lectures

Donna Haraway escribió el Manifiesto Ciborg en 1985. Se trata de un texto realmente revelador, pero ojo, difícil y muy densamente poblado de conceptos abstractos. En el Manifiesto, Haraway propone la figura del ciborg como nuevo mito político que podría permitir al feminismo superar los obstáculos impuestos por toda una serie de dualismos heredados de la tradición del patriarcado capitalista occidental, aprovechando las nuevas oportunidades que nos ofrece nuestra sociedad tecnológicamente avanzada, y evitando sus amenazas.

El ciborg es el resultado de enfocar al individuo no como un organismo completo, definido y separado de su entorno, sino como una realidad construida por el propio individuo partiendo de sus interacciones sociales con el resto de individuos y con su entorno material. Al tratarse de una construcción, el individuo se libera de las identidades forzadas de género, raza o clase; además, la indefinición de fronteras externas elimina la añoranza de llegar a ser algún tipo de ser completo. (Sí, a menudo el Manifiesto suena paradójico, pero sólo si se mira desde el marco de los dualismos indicados arriba.)

Donna Haraway va escriure el Manifest Ciborg en 1985. És un text realment revelador, però ull, difícil i molt densament poblat de conceptes abstractes. En el Manifest, Haraway proposa la figura del ciborg com a nou mite polític que podria permetre al feminisme superar els entrebancs imposats per tota una sèrie de dualismes heretats de la tradició del patriarcat capitalista occidental, tot aprofitant les noves oportunitats que ens ofereix la nostra societat tecnològicament avançada, i evitant les seues amenaces.

El ciborg és el resultat d’enfocar l’individu no com a organisme complet, definit i separat del seu entorn, sinó com a realitat construïda pel propi individu partint de les seues interaccions socials amb la resta dels individus i amb el seu entorn material. En tractar‐se d’una construcció, l’individu s’allibera de les identitats forçades de gènere, raça o classe; a banda, la indefinició de fronteres externes elimina l’enyorança d’esdevenir alguna mena d’ésser complet. (Sí, a sovint el Manifest sona paradoxal, però només si es mira des del marc dels dualismes esmentats a dalt.)

Si tu que lliges açò has estudiat com jo a la UJI és fàcil que hages tingut com a professor d’anglés Santiago Posteguillo. Potser te vinga de sorpresa saber que Santiago ha publicat (amb prou d’èxit pel que sembla) una trilogia de noveŀla històrica sobre Escipió l’Africà, vencedor d’Anníbal a la Segona Guerra Púnica, que començà amb el setge de Sagunt (inspiració de l’obra de teatre La destrucción de Sagunto en què vaig participar aquest estiu). Doncs al mateix Sagunt demà dijous 19 a les 19:30, al Centre Cívic del Port, Santiago oferirà una conferència sobre aquest gènere que tant d’interés sembla despertar últimament. Més informació a morvedre.info.

Siguiendo con las lecturas del Itinerario Indiano, hoy comentaré Mirrorshades, una antología de relatos breves de los principales autores ciberpunk de la primera mitad de los años ’80. La selección realizada por Bruce Sterling parece exhaustiva y diversa, y espero que me valga para descubrir las características principales de este movimiento literario.

Si hay una cosa que me llama la atención de la literatura ciberpunk es que, a diferencia de otras corrientes de la ciencia-ficción, suele presentar un mundo ahogado por problemas sociales, políticos y económicos que se antojan inquietantemente plausibles. ¿Por qué? Pues probablemente porque se basen directamente en los del mundo de los años ’80, problemas que uno aún recuerda haber visto en los noticieros y que han derivado directamente en el presente que conocemos. Por ello puedo comprender que la lectura de ciberpunk en su época fuera tan estimulante y perturbadora como lo puede ser hoy leer o ver Children of Men, con todo su repertorio de temas tan familiares como la inmigración, la destrucción del medio ambiente, el terrorismo o la escalada represora de los estados.

Seguint amb les lectures de l’Itinerari Indià, hui comentaré Mirrorshades, una antologia de relats curts dels principals autors ciberpunk de la primera meitat dels anys ’80. La selecció feta per Bruce Sterling sembla exhaustiva i diversa, i espere que em valga per a descobrir els trets principals d’aquest moviment literari.

Si hi ha una cosa que em crida l’atenció de la literatura ciberpunk és que, a diferència d’altres corrents de la ciència‐ficció, sol presentar un món ofegat per problemes socials, polítics i econòmics que semblen inquietantment plausibles. Per què? Doncs probablement perquè es basen directament en els del món dels anys ’80, problemes que un encara recorda haver vist als noticiaris i que han derivat directament en el present que coneixem. Així, puc comprendre que la lectura de ciberpunk a la seua època fóra tan estimulant i torbadora com pot ser hui llegir o veure Children of Men, amb tot el seu repertori de temes tan familiars com la immigració, la destrucció del medi ambient, el terrorisme o l’escalada repressora dels estats.

En su libro Zonas Temporalmente Autónomas (1990), Hakim Bey parte de la constatación de que toda lucha contra el Estado que actúe de frente contra éste y busque la liberación definitiva de toda la sociedad, es decir, toda revolución libertaria, estará condenada a la traición y el fracaso eventuales, como la Historia ha demostrado en repetidas ocasiones. Bey de llega a preguntar si es posible en absoluto construir una sociedad libre en un mundo donde gran parte de la gente vive bajo la represión y el autoritarismo del Estado y otras formas de control.

La respuesta de Bey es que la revolución no sólo es poco plausible, sino que no es deseable debido al esfuerzo perdido que representa enfrentarse contra la violencia del Estado, que siempre tiene las de ganar. No obstante, en vez de abandonarse al nihilismo, Bey hace una propuesta esperanzadora: creemos pequeños entornos de libertad que podamos experimentar intensamente y que tengan una existencia concreta y limitada en el espacio y el tiempo, de forma que puedan pasar desapercibidos a la maquinaria del Estado.

Al seu llibre Zones Temporalment Autònomes (1990), Hakim Bey parteix de la constatació de que tota lluita contra l’Estat que actue frontalment contra aquest i busque l’alliberament definitiu de tota la societat, és a dir, tota revolució llibertària, estarà abocada a la traïció i el fracàs eventuals, com la Història ha demostrat en repetides ocasions. Bey s’arriba a preguntar si és en absolut possible construir una societat lliure en un món on gran part de la gent viu sota la repressió i l’autoritarisme de l’Estat i altres formes de control.

La resposta de Bey és que la revolució no només és poc plausible, sinó que no és desitjable per l’esforç perdut que representa enfrontar‐se contra la violència de l’Estat, que sempre té les de guanyar. Però, en lloc d’abandonar‐se al nihilisme, Bey fa una proposta esperançadora: creem xicotets entorns de llibertat que puguem experimentar intensament i que tinguen una existència concreta i limitada en l’espai i el temps, de forma que puguen passar desapercebuts a la maquinària de l’Estat.

Sobre la presentació del nou Seat Ibiza Bocanegra que es farà pròximament a les festes patronals del meu poble, per a fruïció de maquinols i ninyatos de tota la contornada, només se m’ocorre dir una cosa:

Nobody expects the Spanish Inquisition!

(Amb records per als fans d’Alatriste.)