xarxes socials

Una altra volta partint de la llista de Ripple he arribat a aquesta xicoteta fotonoveŀla sobre xarxes socials distribuïdes: què són, en què són millors que les centralitzades i descentralitzades, i els reptes que presenten. Una exceŀlent visió global de la problemàtica per a gent amb pocs coneixements tècnics i una posada al dia del que queda per fer per a aquells més coneixedors. Via Secure Share, un altre projecte a mantenir sota el radar.

No havia sentit parlar del film La red social (The Social Network —a IMDB, a Wikipedia) fins que vaig vore l’immens cartell que encara l’anuncia a la Plaza del Sol de Madrid, i he de confessar que la tipografia evidentment inspirada en Facebook i l’eslògan «No fas 500 milions d’amics sense guanyar‐te alguns enemics» em feren pensar que seria una simple història de suspens per a passar l’estona, amb rerefons web i psicòpata inclòs. Però sent David Fincher (Seven, Fight Club…) el director, valia la pena conéixer‐ne un poc més, i quina va ser la meua sorpresa en saber que el film narrava els turmentosos inicis de l’avui omnipresent Facebook.

Sabeu que pense que Facebook (i altres àlbums de cromos) són una regressió en les possibilitats de comunicació que ofereix Internet per la seua arquitectura centralitzada, el seu foment de la cultura de l’adhesió i la declarada manca de respecte dels seus creadors per la privadesa dels seus usuaris. Digueu‐li curiositat morbosa, però vaig creure que seria interessant conéixer què hi hagué darrere de la seua aparició i èxit inicials, i sobretot quan aquests estigueren envoltats d’infidelitats, acusacions de plagi i conflictes de tota mena. I vaig encertar de ple!

Lockheed Martin ha alliberat una eina per al foment de xarxes socials corporatives. És bona notícia, i l’aplicació fa l’efecte de poder facilitar certa interacció entre els treballadors, però no entenc per què els missatges que un pot publicar al seu stream han de ser tan i tan breus: així no pot haver una bona deliberació. Aquesta influència del Twitter s’acompanya de comptadors de seguidors al més pur estil dels àlbums de cromos com Facebook. Probablement siga per la moda, però no oblidem que la blogosfera no està (ni molt menys) morta.

Ale, ja s’ha acabat el termini de recollida de donatius de Diaspora, i els amics han arribat als 200.000 $. El més curiós (i el que volia comprovar) és que —com es pot vore al gràfic adjunt— l’aterratge dels donatius ha sigut suau i els últims tres dies han experimentat un xicotet repunt. Sembla que continua concordant amb la teoria de la ciberturba, però ¿hi ha hagut influència del dia per a abandonar Facebook? Jo diria que un poc sí que s’ha fet notar…

Ara que parlem de gent descontenta amb Facebook (i cada volta amb més raó —via Error500), vull destacar un parell d’articles de la premsa generalista on els propis usuaris argumenten clar com l’aigua els principals motius per a abandonar‐lo: comercialització i dependència de la vida privada, manca de privadesa, relacions socials fictícies, massa absorbent… bon material per a la reflexió. The New York Times: Facebook Exodus; Le Monde: “J'ai découvert le contrôle social avec Facebook”.

Al fil del meu últim article sobre Diaspora, i de la pregunta final de si tindrà èxit o només serà com altres ciberturbes i actes d’adhesió sense continuïtat en la pràctica, Versvs raona per què creu que fracassarà. I crec que té molta raó.

He estado siguiendo el progreso de la recaudación de donativos para el proyecto Diaspora, del que hablé recientemente, y que trata de crear un reemplazo libre y distribuido para los diferentes álbumes de cromos centralizados como Facebook. El proyecto surge de cuatro amigachos —estudiantes universitarios bastante jóvenes y desconocidos en el mundo del software— que se comprometieron a cambiar sus trabajos veraniegos por la dedicación exclusiva al desarrollo de Diaspora, pero sólo si conseguían 10.000 $ en donativos mediante la web Kickstarter en un mes y medio, comenzando el 24 de abril.

Hablo en pasado porque tardaron tan sólo doce días en conseguir el dinero, y actualmente van rondando los 180.000 $ y subiendo. ¿Qué ha ocurrido para que miles de personas hayan aflojado la pasta tan rápidamente? ¿Por qué continúan haciéndolo cuando ya se ha cubierto la cantidad solicitada? Tengo una sospecha, y es que podríamos estar asistiendo a un peculiar caso de ciberturba.

He estat seguint el progrés de la recaptació de donatius per al projecte Diaspora, del qual vaig parlar recentment, i que tracta de crear un reemplaç lliure i distribuït per als diferents àlbums de cromos centralitzats com Facebook. El projecte sorgeix de quatre amigatxos —estudiants universitaris prou joves i desconeguts al món del programari— que es comprometeren a canviar els seus treballs d’estiu per la dedicació exclusiva al desenvolupament de Diaspora, però només si aconseguien 10.000 $ en donatius mitjançant la web Kickstarter en un mes i mig, començant el 24 d’abril.

Parle en passat perquè van tardar només dotze dies en aconseguir els diners, i a hores d’ara van rondant els 180.000 $ i pujant. Què ha ocorregut per a que milers de persones hagen afluixat la pasta tan ràpidament? Per què continuen fent‐ho quan ja s’ha cobert la quantitat demanada? Tinc una sospita, i és que podríem estar assistint a un peculiar cas de ciberturba.

Si teniu problemes per a accedir a l’streaming de la xerrada de David de Ugarte sobre xarxes socials i política a Mèxic, accediu ací.

Si tenéis problemas para acceder al streaming de la charla de David de Ugarte sobre redes sociales y política en México, acceded aquí.

L’altre dia vaig llegir a Barrapunto una notícia sobre un nou projecte de programari per a construir xarxes socials distribuïdes (XSD, però estigueu tranquils, que no vos vaig a soltar una altra rajola ratllant com la de l’altre dia ;) ). Es tracta de l’anunci del llançament de Diaspora, un projecte portat per quatre universitaris prou joves que han aconseguit recollir més de 10.000 $ en donatius per a dedicar‐se durant l’estiu a desenvolupar una plataforma de programari lliure per a crear XSD on cada usuari puga tindre el seu propi node (servidor) que es connecte directament als de la resta.

Este artículo está motivado por el apunte de Manuel sobre una red social distribuida, a raíz de la reciente definición del concepto de pirámide de compromiso en la Indianopedia. Como la discusión allí parece bastante coherente y esto podría acabar siendo un batiburrillo sin demasiado sentido, me limitaré a exponer aquí algunas ideas sobre lo que podría ser una red social distribuida sencilla basada en herramientas existentes. ¡Atención, este artículo contiene bastante carga técnica!

Hace poco me quedé sin poder ver unas fotos de la Semana Santa Saguntina donde salía yo actuando en la Passió en viu, y que alguien había colgado en Facebook, ya que no tengo cuenta en él (tuve una durante unas semanas y espero no haber de revivirla). Tomando por una parte la reflexión del momento sobre qué me motivaría a colgar así unas fotos de contenido digamos «público», y por la otra la conversación en el blog de Manuel, llego a las funciones que yo mismo encuentro interesantes en una red social:

1. Autorizar sólo a mis amigos a ver o comentar lo que publico.
2. Seguir lo que publican mis amigos.
3. Encontrar nuevos amigos partiendo de los existentes.

Aquest article està motivat per l’apunt de Manuel sobre una xarxa social distribuïda, a rel de la recent definició del concepte de piràmide de compromís a la Indianopèdia. Com que la discussió allà sembla prou coherent i açò podria acabar sent un poti‐poti sense massa trellat, em limitaré a exposar ací algunes idees sobre el que podria ser una xarxa social distribuïda senzilla basada en eines existents. Compte, aquest article té prou de càrrega tècnica!

Fa poc em quedí sense poder vore unes fotos de la Setmana Santa Saguntina on eixia jo actuant a la Passió en viu, i que algú havia penjades a Facebook, ja que no hi tinc compte (en vaig tindre un durant unes setmanes i espere no haver de reviure’l). Prenent d’una banda la reflexió del moment sobre què em motivaria a penjar així unes fotos de contingut diguem‐ne «públic», i d’una altra la conversa al blog de Manuel, arribe a les funcions que jo mateix trobe interessants a una xarxa social:

1. Autoritzar només els meus amics a vore o comentar allò que publique.
2. Seguir allò que publiquen els meus amics.
3. Trobar nous amics partint dels existents.