Aquest dissabte vaig tenir el plaer d’assistir per segona volta a un concert de Pendragon. El primer va ser el de la presentació a Madrid de l’àlbum Pure, que venia amb l’amenaça de ser l’últim de la banda si la cosa no funcionava. I per cert, va ser un gran, gran concert. Afortunadament sembla que la gira i l’àlbum reberen l’acollida que es mereixien i ací els tinguérem una altra volta a Madrid per a presentar el seu nou àlbum Passion, aquesta volta a la Sala Caracol, però de nou convidats pels incombustibles amics de Los Recuerdos del Unicornio. Què faríem sense vosaltres? :D En fi, al tema.

A rel de l’últim programa de Leit motiv de Gelo dedicat al Mellotron he vist el documental de 2003 de la BBC The Alchemists of Sound, on es relata la història de la BBC Radiophonic Workshop, pionera de la música electrònica i responsable de sintonies i efectes sonors tan memorables com els de Doctor Who i The Hitchhiker's Guide to the Galaxy. El que feien Delia Derbyshire, John Baker, David Young i companyia era pur hacking artesanal del so. Podeu trobar el documental a YouTube.

Benvinguts al poti‐poti més tardà, gros i obsolet de la seua curta història. M’agradaria poder prometre que el proper vindrà més aviat i serà més lleuger, però desafortunadament no puc. Espere almenys que encara pugueu trobar alguna cosa nova per ací!

¿Vos imagineu una peŀlícula de David Cronenberg amb disseny de producció d’H.R. Giger? Sielos!

Estic cometent la imprudència psicològica de simultanejar els cicles de cinema En los bosques de la noche del Círculo de Bellas Artes i el cicle sobre David Cronenberg de la Filmoteca i he de dir que, dels films que n’he vist fins ara (uns quants), el que més angoixós m’ha semblat ha estat The Incredible Shrinking Man de Jack Arnold sobre la noveŀla de Richard Matheson. Al final de la projecció, més de la meitat de la (sorprenentment plena) sala ha romàs asseguda durant uns cinc minuts O_O . També he de dir que The Brood (Cromosoma 3) de Cronenberg em sembla una peŀli absolutament brillant en guió, actuació i més, ale.

Impressionant cartell del festival Sonisphere 2011 que tindrà lloc el proper juliol a Getafe, encapçalat na menos que per Iron Maiden, Alice Cooper i Dream Theater (i els que venen darrere tampoc tenen pèrdua). Jo no me n’he pogut resistir i ja tinc l’entrada comprada (amb el descompte dels early birds ;) ).

M’he creat una nova clau OpenPGP per a reemplaçar l’anterior, que per ser antiga podria començar a flaquejar. Vos adjunte ací la nova clau i la declaració de transició signada amb ambdues claus.

L’agent de GnuPG permet ser emprat com a agent SSH, és a dir, permet que fem servir les nostres claus GPG per a autenticar‐nos amb sistemes remots mitjançant SSH, evitant‐nos així haver de gestionar un altre parell de claus amb la respectiva contrasenya. Vaig a explicar breument com aconseguir açò.

Ahir a la nit els rellaneros assistírem a l’espectacle Imprópolis, una match d’improvisació en forma de torneig que té lloc cada divendres i dissabte a les 22:15 a la sala TIS de Madrid. Ens vam fer un bon fart de riure, alguns participants tenen uns recursos sorprenents i el presentador i els tècnics saben animar el cotarro molt bé. Molt recomanable!

Veig a R! que Christiania torna a ser propietat de l’estat danès. Una altra mostra de la caducitat del somni segregacionista d’obtenir l’autonomia mitjançant un territori propi i també de que, com deia Hakim Bey a ZTA, enfrontar‐se directament amb el poder no té cap sentit —o com diria el Líder «quien le echa un pulso al estado, pierde». Millor moure’s de pressa i colpejar l’enemic allà on no hi és.

El protagonista del còmic The Walking Dead té un veí refugiat, Morgan Jones, el fill del qual s’anomena Duane, igual que l’actor protagonista de Night of the Living Dead, Duane Jones, possiblement el primer actor negre protagonista principal d’una peŀlícula de terror. Nyas, homenatge!

De les conferències a què he assistit recentment vull destacar‐ne un parell que em semblen completament imprescindibles. Es tracta de la presentació Why Political Liberty Depends on Software Freedom More Than Ever d’Eben Moglen a la FOSDEM i l’apassionant conferència de Douglas Rushkoff al Dia Garum Europa. Darrere d’ambdues una idea comuna d’una vigència i urgència absolutes: la necessitat de recuperar el control sobre les eines tecnològiques que fem servir cada dia per a ajudar‐nos a construir la nostra autonomia en lloc d’alimentar una societat de control que té més mitjans que mai. No vos les perdeu!

Tinc Deluged (node BitTorrent escrit en Python) i BlocksNet (node OFF escrit en Ruby) corrent simultàniament al meu venerable iBook G4 que ara fa sis anys. Càrrega màxima del sistema: 30%. Prengueu‐ne nota, emules i freenets del món!

Sentint Gelo parlar de la llegenda de Uakti en el programa de Sonidos de Pangea dedicat al (molt curiós) grup homònim m’ha vingut al cap aquell memorable episodi de Bob Esponja on un vent estrany bufa a través dels forats de Bob produint un so que encanta les meduses. :)

L’altre dia anàrem (avisats —com no— per Los recuerdos del unicornio) a La cueva del bolero (antic La cara oculta de la Luna) a vore el concert de Syd Barretina. És increïble com un paio amb una simple guitarra acústica i un pedal de delay pot interpretar els Pink Floyd de totes les èpoques i estils i sonar tan bé. La sala estava desafortunadament quasi buida, però almenys així puguérem xerrar amb Jordi (el seu nom real) durant una bona estona i fer‐nos amb l’àlbum The Neanderthal Phyletic Problem del seu altre projecte Ree Khol que sona molt a Pink Floyd (a voltes diria que massa) i és prou interessant. Si teniu l’oportunitat de vore’l en concert, feu‐ho!

Ja fa unes setmanes que Ángel Bereje (Gelo per als amics) porta dirigint i presentant un parell de programes a Radio Farnals. A cada edició de Leit motiv escull un conjunt de cançons que comparteixen un mateix tema comú, mentre que a Sonidos de Pangea punxa música d’arreu del món. Entre cançó i cançó Gelo conta la història dels artistes, de la peça i altres curiositats. Els trobe molt entretinguts i interessants, amb poc que envejar als programes de Radio 3, així que… ¡sort i que n’hi haja molts més, Gelo! :)

Hui embarque cap a Bilbao per a assistir al primer Dia Garum Europa on es presentarà la Garum Fundatio, el projecte més important en què han estat treballant els indians durant l’últim any. Al blog de la Fundatio trobareu la presentació dels ponents (Cerf, Rushkoff, Rucker, Widenius, Cohen i Tobías), que promet que la jornada serà però que molt interessant. Goiri comenta també la història i objectius de la Fundatio (1, 2 i 3).

Acabe de llegir a Barrapunto que Pekka Himanen, autor del llibre L’ètica del hacker i l’esperit de l’era de la informació (que comentí ací fa un temps), estarà demà dijous a la Fundació Telefónica de Madrid. La conferència podrà ser seguida en directe per Internet.

L’altre dia anant de matí a l’oficina vaig exclamar sorprès «Fhtagn!» en contemplar res menys que el mític Cthulhu a un cartell d’una parada d’autobús. Després de flipar una estona, vaig veure que es tractava —com no— de La sombra prohibida, la segona part de La herencia Valdemar, el film de J.L. Alemán estrenat en 2010 i inspirat en els relats d’H.P. Lovecraft (amb qui tinc un curiós lligam). La primera peŀli em semblà no molt excitant i poc misteriosa, però ben feta i m’agradà la interpretació. I sobretot m’interessà perquè… ¡a vore qui s’atreveix a fer una peŀli lovecraftiana a Espanya, i damunt sense subvencions! En qualsevol cas només puc dir que jo vull eixe puto cartell. Deu de ser el cartell més cool que he vist en molt de temps… ¡si cool es pot aplicar a un dels Antics!

Mientras me encontraba en la presentación del libro de Versvs La neutralidad de la Red, una idea nebulosa empezaba a tomar forma en mi cabeza. Supongamos una red estatal de carreteras: ¿permitiría la administración estatal que una empresa asfaltara la carretera de forma que los vehículos con neumáticos de cierta marca circularan mejor? ¿Admitiría que una empresa que gestionara un tramo de autopista permitiera a los vehículos circular a diferentes velocidades máximas según el peaje que pagaran?

En este caso tenemos alguien que decide qué características ha de cumplir una carretera (en su construcción o explotación) para considerarse parte de la red estatal: el propio estado concede este título. Las vías que no las observen podrán considerarse circuitos de cross, de fórmula 1, caminos de huerta… lo que queráis, pero no carreteras estatales de uso público, sino circuitos privados. ¿Existe una correspondencia con la situación en Internet?

Mentre em trobava a la presentació del llibre de Versvs La neutralidad de la Red, una idea nebulosa començava a prendre forma al meu cap. Suposem una xarxa estatal de carreteres: ¿permetria l’administració estatal que una empresa asfaltara la carretera de forma que els vehicles amb pneumàtics de certa marca circularen millor? ¿Admetria que una empresa que gestionara un tram d’autopista permetera als vehicles circular a diferents velocitats màximes segons el peatge que pagaren?

En aquest cas tenim algú que decideix quines característiques ha de complir una carretera (en la seua construcció o explotació) per a considerar‐se part de la xarxa estatal: el propi estat concedeix aquest títol. Les vies que no les observen podran considerar‐se circuits de cross, de fórmula 1, camins d’horta… el que vulgueu, però no carreteres estatals d’ús públic, sinó circuits privats. ¿Existeix una correspondència amb la situació a Internet?

Amb tot l’assumpte de les festes nadalenques, a un se li acumula la feina i els enllaços. Amb el Nadal també tinguérem el clàssic i esperat editorial indià amb el repàs de l’any i una vista als futurs que venen. Atenció que aquest poti‐poti vé molt carregadet.

Freenet és fantàstic, la realització d’una autèntica arquitectura distribuïda sobre Internet, però francament, el processador del meu pobre iBook G4 no és capaç de córrer‐lo. No sé si serà la implementació en el maleït Java o el procés d’anunci (tres dies amb una càrrega mitjana de 4 unitats per a connectar amb només quatre nodes)… potser siga el torn de provar alternatives com Gnunet o coses completament diferents com OFF. Feliç any!

Plou sobre el sostre de ma casa. Mezzanine, l’àlbum que Massive Attack va traure fa ja més de dotze anys, no ha perdut encara ni un àpex de la seua originalitat, potència i força d’evocació. Pots posar‐te’l a casa i la ment es transporta a ambients obscurs i humits on les coses menudes prenen protagonisme i la profunditat de camp és sempre curtíssima (no podien haver encertat més amb la caràtula). És sorprenent com continua sent protagonista recurrent de manifestacions de la cultura popular com el cinema i la publicitat. No em talle un pèl en dir que es tracta d’un clàssic que els melòmans futurs del rock mantindran al pedestal.

Porte un parell de setmanes on el canvi de treball, els compromisos socials i la mudança a la golfa em tenen tan embolicat que a penes he tingut temps per a llegir la meua selecció habitual de RSS, i no diguem res d’escriure (he picat açò a l’autobús). Per això estrene hui la categoria Poti‐poti, on aniré penjant reculls d’enllaços diversos a l’estil dels «Bocados de realidad» de Versvs, però sense cap mena de periodicitat prevista. Bon profit!

• Bianka penjà per fi el seu esperat comentari sobre L’era del diamant. Brillant, per a variar. ;)
• Manuel es pregunta si l’expansió de Facebook i Twitter ha degradat la presència de les llengües minoritàries a Internet.
• Les Índies contempla la possibilitat d’incorporar cooperatives associades i David es pregunta si podrien ser el fonament per a una escola d’empreniment.
• David també recorda els problemes de la centralització al cas WikiLeaks.
• Pere reflexiona sobre les implicacions de Freenet per a construir una alternativa més resilient a la web tradicional. Els indians també reprenen el debat sobre Freenet i comencen a crear flogs.
• Julen descobreix guifi.net: la xarxa com a procomú.
• Gonzalo relaciona la neutralitat de la xarxa i la lliure competència, així com el seu enemic: el capitalisme d’amigots. Per cert, ¿havia dit que Versvs ha tret un llibret sobre la neutralitat de la xarxa? Muntem alguna conferència sobre neutralitat?
• Gonzalo també fa un apunt del que es veia vindre: com que ja no són capaços de mantenir el seu negoci, l’estat salvarà el cul dels diaris. Espereu reforços a la propietat inteŀlectual, of course.
• I parlant de monopolis inteŀlectuals, les universitats espanyoles a penes fan diners amb les seues patents. No seria millor doncs alliberar‐les?
• Finalment, les tekis: els últims articles de Vicent per a automatitzar l’accés amb SSH i GPG estan d’allò més interessants. A provar‐ho!
• David O'Toole mostra com emprar Org-mode per a programació lletrada. Aŀlucinant.

A la llista de Ripple enllaçaren l’altre dia un vídeo que descriu el Quantitative Easing que la reserva federal nord‐americana empra per a controlar la quantitat de diners en circulació, comprant valors (securities) de firmes com Goldman Sachs en lloc de comprar‐les directament del tresor públic, el secretari del qual era director executiu… de Goldman Sachs! Algun economista a la sala? (Una explicació més formal en aquest altre vídeo.)

Recordeu la nova llei federal que posa tota la força dels EUA sobre Internet al servei dels tsars del copyright per a atacar els punts flacs de la Xarxa a nivell mundial? Bé, ja té nom (COICA) i, per descomptat, ha rebut el vist‐i‐plau governamental unànime.

El próximo viernes 19 de noviembre a las 21h tendrá lugar en la Joy Eslava el tradicional concierto que los Pink Tones hacen en ella cada año. Los Pink Tones realizan unas interpretaciones exquisitas de los Pink Floyd (podéis verlos en directo en el DVD que publicaron), y en la Joy despliegan todo su espectacular armamento de sonido, luz e intérpretes. Por algún motivo dicen que el de este año será el último en esta sala, ¡así que espabilad y comprad las entradas, que además son baratas!

El proper divendres 19 de novembre a les 21h tindrà lloc al Joy Eslava el tradicional concert que els Pink Tones hi fan cada any. Els Pink Tones realitzen unes interpretacions exquisides dels Pink Floyd (podeu vore’ls en directe al DVD que publicaren), i a la Joy despleguen tot el seu espectacular armament de so, llum i intèrprets. Per algun motiu diuen que el d’enguany és l’últim que hi faran, així que espavileu i compreu les entrades, que damunt són barates!

Ahora hace un par de meses me trasladé a Madrid para comenzar la última etapa del itinerario al que he dedicado la mayor parte del último año, el proceso de integración por el cual me incorporaría a la filé indiana. Ha sido un año en el que he aprendido cuál es la diferencia entre una comunidad real y una imaginada, cómo la tecnología ha posibilitado la aparición de redes distribuidas donde la abundancia permite una nueva forma de libertad y cómo la globalización ha hecho posible que pequeñas comunidades transnacionales puedan ganar la autonomía necesaria para que sus miembros puedan desarrollarse a nivel personal bajo una nueva ética del trabajo y de la vida, haciendo progresar su entorno.

He de reconocer que, por motivos diversos, me ha costado más de lo que esperaba adaptarme a mi nueva vida y en consecuencia no he podido continuar con el itinerario con la voluntad y disposición que me habría gustado. Aún así, he tenido el placer de convivir cada día con mis hermanos indianos y, aunque no he podido participar tanto como hubiera querido en su quehacer diario, sí he podido al menos respirar su fraternidad y la pasión que ponen en todo lo que hacen. También de podido conocer a mucha gente de su entorno, personas fantásticas que prueban que la buena gente llama a la buena gente, sin importar sus orígenes, estatus o a qué se dedican.

Comienzo ahora una nueva etapa fuera de la convivencia indiana, una manera de suspenso en el itinerario durante el cual espero poder estabilizar mi situación. Pero no estaré lejos de los indianos: bien al contrario, entro en una de las empresas de la Red Honos, el entorno económico del Grupo Cooperativo. Así podré continuar ayudando a hacer crecer el proyecto indiano, viendo de cerca cómo vive la filé y cómo crece (un crecimiento que promete mucho). También, con este paréntesis dejaré por fin que nuestros particulares David y Laura puedan sentarse juntos a la mesa. ;)

¡Virtud y honor!