Burning Chrome, el ciberpunk segons Gibson

En aquesta ocasió revisitarem la literatura ciberpunk de la mà de William Gibson i el seu recull d’històries breus Burning Chrome. En ell trobarem, entre d’altres, alguns dels relats ja presents a Mirrorshades, un homenatge a la narració obsessiva de Philip K. Dick, i algunes incursions a l’univers de Neuromancer.

Per a no repetir la rajola de comentari que vaig soltar sobre Mirrorshades (la majoria del qual continua sent vàlid al recull que ens ocupa), em centraré en els aspectes que trobe recurrents als relats de Burning Chrome, aspectes que espere que ajuden a comprendre què redimonis és això del ciberpunk per al senyor Gibson.

Per si algú no s’havia «quedat amb la cobla» de l’última frase del relat, The Gernsback Continuum ofereix una segona lectura que pot constituir una fabulosa definició per oposició del que és i no és el ciberpunk per a Gibson: no és perfecte ni brillant i luxós, no és infantil i irreal, no és populista ni totalitari: és defectuós, fosc i miseriós, és cruel i versemblant, i sobretot és extremadament fragmentari malgrat la interconnexió global i el ciberespai. Benvinguts al futur!

De l’oposició anterior sorgeix una idea central: Gibson sembla patir un enorme avorriment per l’ordre i la perfecció (a sovint en forma d’estat, corporació o crim organitzat). Si aquesta desafecció no era prou clara al Continuum, Gibson tothora mostra personatges que actuen al marge del Sistema: els astronautes soviètics de Red Star, Winter Orbit que passen el temps posant les banyes a la KGB en més d’un sentit, les tribus urbanes que sobreviuen amagades, o la miríada d’individus que es dediquen als negocis i trepijocs clandestins.

En efecte, molts dels personatges gibsonians directament senten una atracció pel caos i l’exploració de les fronteres del Sistema que només poden satisfer refugiant‐se en grups i formes de vida marginals. El final de Red Star… és autènticament paradigmàtic en aquest sentit i, junt amb el relat Burning Chrome, enllaça açò anterior amb l’esperit del hacker. Gibson projecta hàbilment aquest esperit en la subversió del propòsit de les coses, especialment en forma de reciclatge dels residus de la societat (les construccions LoTek de Johnny Mnemonic, la decrèpita estació espacial de Red Star…, o l’art del fem de The Winter Market). En l’extrem més cru, a voltes són els propis personatges els residus socials reciclats en quelcom diferent (com Lise a …Market o els veterans de guerra de Dogfight).

Aquest «reciclatge del jo» ens porta a la línia ciborg dura de Gibson: als seus relats són freqüents els individus que reemplacen parts del seu cos per implants i dispositius tecnològics diversos, però xoca que aquestes alteracions quasi sempre troben una certa repulsió inconscient. Potser siga que Gibson hi veu com l’individu biològic i caòtic es deshumanitza i esdevé la màquina determinista i perfecta que ell abomina, com el disc de memòria humà de Johnny Mnemonic o la consciència bolcada a un ordinador a The Winter Market (cas extrem més desenvolupat a Neuromancer). Tanmateix, malgrat els físics alterats (…Market) o les identitats construïdes (New Rose Hotel), Gibson sempre salva la relació humana amb la persona que hi ha al darrere, acceptant així tàcitament la validesa de les noves manifestacions del jo que comporta la tecnologia.

En fi, avorriment i ganes d’explorar, una combinació explosiva!

(Com m’he malacostumat a acabar amb una cançó, vegeu si trobeu les connexions amb aquesta. Si és així, potser Sterling té raó en el prefaci del llibre i el ciberpunk impregna la cultura popular més del que sembla…)