Apassionants Pendragon

Aquest dissabte vaig tenir el plaer d’assistir per segona volta a un concert de Pendragon. El primer va ser el de la presentació a Madrid de l’àlbum Pure, que venia amb l’amenaça de ser l’últim de la banda si la cosa no funcionava. I per cert, va ser un gran, gran concert. Afortunadament sembla que la gira i l’àlbum reberen l’acollida que es mereixien i ací els tinguérem una altra volta a Madrid per a presentar el seu nou àlbum Passion, aquesta volta a la Sala Caracol, però de nou convidats pels incombustibles amics de Los Recuerdos del Unicornio. Què faríem sense vosaltres? :D En fi, al tema.

Quan vaig arribar a la Caracol només hi havia una persona a la porta, el que em va fer témer el pitjor. Tanmateix, el bus dels músics estava aparcat enfront (aquesta volta sense el mític senyal d’«ELDERLY PEOPLE») i al cap d’una estona creuà cap al local el bateria Scott Higham menjant‐se un bocata i saludant als dos pardals que hi havíem al carrer, i és que la gent de Pendragon és encantadora i molt propera. La cua va anar creixent mooolt a poc a poc mentre la gent aprofitava la peculiar companyia per a xerrar a gust sobre rock progressiu. Gent senzilla i agradable, però no faltà l’enterao que semblava parlar ex cathedra… ¡xe deixeu de fer rànquings i jutjar així els músics, i gaudiu del que fan, punyetes! En fi, mentrestant, part del grup i Luis del Unicornio creuaren al bar d’enfront a fer‐se unes birres, com si res. ¿Vos havia dit que Pendragon són gent molt propera? Doncs això.

Els mateixos Paco i Luis del Unicornio feien la venda d’entrades, i una volta a dins la sala s’anà omplint lentament… no moltíssima gent, però gens malament per al que solen ser aquests concerts. Ací va fer acte de presència Andy Sears de Twelfth Night, ell solet sobre l’escenari acompanyant‐se com a molt d’un teclat o un iPod on portava la música més canyera (la banda que no protesta :D ). Sincerament m’encantà, va estar molt simpàtic i xerraire presentant cada cançó, va interpretar i cantar (quina veu!) amb molta intensitat i ho acompanyà amb certes notes d’actuació que em fan pensar que aquest home té experiència d’actor (això de prendre com a tòtem les ulleres d’una xica del públic per a interpretar un paper és molt teatral). En fi, un gran inici.

Abans de començar l’actuació de Pendragon pujà Luis per a retre un xicotet homenatge a un company desaparegut del Unicornio. Xics, només a un concert d’aquest estil, on estem tots en família, es pot fer quelcom així… quin detall! A continuació començà l’espectacle de projeccions amb una música de fons que era una reinterpretació en iòdel d’una peça clàssica (Mozart potser, no recorde) i que em va fer molta gràcia (ja sabeu què bé ho passe amb Melodías Pizarras), a banda de marcar un to simpàtic i desenfadat (a voltes el progressiu es fa massa transcendental). A continuació aparegueren Pendragon al complet i començà la tomata.

Ja no recordava l’actitud dels diferents membres de Pendragon: el bateria Scott Higham un poc més calmat que l’altra volta, però igualment transmetent energia i animant el públic a fer palmes, igual que el baix Peter Gee, paradet com sempre però anant i venint un poc més. El teclista Clive Nolan amb la seua expressió impassible però també contactant molt amb el públic, balancejant (físicament) la seua pila de teclats només en els punts clau (per a la meua tranquiŀlitat :D ) i sacsejant la melena ací i allà. I Nick Barrett. Què simpàtic és el tio, és com un xiquet entremaliat, amb gest de trencar plats, no parà de moure’s i gesticular les lletres, va fer unes quantes conyes entre cançó i cançó i fins i tot baixà la guitarra per a que el públic la tocara al mogolló en els remats de les cançons. Ací gaudíem tant a dalt de l’escenari com a baix, i es notava. Per cert, diria que Barrett canta cada volta millor, tant que els discos ja no li fan justícia, de veres.

El repertori va ser prou variat, combinant clàssics amb novetats dels dos últims discos (que desafortunadament no he escoltat encara :( ). Crec que If I Were the Wind… va ser el punt en què realment esclatà el concert, una interpretació molt sentida, per a posar els pèls de punta, que posà al públic a corejar el nom del grup ben fort. El tema Empathy del nou àlbum també rebé una molt bona acollida (com reconegué Barrett), així com l’enorme Indigo, amb el qual s’acabà el concert abans d’un bis que ens costà un esforç, sí senyor. I que, per descomptat, va ser Paintbox.

No sé si Nick i companyia estaran farts de que els la demanen, però és innegable que va ser la bomba. El públic ens encarregàrem de cantar quasi mitja cançó mentre des de l’escenari ens/es gravaven amb una minicàmera com dient «Mira tio el que passa ací baix i flipa!». Deep joy a dalt i a baix, recalque.

El grup es tornà a retirar visiblement emocionat i vam fer un esforç encara major per a aconseguir que tornara a pujar per al segon (i definitiu) bis. Aquesta no me l’esperava: l’apassionant The Last Man on Earth en tota la seua extensió i esplendor. En aquesta peça vaig vore un compendi de tot el que fa gran a Pendragon: l’ambient únic i ric dels seus temes, la seua sinceritat i senzillesa en les cançons i sobre l’escenari, el sentiment en la interpretació, la proximitat amb el públic i també la mestria de cadascun d’ells, en particular de Nick Barrett que toca com els àngels sense esforç aparent i de Clive Nolan que impulsa unes onades serpentejants d’alta energia úniques. Ovació enorme, xiulits, cants, comiat definitiu i iodeleiiuuu (versió alpina i accelerada de les onades de Nolan) de nou per a tancar de bon rotllo. :)

Finalment (però en absolut menys important) voldria tornar a parlar dels amics de Los recuerdos del Unicornio. No puc cansar‐me de felicitar‐los i donar‐los les gràcies per la feina que estan fent preparant el programa cada setmana i organitzant aquests concerts. ¡I és que damunt són tan majos! :) Allà estaven sense parar preparant coses, venent entrades, fent‐se unes birres amb el grup, i qui sap quantes coses més sense deixar ningú de banda. Vaig tenir unes converses molt agradables amb Paco i Luis, i vaig conéixer l’encantadora Victoria, el nou fitxatge de l’equip que ens tira un cable als que encara estem verds en el progressiu, i a Jesús que em sorprengué amb la seua història del prog a Saragossa i a diversos festivals. Aquesta crònica personal i plena d’oblits va pràcticament per a ells, que tant m’han insistit i que sé que la llegiran :) , però també teniu el comentari d’aquesta setmana a l’Unicornio (i de la següent) i la completíssima crònica del Portal Esquizofrenia (amb fotos, incloent la #64, nou disseny per a l’estàtua de Colom a Barcelona —ho sent, tinc debilitat personal per Clive Nolan :D ).

En fi, una nit molt especial. Espere que hi haja moltes més com aquesta, que m’hi puga trobar als Unicornios com sempre i que unes quantes siguen amb Pendragon, que es mereixen tot l’èxit del món per ser uns músics estupends i unes persones encantadores. Fins aviat!