No recordava que els indians havien incorporat fa poc a l’itinerari un nou mòdul, i va ser agradable trobar‐me que aquest toca l’herència que del moviment ciberpunk espanyol reben els indians, tema pel que sentia autèntica curiositat ja que coneixia algunes de les campanyes ciberactivistes d’aquells (com la vaga per la tarifa plana o les mobilitzacions contra l’Estatut del Periodista i en favor de la devolució), però no havia interactuat amb ells ni coneixia la seua trajectòria.
Afortunadament la Indianopèdia conté una sorprenent quantitat d’informació sobre tot allò tocant a aquestes comunitats (ciberpunk i indiana). Bussejant‐hi a plaer durant aquests últims dies finalment he pogut descobrir els orígens i el desenvolupament de la multitud de conceptes que han anat sorgint durant l’itinerari, i he tornat a comprovar que la narració és la que dóna autèntic significat als conceptes. Aquesta n’és la meua (espere que no massa llarga, i sense omissions greus) reconstrucció.
Els inicis
1989 marca l’aparició dels primers ciberpunk espanyols. Propers a l’ètica hacker original més underground que podríem identificar amb l’eslògan «la informació vol ser lliure», els ciberpunk segueixen i debaten en persona o mitjançant BBS els moviments democràtics a l’agonitzant bloc soviètic. Durant els ’90, Internet comença a ser accessible als ciutadans i els ciberpunk descobreixen que la naturalesa distribuïda d’aquesta xarxa permet formes de comunicació directa i sense filtres totalment revolucionàries; el seu nou eslògan «sota tota arquitectura informacional s’amaga una estructura de poder» proclama el fonament de la crítica social que els ciberpunk realitzaran en el futur a les tecnologies i formes d’organització.
Simultàniament, i amb la popularització d’Internet, els ciberpunk comencen a eixir a la llum, abandonant el fosc cracking i prenent postures obertes en lluites socials i polítiques com l’accés a la tarifa plana. La difusió del programari lliure quadra amb aquesta visió més clara del hacker i els porta a la crítica de l’anomenada propietat inteŀlectual mitjançant el devolucionisme. Els ciberpunk compten amb una visió on la societat civil, gràcies als canals de comunicació distribuïts, és capaç de canviar les coses, i sota el lema «el futur influeix més sobre el present que el passat», actuen per a defensar eixa visió, arribant durant els primers 2000 (junt amb els recentment constituïts indians) a la seua època de màxim ciberactivisme i acció netocràtica. A ella pertanyen les accions contra l’Estatut del Periodista o la Llei de Traça i el desenvolupament d’eines per a fomentar la diversitat del debat social (blogs, Ciberia/feevy, LaMatriz.org…).
Cap a la definició de la comunitat
El debat sobre la Wikipedia permet als ciberpunk aprofundir en un concepte clau, la lògica de l’abundància: quan el cost d’afegir un nou element a un sistema d’informació és quasi zero, no té sentit decidir què s’afegeix i què no. Amb açò s’enceta una crítica a serveis de la web 2.0 com Wikipedia o Menéame que generen escassesa artificial forçant la decisió democràtica on no cal o un resultat únic per a tothom on en són possibles múltiples. Aquest caràcter aglutinador facilita una visió jeràrquica de xarxes que no ho són, portant en l’extrem a la cultura de l’adhesió tan volguda per Facebook i companyia i el tants representes, tant vals. A més, la participació d’alguns usuaris més actius en aquests serveis fa passar la postura d’uns pocs per la de tothom, produint en ocasions reaccions contra la pròpia implicació ciutadana (com en la selecció del representant espanyol a Eurovision 2010, copada pels usuaris d’un fòrum).
Els ciberpunk també comproven que la lògica de l’abundància aplicada a una xarxa distribuïda (i.e. amb forma de malla on els nodes es poden connectar directament entre ells, com la blogosfera) permet un nou sistema de (no‐)decisió, la pluriarquia, per la qual cadascú pot actuar sobre ell mateix (p.ex. obrint un blog) o sumar‐se a les accions dels altres, però mai pot evitar‐les. La pluriarquia permet (a diferència del participisme) preservar i fomentar la diversitat d’una xarxa, fent‐la més rica i adaptable als canvis. L’abundància també fa possible que xarxes distribuïdes cresquen ràpidament sobre infraestructures centralitzades (com Blogger.com o WordPress.com), però aquestes poden crear dependència (o ser vulnerables, com hem vist fa poc).
Les xarxes distribuïdes permeten la interacció a un mateix nivell entre membres (a diferència de la participació o l’adhesió, subordinades a un altre). A la blogosfera, la interacció pren la forma de conversa que, en ser mantinguda en el temps, acaba generant certs contexts comuns (que no consensos) entre els membres implicats. Aquests membres, que es coneixen entre ells (encara que siga virtualment) formen doncs una comunitat real, i el reconeixement mutu de pertànyer a una mateixa comunitat defineix la seua identitat. El coneixement que desenvolupa i comparteix la comunitat i que només en ella té sentit queda recollit a la seua pròpia contextopèdia, evitant sistemes centralitzats i no diversos com la Wikipedia.
En resum, una xarxa distribuïda on opera la lògica de l’abundància permet la pluriarquia (espai de llibertat); en ella, la deliberació pot generar una identitat i per tant una comunitat (espai de fraternitat); finalment, una part d’aquesta comunitat desenvolupa una unió tal que, en escassesa o necessitat de decisió, els és indiferent qui actue (espai d’igualtat). Com veem, l’elaborat model ciberpunk i indià de comunitat real dista molt de les comunitats imaginàries d’usuaris de tot lo món endins pròpies de la web 2.0 i permet una crítica completa d’aquestes i altres formes d’organització.
De la nació al Sió digital
Al llibre De las naciones a las redes es descriu com entre els segles XVI i XVIII es dóna una necessitat d’explicar un nou àmbit socioeconòmic que ha crescut territorialment més enllà del més local i immediat. La nació és el nou marc que uneix i determina la història passada, present i futura de les persones que es comuniquen, comercien i conviuen sota cadascun dels diferents territoris suposadament uniformes (també en allò lingüístic, «racial» i després «cultural») que composen un trencaclosques que cobreix tot el món.
Però la nació és una altra comunitat imaginària, formada per persones que no es coneixen i per tant no poden sentir una autèntica fraternitat, i per això no faltaran al llarg de la història tota mena de moviments segregacionistes i sionistes que reclamaran el seu propi estat i territori, xocant contra els estats que s’han encarregat, com deia Hakim Bey, de tancar el mapa.
Mentre els estats es tornen cada volta més invasius amb els seus ciutadans i s’organitzen entre ells per a perpetuar‐se, Internet permet el desenvolupament de comunitats reals d’incorporació voluntària que deliberen en un espai realment transnacional on l’origen de cadascú no importa. El grup ciberpunk i els indians entenen que, si aquestes comunitats (amb les característiques enumerades a l’apartat anterior) no depenen d’un territori i generen la seua pròpia agenda, poden mantenir‐se lliures i independents de la lògica nacional portant al territori virtual de la Xarxa tota la interacció possible entre membres de la comunitat. Es tracta d’un nou sionisme digital.
Del Sió digital a les noves venècies
Tanmateix, la nació va ser capaç d’explicar el sosteniment econòmic dels seus membres, i sense una narració pròpia equivalent els sionistes digitals mai seran capaços de reemplaçar completament la identitat nacional (la interacció no dóna de menjar). En canvi, unes altres organitzacions contemporànies, les grans corporacions transnacionals, ja poden descriure en termes no nacionals molts més aspectes (especialment econòmics) de la vida diària dels seus treballadors, generant comunitats transnacionals més palpables que les nacions.
Aquest debat marca l’abandó del sionisme digital i l’evolució del ciberpunk al neovenecianisme: ara que la tecnologia posa el mercat global a l’accés dels menuts, les comunitats transnacionals poden dotar‐se d’una infraestructura econòmica que opere arreu del món. Per a mantenir la independència de la comunitat, el seu caràcter pluriàrquic i la fraternitat entre els seus membres (o permetre’ls abandonar‐la en condicions), ha de ser ella mateixa la que genere les seues empreses —generalment democràtiques— i no al contrari. Així apareix la filé, una nova organització socioeconòmica consistent en una comunitat transnacional amb empreses al seu servei.
I si la infraestructura econòmica dóna autonomia a la comunitat i opera en un mercat global, les reclamacions territorials pròpies dels segregacionistes no hi tenen sentit. Al seu lloc, els neovenecians actualitzen el concepte d’alfòndec de les antigues repúbliques marítimes a noves xarxes de bases disperses pel món —encara amb l’evocador nom genèric de Sió— que acullen els membres de la filé en igualtat de condicions i els posen a resguard d’inestabilitats d’àmbit territorial.
El hacker neovenecià
Així, la filé neoveneciana pot esdevenir la llar del nou netòcrata del qual parla De las naciones a las redes:
Los netócratas son los hackers que no se han integrado en el mundo establecido
como asalariados y que han conseguido alcanzar —normalmente usando Internet de
un modo u otro— un estadio de independencia económica y libertad personal. […]
El netócrata hereda del hacker su concepción del tiempo, el dinero y el
trabajo […] se expresa en lo que hace. […]
Proyección de su ser social, el ideal político que subyace bajo la netocracia
no es otro que una metáfora de la competencia perfecta. Máxima decisión sobre uno mismo, ausencia de poder coercitivo sobre los demás. […]
[…] Hacen alarde de independencia; no tienen la riqueza como símbolo de poder,
sino su red. […]
I aquest és justament el cas de la filé indiana.
Ei Ivan, que tal
Ei Ivan, que tal l'estiu?
Això de les filés i la la societat de les indies, amb tots els respectes, em pareix així per damunt paregut a un nou tipus de masoneria. Qui s'encarrega d'escollir els logotips? :)
En la meua opinió el llenguatge que es gasta en la web de les indies es massa complicat per a que la gent normal (com jo) puga entendre el missatge. Entenc un poc l'objectiu de la recerca de la llibertat pero no crec que la pluriarquia puga escalar bé en la nostra societat. Tot s'acaba burocratitzant i especialitzant, i es fa necessaria la delegació (pensa en la programació mateixa). I si es fera d'una manera justa, amb legimitat continua des de baix, tampoc estaria tan mal...
Gremis medievals i contextopèdia
Ei, quant de temps!
És fàcil que part del discurs indià et recorde a la maçoneria (he hagut de buscar com s’escriu en català
:P
), perquè totes dues prenen idees del funcionament dels gremis artesanals anteriors a la revolució industrial. Respecte als logos, molts representen diferents mites ja debatuts a l’època ciberpunk i tenen ben poc que vore amb els maçons.Si amb «la web de les indies» et refereixes a la Indianopèdia, has de tenir en compte que es tracta d’un repositori de coneixements destilats durant una vintena d’anys entre ciberpunks i indians i, encara que no tindrien per què tenir sentit fora d’aquestes comunitats, ajuden a no haver de repetir la definició dels mateixos conceptes una volta rere l’altra. He d’admetre que quan t’acostes per primera volta als indians costa entendre de què parlen, però sincerament, jo tampoc entenc un pito quan la gent comença a parlar de futbol…
Justament el llibre Files: democracia económica en el siglo de las redes tracta l’assumpte de les limitacions d’escala pròpies d’una comunitat humana on tothom s’ha de conéixer i poder tractar directament, i a voltes es tracta de saber com no créixer. A vore si en un article futur puc parlar un poc sobre el tema.
M’alegra tornar a vore’t per ací!
Publicitat
Per cert, oblidava dir que les Índies no és una comunitat que busque publicitat o vaja fent proselitisme per a trobar nous membres. És cert que tot el coneixement que desenvolupen és lliure, obert i disponible a tothom, però simplement perquè creuen que així és millor. Les seues webs no són llocs de propaganda corporativa bonica i buida de significat, ans al contrari, hi ha molt de significat real i és normal que coste més esforç d’entendre que la pàgina de missió d’una empresa qualsevol.
;)
Llibre de les Files
Ei Ivan,
He estat llegint-me el llibre de les Files i es molt interesant. Veig que es un tipus d'organització que intenta trovar la armonia de l'individu i del grup per damunt dels criteris de productivitat i competitivitat. També he llegit la part de la escalabilitat dels grups humans i la incapacitat intrínseca del esser humà per relacionar-se satisfactoriament en grups molts grans de gent i ara entenc un poc el que dius amb lo de tractar de no creixer.
El que passa es que hi han organitzacions com els partits polítics en els quals un dels seus objectius és creixer i no es pot fer la táctica de Apple amb el Iphone4 de dir que no has de posar el dit en la llaga :).
Un dels debats que tenim dins del PdI és com gestionar la economía interna d'una manera democràtica. M'agradaria que llegires els següent post per a veure quines idees se t'ocurririen a tú per a arrivar a un consens :)
http://www.partidodeinternet.es/foro/viewtopic.php?f=20&t=717
Per cert, aquest any estaré per Vlc, a veure quan ens veiem en mode real i parlem!
Salutacions,
Ruben.
Creixement distribuït
Hola Canx! Efectivament, el tema del creixement és pelut (vaja, sembla que parle de la pubertat
:D
), i a grups d’economia democràtica com les cooperatives grans de Mondragon estan notant‐ho en el seu impacte en la cultura cooperativista (per cert, m’apunte el teu enllaç a la notícia sobre la resiliència de les coops valencianes). Encara que la forma d’incorporar gent a un grup també pot ser fonamental per als menuts, potser els grups grans com el que indiques necessiten trobar formes de créixer de forma distribuïda (vaja, com una planta enfiladissa i no com un arbre).Per això la proposta que fas de finançament de projectes és interessant, perquè s’acosta un poc a la pluriarquia pròpia de les xarxes distribuïdes: cadascú proposa el seu projecte i qui vol s’hi apunta i hi coŀlabora. En aquest esquema, supose que la organització de projectes seria similar a la mobilització ciberactivista en xarxa. Potser t’interesse llegir El poder de las redes sobre aquest tema.
Escolta Canx, per què no reobris el teu blog per a exposar i debatre les teues propostes?
Blog reobert
"El poder de las redes" també estic llegint-lo, m'he he engantxat a David de Ugarte jeje. El blog l'havía tancat perque no escrivia i perque no volia que els nanos es ficaren a llegir-me el blog :) pero ja l'he reobert i intentaré escriure algunes cosetes a partir d'ara...
A veure si s'inventa un sistema distribuit de blogs amb permisos de lectura per etiquetes de notícies, de manera que segons qui es fique es vejen un subconjunt diferent de notícies... com el facebook pero distribuit!
Uff. que m'en vaig del tema :) Lo del creixement distribuït es un tema que m'interesa prou. Al PdI he intentat donar tocs pluriarquics i democràtics però m'he trovat amb un nucli dur que realment funciona de manera jeràrquica així que de moment m'ho deixe :(
Crec que aniré a parlar amb Eduard Punset per a preguntar-li si creu que la rassa humana està realment capacitada per a suportar el pes de la democràcia real :)
Bones notícies!
Bones notícies que reòbrigues el blog (me l’apunte al Gnus), males que el PdI acabe funcionant així (tot i que desafortunadament no m’estranya). Vaig escriure un article proposant un sistema de blogs similar al que comentes, però he d’advertir‐te que és una rajola d’idees arreu sense massa coherència. :P