ViewRevisions

El ciborg sóc jo i la meua circumstància

Donna Haraway va escriure el Manifest Ciborg en 1985. És un text realment revelador, però ull, difícil i molt densament poblat de conceptes abstractes. En el Manifest, Haraway proposa la figura del ciborg com a nou mite polític que podria permetre al feminisme superar els entrebancs imposats per tota una sèrie de dualismes heretats de la tradició del patriarcat capitalista occidental, tot aprofitant les noves oportunitats que ens ofereix la nostra societat tecnològicament avançada, i evitant les seues amenaces.

El ciborg és el resultat d’enfocar l’individu no com a organisme complet, definit i separat del seu entorn, sinó com a realitat construïda pel propi individu partint de les seues interaccions socials amb la resta dels individus i amb el seu entorn material. En tractar‐se d’una construcció, l’individu s’allibera de les identitats forçades de gènere, raça o classe; a banda, la indefinició de fronteres externes elimina l’enyorança d’esdevenir alguna mena d’ésser complet. (Sí, a sovint el Manifest sona paradoxal, però només si es mira des del marc dels dualismes esmentats a dalt.)

Tot l’anterior implica que l’individu esdevé més important per ell mateix que no pel que algunes etiquetes de conjunt diguen que és o pot arribar a ser, etiquetes com les identitats d’unitat en l’origen o el destí (nacionalismes, pobles escollits…), les victimistes o definides per oposició (moviments anti‐el‐que‐siga) i les avantguardes de pretesa superioritat moral. En la meua opinió, açò concorda amb la disjuntiva reacció vs. construcció i la conveniència de l’associació per afinitat voluntària reflectides per Hakim Bey a Zones Temporalment Autònomes (ZTA).

Haraway observa amenaces que la ciència i la tecnologia presenten en l’actualitat: per una banda possibiliten noves formes de dominació, i per una altra transformen el mercat laboral augmentant l’atur estructural (especialment masculí), la precarietat, la bretxa digital, i el nombre de llars on la dona s’ocupa de la cura i del sustent econòmic. És el que ella anomena feminització de la vida social, laboral i familiar: l’assumpció de rols tradicionalment femenins per una part creixent de la societat. En un gir interessant, la feminització representa un augment de la base feminista potencial no relacionada amb la identitat sexual.

Lluny de declarar la guerra als avanços científico‐tècnics, el ciborg abraça les oportunitats que li brinden per a lluitar contra la dominació. Les ciències de la informació i la biologia descriuen la realitat com a codis que lliguen una xarxa d’infinites, dispars i maŀleables relacions entre components on es desdibuixa la frontera entre ment, cos i màquina. El ciborg pot emprar aquestes ciències per a comprendre, alterar i millorar (per parts, descartant el mite del renaixement) les seues relacions amb el món, aprofitant la ubiqüitat i discreció de la tecnologia quan vol passar desapercebut (un altre punt en comú amb ZTA).

De la mateixa forma que la ciència codifica el món, el llenguatge defineix les nostres relacions socials. Però aquestes són tan diverses i són experimentades de forma tan diferent per cadascú, que Haraway renuncia a la pretensió de trobar un únic llenguatge totalitzador capaç de copsar‐les. En canvi, proposa una conversa entre els diferents llenguatges que ens permeten la supervivència (com els que desenvoluparen les dones de color nord‐americanes) i la subversió dels dualismes imposats (com fa la ciència‐ficció).

Ortega y Gasset pronuncià ja a principis del segle XX el seu conegudíssim jo sóc jo i la meua circumstància. Potser vaja sent hora d’abraçar com a part pròpia allò que ens envolta i de provar sobre nosaltres mateixos els principis que han fet que creacions humanes com la ciència i la tecnologia hagen avançat aparentment molt més ràpid que les nostres societats. Vertiginós, eh?

Y más aún

Lo que Ortega dijo fue que «Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella no me salvo yo», aunque la segunda parte de la frase caiga (generalmente) en el olvido. Así, el individuo es muy importante, cualesquiera que sean las etiquetas que los demás le cuelguen, pero para que el individuo supere esas etiquetas lo que debe conseguirse es que los demás (su circunstancia) dejen de ver las mismas como algo definitorio, importante y representativo de la esencia misma del individuo. Nosotros creemos que no lo es: no se puede juzgar lo que se es, sino que se debe evaluar a alguien por lo que hace. Ése es el reto: que nuestra circunstancia también lo vea así :)

¡Un saludo!

Creación de identidad (y realidad)

Efectivamente, mucho más valor tiene lo que hace alguien que lo que nace, ya que esto último viene a ser inevitable pero lo anterior depende (casi) enteramente de su voluntad, de su esencia. Justamente en el contexto del Manifiesto Ciborg, el hacer parece especialmente importante y más aplicado a la identidad, ya que el ciborg es una identidad construida conscientemente, y el ser de algo a lo que accedemos por una interfaz electrónica se vuelve cada vez más irrelevante.

Ahora que estoy devorando Ciberia, veo que el autor hace bastante énfasis en que el mismo razonamiento se aplica a la creación de la nueva realidad que es el ciberespacio: una construcción consciente, un hacer donde el ser no es más que un convencionalismo obsoleto.

Que vaya bien. :)

Pingback

[...] del procés. No importa que el jo haja de reinterpretar‐se en unes altres identitats (siguen ciborgs, avatars a la xarxa o personatges de rol) o que haguem d’adoptar noves formes de relacionar‐nos [...]

Pingback

[...] relació humana amb la persona que hi ha al darrere, acceptant així tàcitament la validesa de les noves manifestacions del jo que comporta la [...]

Pingback

[...] ordinadors i telèfons mòbils acompanyen la protagonista en les seues peripècies cosmopolites on les relacions amb els altres són ja tant o més virtuals que físiques, i la parla científico‐tècnica esquitxa el discurs [...]