ecologisme

Via Rinzewind, un amanoset recull d’arguments (amb referències, és clar) en resposta de les observacions que els escèptics del canvi climàtic solen emprar. Compte, una cosa és que hi haja un escalfament global causat per l’activitat humana, una altra que això valga d’excusa als que porten intencions més fosques, com els decreixentistes.

El regador del meu terme hauria de ser deportat a Arrakis. >:(

A rel de l’enviament de Manuel sobre les Earthships arribe a un article de Jorge Juan on parteix dels conceptes de sustentabilitat i autoabastiment i arriba a tocar temes de l’ètica hacker, i les noves formes socials. Una síntesi breu, completa i molt recomanable d’un futur possible.

Mentre esmorzava hui podia escoltar de fons el programa de Carlos Herrera a Onda Cero. Enmig del que semblava una secció humorística, hi havia un paio parlant sobre energia nuclear. La densitat de potades a la lògica per minut era tal que a penes podia mastegar el meu entrepà. Ací algunes joies:

• Els crítics amb l’energia nuclear que defensen les renovables ho fan malament perquè sense saber‐ho defensen les mateixes empreses. Ei, quin problema hi ha en criticar allò roí i recolzar allò bo que fa algú? Parlem sobre energies, no sobre empreses, no hi ha per què alinear‐s’hi.
• En l’actualitat el terme «renovable» s’aplica a les energies subvencionades, per tant l’energia nuclear també és renovable i igualment bona. Comorrr? Assigne a un objecte una propietat incorrecta i per art de màgia guanya les bondats de la propietat correcta. Interessant…
• A un hospital hi ha més radiació que a una central nuclear. Generació hospitalària d’energia JA! (Prèvia eradicació de zombis mutants, clar.)
• En el futur es trobarà una forma d’extraure energia dels residus radioactius. Quin optimisme més absolut. Ho aconseguirem innegablement i segurament sense donar un pal a l’aigua. Me’n vaig a fer una volta amb el meu cotxe volador…

I tot açò mentre els convidats i el presentador callen com a putes (pobres putes) sense el menor rastre d’escàndol o crítica. Mireu si el linxament contra la lògica ha arribat lluny que, en plena ressaca de l’orgia faŀlaç, el convidat següent ha començat dient que les frases En León hubo reyes antes que leyes y En León hubo leyes antes que reyes eren ambdues certes. O_o

En fi, completament surrealista. Deixe als lectors l’exercici de trobar en aquest recull de faŀlàcies els llatinòrums adequats per a cadascuna de les anteriors.

Aquest matí he escoltat a la ràdio per enèsima volta (hui de boca de Fernando Sánchez Dragó, per qui no tinc especials manies) la cançoneta esgrimida per molts aficionats de que si s’acabaren les corregudes de bous l’espècie acabaria per desaparéixer per no ser‐nos de cap utilitat (el bou, no l’aficionat). Açò és una faŀlàcia non sequitur de llibre: només seria veritat si les corregudes foren l’única forma de mantenir l’espècie. I no ho són: per exemple, mantenim els linxs ibèrics (que, com els burros —citats també per l’escriptor— i molts altres, no són d’especial utilitat econòmica) a espais protegits i no per això gaudim torturant‐los. Si només una fracció dels aficionats taurins que branden aquest argument aportaren només una part dels diners que es gasten en assistir a corregudes directament als ramaders per a la preservació del bou, molt probablement l’espècie es mantindria sense problemes. Ara, si no els preocupa tant la pervivència del bou com l’espectacle de tortura i agonia lenta, o l’acumulació de fortuna dels mitjancers de la mort que són els toreros i altres personatges de la seua esfera, que ho diguen a les clares.

Plàstic és literalment el que donen de menjar algunes aus als seus pollets a l’atol de Midway, en ple Pacífic Nord. Situat a la vora de la Sopa de Plàstic del Pacífic (una acumulació de plàstic flotant el doble de gran que Texas), les platges de les illes de l’atol reben cada dia grans quantitats de residus plàstics disgregats. Els peixos ne mengen, i els albatros n’atipen els seus pollets que, incapaços de diregir‐los, acaben morint per inanició o enverinament. Açò ens mostra Chris Jordan en el seu reportatge fotogràfic on els cadàvers de les cries d’albatros s’aprecien plenes de trossos de plàstic multicolor. Més informació al blog Journey to Midway. (via)