta n’és la meua (espere que no massa llarga, i sense omissions greus) reconstrucció.

The time I’m most productive working on my projects is when I should really be doing other important stuff. There’s no better incentive than “at least do something productive” in that case… —Georg Brandl

S’acabà el meu primer curs de formació actoral a l’Escola Municipal de Teatre de Sagunt, que començà el passat setembre i rematàrem fa un mes tota amb una setmana dedicada a posar en pràctica tot el que vam aprendre mitjançant una match d’improvisació (sense puntuacions, això sí :D). Ismael ens demanà que li passàrem un resum del que havia sigut per a nosaltres el curs i, tot i que un poc tard, ací està el meu. He decidit publicar‐lo per a que, si algú dels lectors del blog està interessat en el teatre i l’actuació, tinga un exemple del que pot arribar a experimentar algú que comença, i s’anime així a fer el salt a iniciar la formació específica. Anem allà.

Després de l’èxit de l’any passat, l’associació Passió per Sagunt torna a presentar La destrucción de Sagunto. La representació tindrà lloc els dies 27, 28 i 29 d’agost al Teatre Romà de Sagunt. Les entrades (numerades a 12 €, no numerades a 10 €) estaràn disponibles al públic a partir del dilluns 2 d’agost a les llibreries habituals de Sagunt i a Servientrada. Vos hi esperem!

Allá a finales de 2003 Gloria me pasó un libro de Neal Stephenson que yo asumí que llegaba a mis manos porque ella quería que leyera Snow Crash (del mismo autor) pero no lo tenía, y porque Glo había sido mi profesora de TALF y en el libro que me prestó la máquinas de Turing tomaban cierto protagonismo. Desgraciadamente nunca sabré los auténticos motivos por que me lo dejó, pero al hacerlo me abrió las puertas a un futuro sorprendente donde se podía construir cualquier cosa desde una molécula hasta una isla, y tribus de lo más variopintas se repartían por un mundo prácticamente sin fronteras. Este libro era La era del diamante y he tenido la fortuna de releerlo como parte del itinerario indiano.

Allà per finals de 2003 Gloria em va passar un llibre de Neal Stephenson que jo vaig assumir que arribava a les meues mans perquè ella volia que llegira Snow Crash (del mateix autor) però no el tenia, i perquè Glo havia sigut la meua professora de TALF i al llibre que em prestà les màquines de Turing prenien cert protagonisme. Desgraciadament mai sabré els autèntics motius per què me’l va deixar, però en fer‐ho va obrir‐me les portes a un futur sorprenent on es podia construir qualsevol cosa des d’una molècula fins a una illa, i tribus d’allò més diverses es repartien per un món pràcticament sense fronteres. Aquest llibre era L’era del diamant i he tingut la fortuna de tornar‐lo a llegir com a part de l’itinerari indià.

Degut a l’espantosament lenta i inestable connexió de què dispose actualment (similar a navegar per la web fa més d’una dècada), durant l’estiu a penes publicaré entrades ni miniposts al blog, amb l’excepció dels articles pertanyents a l’itinerari indià. Mentrestant, si no ho fèieu ja, vos recomane encaridament que seguiu el Correu de les Índies.

Lectura molt amena, completa i especialment recomanable sobre com construir una comunitat transnacional capaç de sustentar‐se econòmicament en l’actual món globalitzat: Transnational Cooperation: How to Live, Organize and Grow Transnationally.

L’episodi d’Alberto Contador i la cadena d’Andy Schleck al Tour de França em preocupa per dos motius: i) la tecnofòbia que relega el factor tecnològic del ciborg ciclista‐bicicleta a quelcom extern (no imagine una situació similar en una carrera de Fórmula 1), i sobretot ii) el nacionalisme victimista que aprofita la menor oportunitat per a mostrar el seu orgull ferit (les repercussions no haurien sigut tantes si ambdós corredors hagueren sigut del mateix país).

Via Versvs (gràcies pel nou logo!), una notícia simpàtica: fa poc inauguraren el que possiblement siga el primer carrer dedicat al programari lliure. Atenció a la garlanda de la placa, formada per peus de GNOME :) .

Aprofitant que hui es juga la final del Mundial de futbol, vull recomanar un fenomenal article que David publicà al passat dilluns on posa la història de la famosa vuvuzela com a exemple de la necessària transformació de l’economia xinesa cap a la producció de qualitat, amb mà d’obra preparada, per al consum propi, i de com poden les pimes aprofitar aquesta oportunitat de negoci: La ilustrativa historia de la vuvuzela china y el futuro de las PYMEs

Tenía unas ganas enormes de llegar a leer el libro Islas en la Red de Bruce Sterling (1988), y por fin me he despachado a gusto. Si en el relato Días verdes en Brunei el padre del ciberpunk ya mostraba una enorme capacidad para imaginar aspectos del futuro más cercano de este mundo, en Islas desarrolla toda una visión política, económica y social que se me antoja sorprendentemente plausible, vista la situación actual, para un libro publicado hace más de veinte años que se aventura quince años más en nuestro futuro.

Tenia unes ganes enormes d’arribar a llegir el llibre Illes a la Xarxa de Bruce Sterling (1988), i per fi m’he despatxat a gust. Si al relat Dies verds a Brunei el pare del ciberpunk ja mostrava una enorme capacitat per a imaginar aspectes del futur més proper d’aquest món, a Illes desenvolupa tota una visió política, econòmica i social que se’m fa sorprenentment plausible, vista la situació actual, per a un llibre publicat fa més de vint anys que s’aventura quinze anys més al nostre futur.