ViewRevisions

Ens n’anem a Mêlée (ZTA)

Al seu llibre Zones Temporalment Autònomes (1990), Hakim Bey parteix de la constatació de que tota lluita contra l’Estat que actue frontalment contra aquest i busque l’alliberament definitiu de tota la societat, és a dir, tota revolució llibertària, estarà abocada a la traïció i el fracàs eventuals, com la Història ha demostrat en repetides ocasions. Bey s’arriba a preguntar si és en absolut possible construir una societat lliure en un món on gran part de la gent viu sota la repressió i l’autoritarisme de l’Estat i altres formes de control.

La resposta de Bey és que la revolució no només és poc plausible, sinó que no és desitjable per l’esforç perdut que representa enfrontar‐se contra la violència de l’Estat, que sempre té les de guanyar. Però, en lloc d’abandonar‐se al nihilisme, Bey fa una proposta esperançadora: creem xicotets entorns de llibertat que puguem experimentar intensament i que tinguen una existència concreta i limitada en l’espai i el temps, de forma que puguen passar desapercebuts a la maquinària de l’Estat.

Aquests entorns, anomenats per Bey Zones Temporalment Autònomes (ZTA), estarien suportats per una xarxa de relacions obertes i horitzontals, i per la seua immediatesa tindrien la virtut de comportar canvis útils en la vida quotidiana, no en un futur utòpic. Això sí, parlem d’un alliberament per via de la lluita contínua i silenciosa, d’estar preparats per a abandonar la ZTA tan aviat com desperte l’atenció de la maquinària repressora i per a refer‐la (igual o diferent) en una altra situació.

Per trencadora que puga semblar la idea, Bey no fa més que teoritzar sobre una multitud d’experiències que ell mateix documenta (totes amb uns trets comuns): els assentaments pirates del s. XVIII, els colons americans assimilats voluntàriament a les tribus natives, les comunitats interracials als inicis dels EUA, la república de Fiume… Si els exemples ens paren lluny, potser tinguem més sort imaginant la Mêlée Island™ dels videojocs d’aventures: allunyada de les rutes de navegació comercials, una illa oblidada, poblada per gent d’orígens diversos que només té en comú el desig de llibertat i que han convingut voluntàriament en aquesta forma d’aconseguir‐la, que decideixen les seues coses entre tots, i que cremaran el botí que furten a la «civilització» en la festa contínua, gerra de grog en mà, mentre el cos aguante i no siguen descoberts.

El que suggereix Bey és interessant perquè en l’actualitat sembla que les propostes a gran escala, de caràcter abstracte o que s’oposen frontalment a l’statu quo (manifestacions, campanyes informatives…) a sovint només troben desinterés per part de la gent o bé menyspreu (si no reacció violenta) per part del poder. En canvi, les propostes a xicoteta escala que actuen al marge del poder solen tenir un efecte immediat i per tant més possibilitats de deixar empremtes en la gent involucrada (que a voltes és més nombrosa de l’esperat degut a l’efecte de xarxa). Alguns exemples actuals d’aquesta mena de propostes són:

  • Les xarxes d’intercanvi P2P, que han fet molt més per la difusió cultural i l’apreciació de l’absurd de la «propietat inteŀlectual» que qualsevol manifestació contra la SGAE o l’enduriment de les lleis de drets d’autor.
  • Les xarxes WiFi lliures, que han aconseguit portar Internet a molts pobles on les pressions a les companyies de telecomunicacions no han tingut efecte.
  • La xarxa de sistemes de publicació personal (blogosfera), que ha permés la difusió i l’intercanvi d’informació en països on les lluites per la llibertat d’expressió o de premsa no han donat fruit.

Podríem dir que els anteriors són exercicis de llibertat amb elements lligats per una sèrie de relacions d’intercanvi d’informació sempre obertes, voluntàries i igualitàries. Bey dóna a aquest subconjunt de relacions el nom de Web i el proclama com a tercera dimensió (junt a l’espai i el temps, i igualment limitada) de la ZTA, dimensió on aquesta beu i on s’expressa. Aquesta Web creix en les esquerdes que el sistema deixa en la seua estructura de relacions jeràrquiques, i no és necessàriament tecnològica.

Bey creu que, tot i que les —en aquell temps incipients— xarxes de computadors no aporten més que un allau de la mateixa informació de sempre (cosa que sembla continuar vigent), acabaran per tenir un paper en l’intercanvi alliberador que superarà el seu ús repressor per part de l’Estat. Quasi vint anys després d’aquestes afirmacions, jo encara tinc els meus dubtes, especialment perquè parlem d’una tecnologia que depén forta i creixentment de la indústria capitalista (Bey recorda encertadament que caldria alliberar‐ne els mitjans de producció), i que pot resultar particularment aïllant i absorbent. Malgrat això, la tecnologia també ha popularitzat certes eines que donen la raó a Bey: els sistemes P2P, els programes de criptografia, les xarxes anònimes…

En resum, la proposta de Bey requereix per a molts un gir de mires i expectatives, així com una disposició al canvi continu, però ho compensa amb la possibilitat de gaudir de xicotetes utopies que realment prenen cos i efecte ara i ací. A la fi i al cap, si l’entramat social actual es va anar formant pel contacte progressiu de xicotetes societats, per què no fer créixer la nova societat com un arxipèlag de les nostres illes de Mêlée particulars?

Bona reflexió

Particularment sóc partidari de les tesis de Bey (malgrat que no mai hi havia sentit parlar d'ell). No tinc cap dubte que les noves tecnologies permetran (i estan permetent) aquestes `illes utòpiques`.

Gràcies!

Gràcies per entrar en la discussió, Francesc! Efectivament, les tecnologies estan possibilitant gran part d’aquest alliberament, però no hem de perdre mai de vista que no són més que una eina i no una fi per elles mateixes. El que mola de les tecnologies de la informació sobre d’altres és que són molt versàtils i donen molt de joc per a fer coses que ningú havia previst.

Ah, parlant d’illes, espere no tardar a llegir Islands in the Net de Bruce Sterling. Açò del ciberpunk està molt interessant! :)

Pingback

[...] Ciborg de Donna Haraway, i per a qui tinga curiositat, he adjuntat als meus articles anteriors sobre Zones Temporalment Autònomes i sobre Mirrorshades les notes personals que anava prenent mentre llegia els textos originals. Què [...]

Pingback

[...] i la conveniència de l’associació per afinitat voluntària reflectides per Hakim Bey a Zones Temporalment Autònomes [...]

Pingback

[...] una atracció pel caos i l’exploració de les fronteres del Sistema que només poden satisfer refugiant‐se en grups i formes de vida marginals. El final de Red Star… és autènticament paradigmàtic en aquest sentit i, junt amb el relat [...]

Pingback

[...] el reciclatge tecnològic, l’acceptació del caos front al futur planificat o la temptació de desaparéixer amb la tribu marginal. Però, de totes les reflexions que desperta, me quede amb la del [...]

Pingback

[...] del somni segregacionista d’obtenir l’autonomia mitjançant un territori propi i també de que, com deia Hakim Bey a ZTA, enfrontar‐se directament amb el poder no té cap sentit —o com diria el Líder «quien le echa [...]