Ciberpunks, sionistes, neovenecians

No recordava que els indians havien incorporat fa poc a l’itinerari un nou mòdul, i va ser agradable trobar‐me que aquest toca l’herència que del moviment ciberpunk espanyol reben els indians, tema pel que sentia autèntica curiositat ja que coneixia algunes de les campanyes ciberactivistes d’aquells (com la vaga per la tarifa plana o les mobilitzacions contra l’Estatut del Periodista i en favor de la devolució), però no havia interactuat amb ells ni coneixia la seua trajectòria.

Afortunadament la Indianopèdia conté una sorprenent quantitat d’informació sobre tot allò tocant a aquestes comunitats (ciberpunk i indiana). Bussejant‐hi a plaer durant aquests últims dies finalment he pogut descobrir els orígens i el desenvolupament de la multitud de conceptes que han anat sorgint durant l’itinerari, i he tornat a comprovar que la narració és la que dóna autèntic significat als conceptes. Aquesta n’és la meua (espere que no massa llarga, i sense omissions greus) reconstrucció.

Els inicis

1989 marca l’aparició dels primers ciberpunk espanyols. Propers a l’ètica hacker original més underground que podríem identificar amb l’eslògan «la informació vol ser lliure», els ciberpunk segueixen i debaten en persona o mitjançant BBS els moviments democràtics a l’agonitzant bloc soviètic. Durant els ’90, Internet comença a ser accessible als ciutadans i els ciberpunk descobreixen que la naturalesa distribuïda d’aquesta xarxa permet formes de comunicació directa i sense filtres totalment revolucionàries; el seu nou eslògan «sota tota arquitectura informacional s’amaga una estructura de poder» proclama el fonament de la crítica social que els ciberpunk realitzaran en el futur a les tecnologies i formes d’organització.

Simultàniament, i amb la popularització d’Internet, els ciberpunk comencen a eixir a la llum, abandonant el fosc cracking i prenent postures obertes en lluites socials i polítiques com l’accés a la tarifa plana. La difusió del programari lliure quadra amb aquesta visió més clara del hacker i els porta a la crítica de l’anomenada propietat inteŀlectual mitjançant el devolucionisme. Els ciberpunk compten amb una visió on la societat civil, gràcies als canals de comunicació distribuïts, és capaç de canviar les coses, i sota el lema «el futur influeix més sobre el present que el passat», actuen per a defensar eixa visió, arribant durant els primers 2000 (junt amb els recentment constituïts indians) a la seua època de màxim ciberactivisme i acció netocràtica. A ella pertanyen les accions contra l’Estatut del Periodista o la Llei de Traça i el desenvolupament d’eines per a fomentar la diversitat del debat social (blogs, Ciberia/feevy, LaMatriz.org…).

Cap a la definició de la comunitat

El debat sobre la Wikipedia permet als ciberpunk aprofundir en un concepte clau, la lògica de l’abundància: quan el cost d’afegir un nou element a un sistema d’informació és quasi zero, no té sentit decidir què s’afegeix i què no. Amb açò s’enceta una crítica a serveis de la web 2.0 com Wikipedia o Menéame que generen escassesa artificial forçant la decisió democràtica on no cal o un resultat únic per a tothom on en són possibles múltiples. Aquest caràcter aglutinador facilita una visió jeràrquica de xarxes que no ho són, portant en l’extrem a la cultura de l’adhesió tan volguda per Facebook i companyia i el tants representes, tant vals. A més, la participació d’alguns usuaris més actius en aquests serveis fa passar la postura d’uns pocs per la de tothom, produint en ocasions reaccions contra la pròpia implicació ciutadana (com en la selecció del representant espanyol a Eurovision 2010, copada pels usuaris d’un fòrum).

Els ciberpunk també comproven que la lògica de l’abundància aplicada a una xarxa distribuïda (i.e. amb forma de malla on els nodes es poden connectar directament entre ells, com la blogosfera) permet un nou sistema de (no‐)decisió, la pluriarquia, per la qual cadascú pot actuar sobre ell mateix (p.ex. obrint un blog) o sumar‐se a les accions dels altres, però mai pot evitar‐les. La pluriarquia permet (a diferència del participisme) preservar i fomentar la diversitat d’una xarxa, fent‐la més rica i adaptable als canvis. L’abundància també fa possible que xarxes distribuïdes cresquen ràpidament sobre infraestructures centralitzades (com Blogger.com o WordPress.com), però aquestes poden crear dependència (o ser vulnerables, com hem vist fa poc).

Les xarxes distribuïdes permeten la interacció a un mateix nivell entre membres (a diferència de la participació o l’adhesió, subordinades a un altre). A la blogosfera, la interacció pren la forma de conversa que, en ser mantinguda en el temps, acaba generant certs contexts comuns (que no consensos) entre els membres implicats. Aquests membres, que es coneixen entre ells (encara que siga virtualment) formen doncs una comunitat real, i el reconeixement mutu de pertànyer a una mateixa comunitat defineix la seua identitat. El coneixement que desenvolupa i comparteix la comunitat i que només en ella té sentit queda recollit a la seua pròpia contextopèdia, evitant sistemes centralitzats i no diversos com la Wikipedia.

En resum, una xarxa distribuïda on opera la lògica de l’abundància permet la pluriarquia (espai de llibertat); en ella, la deliberació pot generar una identitat i per tant una comunitat (espai de fraternitat); finalment, una part d’aquesta comunitat desenvolupa una unió tal que, en escassesa o necessitat de decisió, els és indiferent qui actue (espai d’igualtat). Com veem, l’elaborat model ciberpunk i indià de comunitat real dista molt de les comunitats imaginàries d’usuaris de tot lo món endins pròpies de la web 2.0 i permet una crítica completa d’aquestes i altres formes d’organització.

De la nació al Sió digital

Al llibre De las naciones a las redes es descriu com entre els segles XVI i XVIII es dóna una necessitat d’explicar un nou àmbit socioeconòmic que ha crescut territorialment més enllà del més local i immediat. La nació és el nou marc que uneix i determina la història passada, present i futura de les persones que es comuniquen, comercien i conviuen sota cadascun dels diferents territoris suposadament uniformes (també en allò lingüístic, «racial» i després «cultural») que composen un trencaclosques que cobreix tot el món.

Però la nació és una altra comunitat imaginària, formada per persones que no es coneixen i per tant no poden sentir una autèntica fraternitat, i per això no faltaran al llarg de la història tota mena de moviments segregacionistes i sionistes que reclamaran el seu propi estat i territori, xocant contra els estats que s’han encarregat, com deia Hakim Bey, de tancar el mapa.

Mentre els estats es tornen cada volta més invasius amb els seus ciutadans i s’organitzen entre ells per a perpetuar‐se, Internet permet el desenvolupament de comunitats reals d’incorporació voluntària que deliberen en un espai realment transnacional on l’origen de cadascú no importa. El grup ciberpunk i els indians entenen que, si aquestes comunitats (amb les característiques enumerades a l’apartat anterior) no depenen d’un territori i generen la seua pròpia agenda, poden mantenir‐se lliures i independents de la lògica nacional portant al territori virtual de la Xarxa tota la interacció possible entre membres de la comunitat. Es tracta d’un nou sionisme digital.

Del Sió digital a les noves venècies

Tanmateix, la nació va ser capaç d’explicar el sosteniment econòmic dels seus membres, i sense una narració pròpia equivalent els sionistes digitals mai seran capaços de reemplaçar completament la identitat nacional (la interacció no dóna de menjar). En canvi, unes altres organitzacions contemporànies, les grans corporacions transnacionals, ja poden descriure en termes no nacionals molts més aspectes (especialment econòmics) de la vida diària dels seus treballadors, generant comunitats transnacionals més palpables que les nacions.

Aquest debat marca l’abandó del sionisme digital i l’evolució del ciberpunk al neovenecianisme: ara que la tecnologia posa el mercat global a l’accés dels menuts, les comunitats transnacionals poden dotar‐se d’una infraestructura econòmica que opere arreu del món. Per a mantenir la independència de la comunitat, el seu caràcter pluriàrquic i la fraternitat entre els seus membres (o permetre’ls abandonar‐la en condicions), ha de ser ella mateixa la que genere les seues empreses —generalment democràtiques— i no al contrari. Així apareix la filé, una nova organització socioeconòmica consistent en una comunitat transnacional amb empreses al seu servei.

I si la infraestructura econòmica dóna autonomia a la comunitat i opera en un mercat global, les reclamacions territorials pròpies dels segregacionistes no hi tenen sentit. Al seu lloc, els neovenecians actualitzen el concepte d’alfòndec de les antigues repúbliques marítimes a noves xarxes de bases disperses pel món —encara amb l’evocador nom genèric de Sió— que acullen els membres de la filé en igualtat de condicions i els posen a resguard d’inestabilitats d’àmbit territorial.

El hacker neovenecià

Així, la filé neoveneciana pot esdevenir la llar del nou netòcrata del qual parla De las naciones a las redes:

Los netócratas son los hackers que no se han integrado en el mundo establecido como asalariados y que han conseguido alcanzar —normalmente usando Internet de un modo u otro— un estadio de independencia económica y libertad personal. […]

El netócrata hereda del hacker su concepción del tiempo, el dinero y el trabajo […] se expresa en lo que hace. […]

Proyección de su ser social, el ideal político que subyace bajo la netocracia no es otro que una metáfora de la competencia perfecta. Máxima decisión sobre uno mismo, ausencia de poder coercitivo sobre los demás. […]

[…] Hacen alarde de independencia; no tienen la riqueza como símbolo de poder, sino su red. […]

I aquest és justament el cas de la filé indiana.