ciència‐ficció

Llig a Barrapunto que The Pirate Bay estrena una nova categoria per a indexar models llests per a descarregar de BitTorrent i imprimir‐los com a objectes físics a una impressora 3D (com el MakerBot o la RepRap, ambdues lliures). Després d’haver‐me llegit L’era del diamant de Neal Stephenson un parell de voltes, sent una agradable i suau vibració al meu pit. Vaig a baixar‐me un entrepà per al compiŀlador de matèria!

Ahir vaig vore per enèsima volta (i per fi en versió original), Atmosfera zero (Outland), el meravellós space western de Peter Hyams. Definitivament, és un dels pocs films que mai em cansaré de vore, gràcies a una perfectament equilibrada i mesurada mescla d’un guió senzill i absorbent, uns diàlegs plens d’enginy i força, unes interpretacions amb una increïble força continguda (meravellosos Connery i Sternhagen), un ritme tranquil però implacable, i un muntatge perfecte sobre una música i un disseny de producció que a penes han envellit. Una altra completa lliçó de cinema per via de la ciència‐ficció.

Allá a finales de 2003 Gloria me pasó un libro de Neal Stephenson que yo asumí que llegaba a mis manos porque ella quería que leyera Snow Crash (del mismo autor) pero no lo tenía, y porque Glo había sido mi profesora de TALF y en el libro que me prestó la máquinas de Turing tomaban cierto protagonismo. Desgraciadamente nunca sabré los auténticos motivos por que me lo dejó, pero al hacerlo me abrió las puertas a un futuro sorprendente donde se podía construir cualquier cosa desde una molécula hasta una isla, y tribus de lo más variopintas se repartían por un mundo prácticamente sin fronteras. Este libro era La era del diamante y he tenido la fortuna de releerlo como parte del itinerario indiano.

Allà per finals de 2003 Gloria em va passar un llibre de Neal Stephenson que jo vaig assumir que arribava a les meues mans perquè ella volia que llegira Snow Crash (del mateix autor) però no el tenia, i perquè Glo havia sigut la meua professora de TALF i al llibre que em prestà les màquines de Turing prenien cert protagonisme. Desgraciadament mai sabré els autèntics motius per què me’l va deixar, però en fer‐ho va obrir‐me les portes a un futur sorprenent on es podia construir qualsevol cosa des d’una molècula fins a una illa, i tribus d’allò més diverses es repartien per un món pràcticament sense fronteres. Aquest llibre era L’era del diamant i he tingut la fortuna de tornar‐lo a llegir com a part de l’itinerari indià.

¡El sistema de defensa es perfecto Mark, enterrará hasta nuestros errores! —Arthur Hill a La amenaza de Andrómeda (The Andromeda Strain), Robert Wise, 1971. Adaptació de la noveŀla de Chrichton, la història és una ficció cientifista que no podria estar més lluny del ciberpunk de Gibson. Tanmateix, en aquesta frase que reflecteix fins a quin put pot resultar implacable la tecnologia amb la naturalesa humana, ambdós autors es donarien la mà. ;)

En el relato Días verdes en Brunéi (Bruce Sterling, 1989) hay un bonsái. El arbolito es pequeño, crece con poca cosa e incluso lleva unas instrucciones detalladas para que su amo, Turner Choi, pueda cuidarlo. Debería de ser fácil para un ingeniero como él, y aún así el bonsái se va marchitando inexplicablemente con cada día que pasa.

Turner ha sido contratado por el sultanato de Brunéi para ayudar al pequeño país (embarcado en el ecologismo autosuficiente y el aislamiento cultural desde la crisis definitiva del petróleo) a abrir tímidamente su comercio marítimo al exterior. Turner es un bricoleur, un apasionado de la tecnología que sabe cómo arreglárselas reciclándola para darle utilidad. Recicla la obsoleta tecnología bruneana del siglo anterior para poner a punto unos astilleros robotizados, igual que los bruneanos reciclan las ciudades para convertirlas en granjas urbanas. Todo es reciclaje en Brunéi. Bien, todo excepto la realeza. ;)

Al relat Dies verds a Brunei (Bruce Sterling, 1989) hi ha un bonsai. L’arbret és menut, creix amb poca cosa i fins i tot porta unes instruccions detallades per a que el seu amo, Turner Choi, puga tindre’n cura. Hauria de ser fàcil per a un enginyer com ell, i tanmateix el bonsai es va marcint inexplicablement amb cada dia que passa.

Turner ha estat contractat pel sultanat de Brunei per a ajudar el xicotet país (embarcat en l’ecologisme autosuficient i l’aïllament cultural des de la crisi definitiva del petroli) a obrir tímidament el seu comerç marítim a l’exterior. Turner és un bricoleur, un apassionat de la tecnologia que sap com apanyar‐se‐les reciclant‐la per a donar‐li utilitat. Recicla l’obsoleta tecnologia bruneiesa del segle anterior per a enllestir unes drassanes robotitzades, igual que els bruneiesos reciclen les ciutats per a convertir‐les en granges urbanes. Tot és reciclatge a Brunei. Bé, tot excepte la reialesa. ;)

L’altre dia aní a vore la peŀlícula Children of Men (Hijos de los Hombres), del mexicà Alfonso Cuarón, basada en una noveŀla de P.D. James. No havia sentit absolutament res al seu respecte (ja fa temps que se’m fa massa tard veure a Gasset i em fa peresa gravar coses de la tele), i tan sols vaig llegir‐ne una crítica per casualitat a LaNetro.com. Aquesta era bastant favorabe i com aquell cap de setmana tenia ganes de cine (també vaig veure Thank You for Smoking —Gracias por Fumar— i El Laberinto del Fauno, bastant bones), vaig decidir‐me a anar.

En quina bona hora vaig prendre la decisió! La peŀli es situa en un futur proper on les dones fa anys que són incapaces de concebre fills per algun motiu desconegut. A això es sumen la inestabilitat política internacional, la vigilància indiscriminada de la població, els fluxos migratoris imparables, la xenofòbia i el terrorisme. En aquest clima, el prota (un tio bastant normal) esdevé involuntàriament responsable d’una missió vital per a la humanitat (ara sona a tòpic, però no vull xafar res més).

El que més acolloneix de tot és que, malgrat el clima desolador, un ha d’admetre que no és gens desgavellat que la cosa evolucione així (amb l’excepció del tema de la procreació), i no cal ser excessivament pessimista per a veure en la societat actual una tendència cap a això. En aquest sentit, s’assembla un poc a l’entorn creat per Michael Winterbottom en Code 46 (Código 46), tot i que Children és molt més crua, i les escenes d’acció et mantenen literalment sense respirar… són per‐fec‐tes, d’un realisme esfereïdor (ull al so).

La feina dels actors és brutal, Clive Owen se n’ix per totes bandes, i també tenim Michael Caine (que és una joia d’actor, però no sempre garantia de bona peŀlícula) en un paper on està completament irreconeixible. En la part tècnica jo diria que és impecable, i l’ambientació està realment encertada —fixeu‐vos en els cotxes, per favor!

Vaja, que vaig eixir del cine amb una sensació que no tenia des de que vaig veure Cidade de Deus (Ciudad de Dios) o El Maquinista. És aquella sensació de «és la maleïda millor peŀlícula que he vist en tot l’any». Fotre, quines ganes tenia d’escriure aquesta entrada!