Mentre em trobava a la presentació del llibre de Versvs La neutralidad de la Red, una idea nebulosa començava a prendre forma al meu cap. Suposem una xarxa estatal de carreteres: ¿permetria l’administració estatal que una empresa asfaltara la carretera de forma que els vehicles amb pneumàtics de certa marca circularen millor? ¿Admetria que una empresa que gestionara un tram d’autopista permetera als vehicles circular a diferents velocitats màximes segons el peatge que pagaren?
En aquest cas tenim algú que decideix quines característiques ha de complir una carretera (en la seua construcció o explotació) per a considerar‐se part de la xarxa estatal: el propi estat concedeix aquest títol. Les vies que no les observen podran considerar‐se circuits de cross, de fórmula 1, camins d’horta… el que vulgueu, però no carreteres estatals d’ús públic, sinó circuits privats. ¿Existeix una correspondència amb la situació a Internet?
Efectivament. Per a començar, Internet és el resultat d’interconnectar les diferents xarxes de dispositius que fan servir un llenguatge comú concret per a comunicar‐se: el Protocol d’Internet o IP (Internet Protocol). La Internet Engineering Task Force (IETF) defineix aquest estàndard amb especificacions tècniques que de no complir‐se poden deixar una xarxa aïllada de la resta.
Ara bé, IP (com a bon fruit del treball de molts hackers) és un estàndard obert que ningú pot prohibir usar a cap altre. ¿Vol dir això que qualsevol xarxa que empre IP (per exemple, la d’una oficina) és part d’Internet? No: en primer lloc haurà d’estar d’alguna forma connectada amb la resta, i en segon lloc (i ací es troba el quid) haurà de rebre adreces de la ICANN (la Internet Corporation for Assigned Names and Numbers, mitjançant la Internet Assigned Numbers Authority —IANA). Efectivament, la ICANN és l’actual «òrgan de govern» d’Internet, la que concedeix a una xarxa el títol de «formar part d’Internet».
Això significa que la ICANN té la potestat de retirar una xarxa d’Internet si aquesta no compleix les condicions que defineixen Internet. I ací arribem al moll de l’assumpte: ¿és la neutralitat una de les condicions necessàries d’Internet segons la ICANN? Si la resposta és «no», i.e. només exigeix complir amb el protocol IP i altres qüestions administratives i tècniques, haurem de confiar la neutralitat al mercat (i el de les telecomunicacions és un amb una barrera d’entrada particularment alta on els jugadors de sempre avorreixen la neutralitat) o a regulacions estatals (quan molts estats tampoc tenen interés en la neutralitat i a més estarien interferint al mercat).
Però si la resposta és «sí», la ICANN hauria de retirar d’Internet les xarxes no neutrals. Si una empresa (posem Fonitéleca) volguera tenir una xarxa IP que afavorira els seus continguts propis hauria d’operar aïlladament, emprar un rang d’adreces IP privades i posar‐li un altre nom (posem InfoRail). Ningú li prohibiria que usuaris externs o fins i tot altres xarxes IP s’hi connectaren, però la xarxa primera o la interconnexió d’ambdues no serien Internet (ni podrien vendre‐hi l’accés com a tal).
El més graciós és que açò ja va ocórrer fa anys a l’època de les primeres connexions domèstiques. La desaparició d’aquestes xarxes «corralito» i el fet de que probablement molts no pillaran la conya de l’exemple anterior és la prova de l’«èxit» que tingueren (i que potser tindran altres «corralitos» com Facebook).
Hi ha qui pensem (com bé explica Versvs al seu llibre) que la neutralitat és un factor imprescindible d’Internet, del seu disseny i de la capacitat que té per a permetre a qualsevol comunicar‐s’hi en igualtat de condicions. Per això opine que la ICANN, que entre els seus objectius té «promoure la competència» a Internet, hauria de prendre la paella pel mànec i exigir als operadors respectar el principi de neutralitat de la Xarxa o abandonar Internet.
I tanmateix és un extrem que m’entristeix perquè explota una de les debilitats centrals d’Internet (la ICANN) que altres no dubten en aprofitar. Certament, preferiria un mercat de proveïdors amb major competència on la neutralitat no perillara sense necessitat de mesures coercitives. Torne a posar els meus ulls sobre les xarxes comunitàries lliures com guifi.net, xarxes lliures, obertes i neutrals que mantenen viu l’esperit de creixement distribuït de la Xarxa i que només ara comencen a veure’s acceptades a Internet per la ICANN, un organisme que elles mateixes han superat organitzant‐se de baix cap a dalt. ¿Haurà arribat l’hora d’una nova forma de Xarxa?