No havia sentit parlar del film La red social (The Social Network —a IMDB, a Wikipedia) fins que vaig vore l’immens cartell que encara l’anuncia a la Plaza del Sol de Madrid, i he de confessar que la tipografia evidentment inspirada en Facebook i l’eslògan «No fas 500 milions d’amics sense guanyar‐te alguns enemics» em feren pensar que seria una simple història de suspens per a passar l’estona, amb rerefons web i psicòpata inclòs. Però sent David Fincher (Seven, Fight Club…) el director, valia la pena conéixer‐ne un poc més, i quina va ser la meua sorpresa en saber que el film narrava els turmentosos inicis de l’avui omnipresent Facebook.
Sabeu que pense que Facebook (i altres àlbums de cromos) són una regressió en les possibilitats de comunicació que ofereix Internet per la seua arquitectura centralitzada, el seu foment de la cultura de l’adhesió i la declarada manca de respecte dels seus creadors per la privadesa dels seus usuaris. Digueu‐li curiositat morbosa, però vaig creure que seria interessant conéixer què hi hagué darrere de la seua aparició i èxit inicials, i sobretot quan aquests estigueren envoltats d’infidelitats, acusacions de plagi i conflictes de tota mena. I vaig encertar de ple!
La peŀli (una adaptació del llibre The Accidental Bilionaires de Ben Mezrich) m’ha semblat francament impressionant, començant per un exceŀlent guió d’Aaron Sorkin (The West Wing) que en el fons va construint una història de passions humanes i tecnològiques, empreniment i negocis, amistats i traïcions a un bon ritme, amb uns diàlegs exceŀlents que (compte!) exigeixen bastant atenció per la quantitat d’informació que transmeten. Les interpretacions (incloent la multitud de secundaris) em semblen molt mesurades i naturals, i l’estil visual és sobri en general, excepte alguna escena aïllada que transpira el rerefons de Fincher com a autor de videoclips musicals (per cert, ull a la banda sonora de Trent Reznor i Atticus Ross). En general, el caràcter és més de peŀlícula policíaca o de judicis que de peŀli d’universitaris, malgrat ser aquest el seu entorn principal.
També vull destacar un aspecte que em toca de prop i que va cridar poderosament la meua atenció, i és com d’impecables i fidels a la realitat són totes les referències tecnològiques. Es nota que han comptat amb bons assistents: les cites informàtiques tenen totes sentit (potser seran excessives per al profà), i fins i tot els sistemes que usen són els que corresponen a l’època en què transcorre l’acció. Una atenció al detall que mai havia vist, que dóna una idea de la cura amb que s’ha realitzat la peŀlícula i que és molt d’agrair… especialment si ho han fet com a picada d’ullet al públic més tequi.
Certament, desconec la precisió històrica del relat i ignore si Zuckerberg (un dels pares de Facebook, protagonista principal de la peŀlícula) és tan brillant en l’aspecte tècnic com inepte en el social com el pinten (també cal recordar que el llibre beu molt de les declaracions d’Eduardo Saverin), però reflecteix el que sembla importar als jugadors la intimitat de la gent: una puta merda. En qualsevol cas, no espereu una crítica o una anàlisi del que és Facebook o els àlbums de cromos i el que han suposat, i sí una gran peŀlícula que té pinta de marcar una fita. Vegeu‐la.
(A Barrapunto també la comenten i sembla que no estic a soles. Seguiu‐ne els
enllaços per a vore crítiques més substancioses. ;)
).
Cine
Dudaba si ver esta película. Te haré caso, que hace meses que no voy al cine. Saludos
No te defraudará
No te defraudará, hay quien ya apuesta por ella para los Óscar. Por cierto, ¡qué bueno verte otra vez por aquí, a ver si te animas a publicar alguna cosilla nueva! ;)
Tampoc no hi ha per tant
Jo també tenia curiositat per saber què havia fet el David Fincher aquesta vegada. I tot i que la història és ben curiosa i s'escau molt a gent que es passa el dia davant de la pantalla (com jo mateix), crec que el tractament de l'història és innecessàriament enrevessat (moltes anades i tornades entre el temps actual i els anys immediatament anteriors).
De tota manera, li reconec el mèrit a Fincher: posar-se a parlar d'aquestes històries de frikis programadors no és possiblement la millor manera de fer taquilla, i ell ha fet el que ha pogut per fer l'història _mitjanament_ interessant.
Com a curiositat dir que en un moment de la peli es veu el portàtil del Zuckerberg amb una versió primerenca del KDE3. En efecte, això és atenció al detall i lo demés mandangues :-)
A mi, com a friki, m'haguera anat millor si ens detallés més aspectes tècnics del 'cotarro': llenguatges que usaven, sistemes operatius, com gestionaven el tema de la seguretat... això sí que faria gràcia :-))
Guionista canyero
Sí que és cert que el guió requereix que hages d’estar molt atent, però no ho veig com una cosa negativa: simplement no és cine d’entreteniment fàcil, i reparteix molta informació en el temps escàs d’una peŀlícula. És selectiu amb el seu púlic, i dóna la casualitat que jo en forme part.
;)
I, compte, que els aspectes friquis estan molt bé, però no crec que el propòsit de la peŀlícula siga per a res ser un documental tècnic ni un film per a experts o usuaris dels àlbums de cromos, sinó més bé narrar una història complexa de relacions humanes que (per molt que a alguns ens pese) ha influït fortament la societat en què vivim.