MostraRevisions

Deliberació contra proselitisme

Les següents paraules de Giorgio Silfer exemplifiquen una de les crítiques que es senten de tant en tant respecte a la deliberació indiana:

Un problema encara major […] és la comunicació […]. La microsociologia dóna els seus primers passos en relació al món virtual, però malauradament ja empra un lèxic tan particular que difícilment pot atreure els profans. És com llegir un text d’un inteŀlectual marxista que descriu l’estructura de la societat emprant una terminologia completament pròpia […].

Els crítics no comprenen que la nostra deliberació té un context clar que és el de la comunitat indiana (i el seu entorn), que —com qualsevol comunitat real— ha acabat desenvolupant el seu propi coneixement.

Així, ells exigeixen que tot debat que es desenvolupe en obert (p.ex. a la blogosfera) haja de ser fàcilment accessible a qualsevol, és a dir, que es desenvolupe exclusivament al voltant d’un suposat coneixement i imaginari comú a tothom. És aquesta una postura que, en no tenir en compte la comunitat real on té lloc la conversa, pren un sentit universalista (quan no es limita a comunitats imaginàries com la nació). Ara bé, com que el coneixement només té sentit en comunitat, el que demanen faria impossible el desenvolupament d’una deliberació fluïda en una comunitat real, obligant‐los a evitar tractar temes i conceptes propis o forçant‐los a descriure’ls reiteradament. Seriosament, s’imagina algú la comunitat científica (una de les que més coneixement genera) debatent així?

Ben al contrari, els indians no només desenvolupem una conversa àgil emmarcada en la nostra comunitat i basada en el nostre coneixement, sinó que alhora la mantenim oberta gràcies als enllaços a la Indianopèdia que proporcionen el context necessari per a qui vulga aprofundir‐hi. Però ara bé, que la conversa tinga lloc en obert i permeta la interacció amb altres no significa que incorporar‐s’hi siga un acte que no necessite un esforç. I l’esforç que cadascú vulga dedicar ja depén de la seua voluntat.

Finalment, la pretensió de que la conversa haja de ser igualment interessant i atractiva per a tothom no només se m’antulla universalista, sinó també proselitista. I el proselitisme no és una de les característiques de la deliberació. És més, mentre que aquell té com a propòsit captar l’atenció o la voluntat del major nombre possible de lectors, la segona es fa pel propi plaer de fer‐la. La gràcia és que es tracta d’una diferència paraŀlela a la que (com narra Douglas Rushkoff a Ciberia) es dóna entre el hacker —que actua impulsat per la passió— i el cracker —que actua amb un propòsit.