Ara fa un parell de mesos vaig traslladar‐me a Madrid per a començar l’última etapa de l’itinerari al qual he dedicat la major part de l’últim any, el procés d’integració pel qual m’incorporaria a la filé indiana. Ha estat un any on he aprés quina és la diferència entre una comunitat real i una d’imaginada, com la tecnologia ha possibilitat l’aparició de xarxes distribuïdes on l’abundància permet una nova forma de llibertat i com la globalització ha fet possible que xicotetes comunitats transnacionals puguen guanyar l’autonomia necessària per a que els seus membres puguen desenvolupar‐se a nivell personal sota una nova ètica del treball i de la vida, fent progressar el seu entorn.

He de reconéixer que, per motius diversos, m’ha costat més del que m’esperava adaptar‐me a la meua nova vida i en conseqüència no he pogut continuar amb l’itinerari amb la voluntat i disposició que m’hauria agradat. Tanmateix, he tingut el plaer de conviure cada dia amb els meus germans indians i, si bé no he pogut participar tant com hauria volgut al seu quefer diari, sí he pogut almenys respirar la seua fraternitat i la passió que posen a tot el que fan. També he pogut conéixer molta gent del seu entorn, persones fantàstiques que proven que la bona gent crida la bona gent, sense importar els seus orígens, estatus o a què es dediquen.

Comence ara una nova etapa fora de la convivència indiana, una mena de suspens a l’itinerari durant el qual espere poder estabilitzar la meua situació. Però no estaré lluny dels indians: ben al contrari, entre a una de les empreses de la Xarxa Honos, l’entorn econòmic del Grup Cooperatiu. Així podré continuar ajudant a fent créixer el projecte indià, veient de prop com viu la filé i com creix (un creixement que promet molt). També, amb aquest parèntesi deixaré per fi que els nostres particulars David i Laura puguen seure junts a la taula. ;)

Virtut i honor!

A MyNinjaPlease han publicat una entrevista amb els indians (en anglés) on parlen dels seus inicis, camps de treball, estructura cooperativa, el significat de la comunitat, les visions del món i els futurs, i moltes més coses. Una bona introducció a l’esperit de la filé indiana.

Todas las revoluciones revelan, bajo una luz nueva y menos favorable, los privilegios de los guardianes del «Antiguo Régimen». No es diferente del caso de la revolución de Internet, que está dejando al descubierto la posición insostenible de ciertos guardianes e intermediarios de los contenidos. Ninguna posición históricamente atrincherada garantiza la supervivencia de ningún intermediario cultural. Nos guste o no, los guardianes de los contenidos se arriesgan a quedar en la cuneta si no se adaptan a las necesidades tanto de los creadores como de los consumidores de bienes culturales.

¿Es ésta una cita de David de Ugarte en Los futuros que vienen? No, se trata de la comisaria europea para la Agenda Digital Neelie Kroes en su discurso sobre la reforma del copyright en la UE (vía OSNews).

Aunque el discurso supure excepción cultural y las propuestas sean tímidamente reformistas (apenas cubren las obras descatalogadas y la transparencia de las entidades de gestión) y alejadas del devolucionismo, aunque se pida una cierta armonización de leyes y reglamentos que me recuerda a la estrategia usada para intentar colar las patentes de software en la UE, es notable que la Comisión Europea comience al menos a plantearse ciertas reformas que puedan relajar un poco la presión ejercida por los monopolistas de la propiedad intelectual.

Lástima que todo esto no vaya a valer para nada si finalmente se aprueba el ACTA.

Totes les revolucions revelen, sota una llum nova i menys favorable, els privilegis dels guardians de l’«Antic Règim». No és diferent al cas de la revolució d’Internet, que està posant al descobert la posició insostenible de certs guardians i intermediaris dels continguts. Cap posició històricament atrinxerada garanteix la supervivència de cap intermediari cultural. Ens agrade o no, els guardians dels continguts s’arrisquen a quedar a la cuneta si no s’adapten a les necessitats tant dels creadors com dels consumidors de bens culturals.

És aquesta una cita de David de Ugarte a Los futuros que vienen? No, es tracta de la comissària europea per a l’Agenda Digital Neelie Kroes al seu discurs sobre la reforma del copyright a la UE (via OSNews).

Malgrat que el discurs supure excepció cultural i que les propostes siguen tímidament reformistes (a penes cobreixen les obres descatalogades i la transparència de les entitats de gestió) i allunyades del devolucionisme, malgrat que es demane una certa harmonització de lleis i reglaments que em recorda l’estratègia usada per a intentar colar les patents de programari a la UE, és notable que la Comissió Europea comence almenys a plantejar‐se certes reformes que puguen relaxar un poc la pressió exercida pels monopolistes de la propietat inteŀlectual.

Llàstima que tot açò no vaja a valdre per a res si finalment s’aprova l’ACTA.

Via Rinzewind, un amanoset recull d’arguments (amb referències, és clar) en resposta de les observacions que els escèptics del canvi climàtic solen emprar. Compte, una cosa és que hi haja un escalfament global causat per l’activitat humana, una altra que això valga d’excusa als que porten intencions més fosques, com els decreixentistes.

Com pot una xarxa lliure com guifi.net afavorir la competència i el lliure mercat? Algunes pistes en aquesta presentació, que descriu com guifi.net pot ajudar a la consecució d’alguns punts de l’Agenda Digital Europea per al 2020.

A Cuando la industria se convierte en commodity, David comenta com la globalització, la cooperació en obert (incloent el programari lliure) i la tecnologia han possibilitat l’aparició de noves formes de producció al si d’empreses i comunitats menudes, normalment situades a països desenvolupats, que s’ocupen del disseny de productes que produeixen a països de baix cost i distribueixen globalment. Un magnífic complement a La ilustrativa historia de la vuvuzela china y el futuro de las PYMEs.

Una economía de libre mercado no es un sistema recomendable desde el punto de vista de los intereses de empresarios y capitalistas. El interés particular de un grupo o de individuos particulares no tiene necesidad de la economía de mercado; es el bienestar general el que lo necesita. No es cierto que los defensores de la economía de mercado sean defensores de los intereses egoístas de los ricos. Los intereses particulares, de los empresarios y de los capitalistas invocan el intervencionismo para protegerse de la competencia de individuos más eficientes y activos. El libre desarrollo de la economía de mercado debe tutelarse no por el interés de los ricos, sino por el de todos los ciudadanos. —Rafael Herrera al seu llibre Adiós al orden, citat per Gonzalo Martín a ¿Qué parte de la expresión “televisión pública” no se entiende?, un article molt recomanable.

Bianka está realizando un itinerario auténticamente magnífico. En su artículo Operación de amígdalas comenta otro brillante vídeo de la Royal Society of Arts que ilustra una conferencia de Sir Ken Robinson donde hable sobre cómo el actual sistema educativo está basado en una visión industrialista que diferencia entre gente adecuada para los estudios o para el trabajo, los aburre con asignaturas que no llaman su atención ni trabajan las aptitudes en que destacan, y sólo diferencia su preparación por edades. Me ha recordado inmediatamente a un pasaje del libro de Eduard Punset El viaje a la felicidad donde toca estos aspectos en el contexto de la educación en los valores de la cooperación:

Bianka està realitzant un itinerari autènticament magnífic. Al seu article Operación de amígdalas comenta un altre brillant vídeo de la Royal Society of Arts que iŀlustra una conferència de Sir Ken Robinson on parla sobre com l’actual sistema educatiu està basat en una visió industrialista que diferencia entre gent adequada per als estudis o per al treball, els avorreix amb assignatures que no criden la seua atenció ni treballen les aptituds en què destaquen, i només diferencia la seua preparació per edats. M’ha recordat immediatament un passatge del llibre d’Eduard Punset El viaje a la felicidad on toca aquests aspectes en el context de l’educació en els valors de la cooperació:

L’altre dia, provant d’instaŀlar al meu ancià iBook G4 el GRUB2 (que, per cert, no funciona), vaig matxucar per accident la partició on tinc el Mac OS X que encara mantinc per a poder vore vídeos en streaming (no hi ha Flash per a Linux sobre PowerPC i Gnash no sembla rutllar —encara no he provat Swfdec). Afortunadament tenia una còpia de la partició, feta des de la meua Debian amb rdiff-backup combinat amb Backupninja mitjançant uns scripts que vaig escriure fa un temps (i que podeu trobar a aquest repositori de Bazaar), però mai havia provat a fer una restauració i no sabia si funcionaria. I vaja que ho vaig aconseguir! Gràcies a rdiff-backup i a eixa meravella que és Open Firmware.

Las siguientes palabras de Giorgio Silfer ejemplifican una de las críticas que se oyen de tanto en tanto respecto a la deliberación indiana:

Un problema aún mayor […] es la comunicación […]. La microsociología da sus primeros pasos en relación al mundo virtual, pero desgraciadamente ya usa un léxico tan particular que difícilmente puede atraer a los profanos. Es como leer un texto de un intelectual marxista que describe la estructura de la sociedad usando una terminología completamente propia […].

Los críticos no comprenden que nuestra deliberación tiene un contexto claro que es el de la comunidad indiana (y su entorno), que —como cualquier comunidad real— ha acabado desarrollando su propio conocimiento.

Les següents paraules de Giorgio Silfer exemplifiquen una de les crítiques que es senten de tant en tant respecte a la deliberació indiana:

Un problema encara major […] és la comunicació […]. La microsociologia dóna els seus primers passos en relació al món virtual, però malauradament ja empra un lèxic tan particular que difícilment pot atreure els profans. És com llegir un text d’un inteŀlectual marxista que descriu l’estructura de la societat emprant una terminologia completament pròpia […].

Els crítics no comprenen que la nostra deliberació té un context clar que és el de la comunitat indiana (i el seu entorn), que —com qualsevol comunitat real— ha acabat desenvolupant el seu propi coneixement.

Demolidora anàlisi (amb xifres) de José Ignacio Goirigolzarri sobre la situació de l’educació a Espanya: alt abandó, desaprofitament de l’increment pressupostari per alumne causat per la baixa natalitat, inadequació dels perfils dels titulats universitaris a la demanda del mercat (impressionant el gràfic que mostra l’excés d’advocats i administradors d’empresa i la manca d’estudiants tècnics)… Cal llegir‐lo.

Comenta Bianka —bajo un magnífico artículo— que afrontar la realidad desde el universalismo debilita la resiliencia y dificulta la defensa. David escribe también que la autonomía de la comunidad implica no seguir los llamados del universalismo que siguen el juego a la descomposición y evitan poder cuidar de los propios y del entorno. Efectivamente, cuando atacan a los tuyos y tu reacción es defender cosas abstractas, no estás defendiendo a los tuyos en absoluto, que son —a diferencia de los conceptos— los que sufren de veras (o realmente no sientes que sean los tuyos, que es otro asunto).

Comenta Bianka —sota un magnífic article— que afrontar la realitat des de l’universalisme debilita la resiliència i dificulta la defensa. Alhora, David escriu que l’autonomia de la comunitat implica no seguir les crides de l’universalisme que fan el joc a la descomposició i eviten tenir cura dels propis i l’entorn. Efectivament, quan ataquen els teus i la teua reacció és defensar coses abstractes, no estàs defensant els teus en absolut, que són —a diferència dels conceptes— els que pateixen de veres (o realment no sents que siguen els teus, que és un altre assumpte).

No havia sentit parlar del film La red social (The Social Network —a IMDB, a Wikipedia) fins que vaig vore l’immens cartell que encara l’anuncia a la Plaza del Sol de Madrid, i he de confessar que la tipografia evidentment inspirada en Facebook i l’eslògan «No fas 500 milions d’amics sense guanyar‐te alguns enemics» em feren pensar que seria una simple història de suspens per a passar l’estona, amb rerefons web i psicòpata inclòs. Però sent David Fincher (Seven, Fight Club…) el director, valia la pena conéixer‐ne un poc més, i quina va ser la meua sorpresa en saber que el film narrava els turmentosos inicis de l’avui omnipresent Facebook.

Sabeu que pense que Facebook (i altres àlbums de cromos) són una regressió en les possibilitats de comunicació que ofereix Internet per la seua arquitectura centralitzada, el seu foment de la cultura de l’adhesió i la declarada manca de respecte dels seus creadors per la privadesa dels seus usuaris. Digueu‐li curiositat morbosa, però vaig creure que seria interessant conéixer què hi hagué darrere de la seua aparició i èxit inicials, i sobretot quan aquests estigueren envoltats d’infidelitats, acusacions de plagi i conflictes de tota mena. I vaig encertar de ple!

Algú es sorprenia durant una conversa de que cert programari haguera sigut traduït abans al català que al castellà, i (en to de broma, supose) justificava açò per l’alerta que els catalanoparlants senten front a l’extinció de la seua llengua. Immediatament vaig pensar en tots aquells que em consideren nacionalista per expressar‐me en català. Seria més agradable que deixaren de fer‐se palles mentals i comprengueren que molts (la majoria, supose) simplement provem de fer un ús normal de les diferents llengües en què ens expressem, i això inclou l’ús en l’ordinador. I ara, vaig a continuar amb la traducció de les coreutils.

Ahir vaig sentir que programar en anglés perquè un llenguatge de programació tenia problemes amb els caràcters accentuats era cedir a l’imperialisme. Sense entrar a valorar l’adequació tècnica o política d’escollir un idioma o un altre per a programar, el que em sembla exagerat és suposar un propòsit imperialista a un llenguatge de programació per no posar fàcil desenvolupar en idiomes diferents de l’anglés. La navalla d’Occam em fa més versemblant tirar‐li la culpa a les dificultats tècniques, la peresa, les mires curtes o la manca de reflexió. A voltes tendim a donar a les coses més significat del que tenen.

Hui vull destacar dues conseqüències negatives del monopolis inteŀlectuals: en la part del copyright, la Biblioteca del Congrés dels EUA confirma com aquest fa legalment impracticable la preservació bibliogràfica de pràcticament qualsevol obra; en la part de les patents, l’inventor del grafé (premi Nobel de física de 2010) relata per què va preferir no patentar‐lo. Molt més profitós per a la societat és el coneixement lliure!

Ahir es celebrà a les Índies el dia de la Fides (el compromís amb la paraula donada), i tots férem, carregats amb julivert (símbol de resiliència) una visita al monestir de Santa María de Huerta. Els monjos aŀlucinaren amb les similituds que apareixen a les vides comunitàries d’indians i frares. Hui celebrem el dia de les Índies, l’aniversari de la seua fundació. Vuitè aniversari i comença el novè any, així que… feliç any nou als indians!

Makerbot acaba de llançar la seua última impressora 3D personal a un preu de només 1225 dòlars (via). A banda de ser encara més barata que la que comentava Versvs l’altre dia, aquesta disposa d’especificacions lliures i un sistema per a produir còpies en sèrie de forma desatesa. La fabricació personal per a artesans (el fabbing), un passet més a prop.

Michel Bauwens i la P2P Foundation han començat a interessar‐se pel neovenecianisme dels indians. En vista d’aquesta entrevista a Bauwens, s’acosta una conversa realment interessant, ja que parla de conceptes molt relacionats amb els que ciberpunks i indians han vingut desenvolupant. Algunes coses (com la relació entre mercat i producció inteŀlectual entre parells) no m’acaben de quedar clares, mentre que altres com el crowdsourcing resulten molt prometedores.

Intel ha llançat una sèrie de processadors que inclouen certes funcions blocades que l’usuari pot habilitar pagant a Intel un extra per a obtenir un programa que les active (ben explicadet a Ars Technica —via Versvs). Es pot enfocar com a generació artificial d’escassesa, però també com a una forma de simplificar la producció (un sol model, el de més alt nivell) oferint encara preus assequibles a qui no vulga pagar el processador més car. En qualsevol dels casos, és especialment preocupant que un programa puga inhabilitar funcions del processador: d’això al Trusted Computing i la inhabilitació remota d’equips per qualsevol motiu que Intel considere oportú només va un pas. I ja sabem com les gasta Intel amb el DRM.

The Wire és a les sèries el que l’Org-mode és als outliners. — Pere Quintana. Definitivament, he de veure eixa sèrie…

Més d’una volta havia pensat «Si la cosa s’entorta massa, me clave a un monestir o a una plataforma petroliera a l’estil de La vida secreta de las palabras i a fer punyetes». Però la vida a la filé francament em sembla una millor opció: té el millor de la vida a dins d’un monestir —sorprenent article!— (convivència fraterna i igualitària en una comunitat) i el millor de la vida a fora del monestir (llibertat individual). I molt més divertida, sense dubte! :)

Hui Juan em sorprén per partida doble: després de llançar a l’aire la llavor d’un possible mite, fa una aŀlegoria de la crisi financera fent servir la cançó Who Killed Davey Moore de Bob Dylan (ací l’adaptació al castellà de Daniel). Per cert, un nom maleït: dos boxejadors amb el mateix nom esmentat moriren amb uns trenta anys (només el primer —el de la cançó— al ring).

Juan l’encerta de ple amb el seu últim article, on posa Occident com a l’organisme que ha perdut la seua closca protectora i ha de crear un esquelet per a sustentar‐se. El símil em resulta tan preclar i té una potencialitat tal que fins i tot podria donar lloc a tot un mite. Per exemple, la closca aïlla l’organisme de l’exterior mentre que l’esquelet el manté cohesionat i flexible (com observa Juan); els ossos són elements forts que subjecten teixits al seu voltant (l’entorn de les comunitats); els ossos es combinen entre ells de diferents formes (xarxes distribuïdes); els insectes no poden créixer molt perquè moririen esclafats pel pes de la seua pròpia closca (societat de control, transnacionalitat)… i molts més que se’ns poden ocórrer. Quin filó has trobat, Juan!

Muchos tendemos a imaginar Internet como una red distribuida donde es difícil aplicar filtros que hagan posible la censura a nivel mundial. Aún así, dos aspectos clave de Internet, el reparto de direcciones IP y la gestión de los servidores de nombres raíz del DNS, continúan dependiendo de la Autoridad de Números Asignados de Internet (IANA), una entidad dependiente de la Corporación de Internet para los Nombres y Números Asignados (ICANN), organización con sede en California y por lo tanto bajo jurisdicción de los EEUU.

Veo en OSNews que una nueva ley federal de los EEUU (la COICA) podría obligar a los registradores de nombres norteamericanos a bloquear la resolución de nombres pertenecientes a sitios que el Departamento de Justicia considere que vulneran la propiedad intelectual. Esto, que pasaría por otra jugada de un estado a favor de los monopolistas, toma un carácter especialmente amenazante ya que, cuando el registrador se encuentre fuera de los EEUU, el bloqueo se dará a nivel de los servidores de nombres raíz (bajo su jurisdicción, recuerdo).

Es cierto que, si esto ocurre, los afectados cambiarán rápidamente de dominio y la jugada les habrá valido de poco a los monopolistas, pero de lo que no cabe duda es de que aquí tenemos otro ejemplo de cómo la centralización hace vulnerable aquello que toca, y la del Servicio de Nombres de Internet (DNS) ya es un problema que colea demasiado tiempo. Será cuestión de estudiar sistemas alternativos.

Molts tendim a imaginar Internet com a una xarxa distribuïda on és difícil aplicar filtres que facen possible la censura a nivell mundial. Tanmateix, dos aspectes clau d’Internet, el repartiment d’adreces IP i la gestió dels servidors de noms arrel del DNS, continuen depenent de l’Autoritat de Números Assignats d’Internet (IANA), una entitat depenent de la Corporació d’Internet per als Noms i Números Assignats (ICANN), organització amb seu a Califòrnia i per tant sota jurisdicció dels EUA.

Veig a OSNews que una nova llei federal dels EUA (la COICA) podria obligar els registradors de noms nordamericans a blocar la resolució de noms pertanyents a llocs que el Departament de Justícia considere que vulneren la propietat inteŀlectual. Açò, que passaria per una altra jugada d’un estat en favor dels monopolistes, pren un caràcter especialment amenaçant ja que, quan el registrador es trobe fora dels EUA, el blocatge es donarà a nivell dels servidors de noms arrel (sota la seua jurisdicció, recorde).

És cert que, si açò ocorre, els afectats canviaran ràpidament de domini i la jugada els haurà valgut de poc als monopolistes, però del que no cap dubte és de que ací tenim un altre exemple de com la centralització fa vulnerable allò que toca, i la del Servei de Noms d’Internet (DNS) ja és un problema que cueja massa temps. Serà qüestió d’estudiar sistemes alternatius.