Allà per finals de 2003 Gloria em va passar un llibre de Neal Stephenson que jo vaig assumir que arribava a les meues mans perquè ella volia que llegira Snow Crash (del mateix autor) però no el tenia, i perquè Glo havia sigut la meua professora de TALF i al llibre que em prestà les màquines de Turing prenien cert protagonisme. Desgraciadament mai sabré els autèntics motius per què me’l va deixar, però en fer‐ho va obrir‐me les portes a un futur sorprenent on es podia construir qualsevol cosa des d’una molècula fins a una illa, i tribus d’allò més diverses es repartien per un món pràcticament sense fronteres. Aquest llibre era L’era del diamant i he tingut la fortuna de tornar‐lo a llegir com a part de l’itinerari indià.
Stephenson mostra una imaginació i una capacitat de crear móns autènticament desbordants en aquest llibre, i la narració té un to enginyós i a sovint sarcàstic molt original, a voltes massa expositiu… però realment hi ha molt que exposar: ens trobem a finals del s. XXI i la nanotecnologia ha avançat fins al punt de permetre fabricar de tot, a un cost ridícul, en massa o al detall (dispositius nanoscòpics, menjar, roba, terrenys, edificis, transports…) amb el programa adequat i un compiŀlador de matèria. Aquest augment qualitatiu de la productivitat (que acosta la lògica de l’abundància al terreny material, acabant amb problemes d’escassesa com la fam o la manca d’espai), juntament amb l’omnipresència d’una xarxa de comunicacions anònima, segura i completament distribuïda ha extremat l’afebliment dels estats.
Les filés i la seua pervivència generacional
Com a resposta a la descomposició social i al desempar a què queda exposada la gent, aquesta s’organitza en noves estructures, les filés (o phyles), comunitats de naturalesa i propòsit completament divers (ètnic, religiós, econòmic, ideològic, funcional…), d’adhesió voluntària i amb caràcter transnacional, que ofereixen protecció solidària als seus membres, amb enclavaments i lleis propis que es superposen als dels estats. Com si foren una evolució de les corporacions d’Illes a la Xarxa, algunes filés actuen com a parells amb uns altres estats i filés, establint‐hi relacions polítiques, diplomàtiques i comercials.
La filé és probablement el concepte més innovador del llibre, ja que ofereix un model social alternatiu ben plausible a llarg termini en vista de la descomposició incipient i la davallada dels estats moderns. De fet, un concepte de filé —igualment transnacional i que cobreix aspectes tant comunitaris com econòmics— ha estat adoptat i desenvolupat pels indians (que es defineixen a ells mateixos com a filé) i David de Ugarte ha teoritzat sobre ell al llibre Filés: democracia económica en el siglo de las redes, que comentaré pròximament.
Sent les filés grups d’adhesió voluntària amb uns principis més o menys establerts, es presenta un interrogant que fonamenta el llibre: com poden els membres de segona generació d’una filé participar d’aquests principis amb autèntic convenciment? Desenvoluparia per ella mateixa una persona educada a la filé per a ser subversiva, innovadora i emprenedora els seus valors com ho feren els predecessors? Com afirma un dels lords de la filé neovictoriana:
— […] he dedicat molts esforços durant més o menys l’última dècada a animar sistemàticament la subversió.
— Ho heu fet? No vos preocupa que els joves subversius emigren a unes altres filés?
— Alguns d’ells ho farien[…]. Però, què significa realment que una persona jove es canvie a una altra filé? Significa que ha superat la credulitat juvenil i ja no desitja pertànyer a una tribu simplement per ser el camí més fàcil… ha desenvolupat principis, i es preocupa per la seua integritat personal. Significa, en breu, que està llesta per a convertir‐se en un bon membre de Nova Atlantis… tan aviat com desenvolupe la saviesa per a veure que, al final, és la millor de les tribus possibles.
En la pràctica, les persones són molt diferents (com el llibre cita Confuci) i el temps avança canviant el context històric. Per això, tot i que una educació com la de sobre pot ser desitjable a la filé, no pot assegurar la permanència d’un membre jove, i crec que no l’hauria d’assumir: l’autèntica integració només pot ser completament voluntària, lliure i en plenitud d’enteniment. A les Índies aquesta aproximació es reflecteix a l’itinerari, on es pretén reproduir els contexts que donaren lloc a la filé indiana recorrent a la conversa i el debat sobre un conjunt de lectures. Però el context històric de l’itinerant és certament diferent i afecta el seu punt de vista, així que l’itinerari ha de ser igualment dinàmic. L’adequació d’aquest per a incorporar nous indians és quelcom que només es podrà jutjar amb el temps.
La llibertat de manipular la matèria
Una altra línia argumental de L’era del diamant, donada la possibilitat de construir pràcticament qualsevol cosa, és la valoració moral de fer‐ho:
Ara la nanotecnologia havia fet quasi tot possible i, per tant, el paper cultural de decidir què es devia fer havia esdevingut molt més important que imaginar què es podia fer. Un dels descobriments del Resorgir Victorià era que no resultava necessàriament bo que cadascú llegira un periòdic completament distint cada matí; per tant, quant més s’ascendia en la societat, més paregut es feia el Times al dels companys.
La filé neovictoriana té (com mostren aquesta cita i l’anterior) fortes bases morals universalistes hereves de la modernitat, i alhora controla gran part de les fonts de subministrament dels compiŀladors de matèria. Abusant de la metàfora de Tom Standage quan anomena el telègraf la «Internet victoriana», la xarxa de compiŀladors neovictoriana també és un sistema descentralitzat, no distribuït, i per tant també susceptible de ser controlat per estrats superiors, potestat que els neovictorians exerciten amb l’excusa moral de decidir què és bo construir i què no.
Al marge de l’argument de la noveŀla, un es pregunta: si la producció material fóra tan similar al tractament d’informació, ¿no esdevindria la màxima hacker de «la informació vol ser lliure» aplicable a la pròpia matèria? I, tal i com Internet i el PC van donar pas a les comunicacions i la computació distribuïdes, ¿no estaria la fabricació nanotecnològica igualment abocada a basar‐se en una xarxa distribuïda i regir‐se per la lògica de l’abundància? Sense anar més lluny, l’augment de la productivitat està fent possible al present models de disseny i fabricació impensables fa uns anys que van tendint a la realització del fabbing.
Potser m’estic deixant afectar per cert fatalisme ciberpunk, però em sembla que tot procés que entre en relació o s’assimile amb el tractament d’informació tendirà, gràcies a la millora tecnològica, a ser distribuït i incontrolable per als estats o qualsevol altre poder que opere amb un model jeràrquic similar. Que això faça possible que algú fabrique, per exemple, bombes atòmiques serà quelcom a tenir en compte d’una forma més seriosa que establir una societat de control o un teatre de seguretat. Total, ara mateix qualsevol amb coneixements suficients pot programar i disseminar un virus informàtic…
Hackers
Vull acabar aparcant els temes principals de les filés en l’organització social i l’abundància en la producció material per a dedicar unes línies al hacker, figura que l’autor toca de passada però amb visible afecte en algun diàleg i en certs personatges decisius de la noveŀla que es reparteixen algunes de les seues característiques. Així tenim l’elegància, astúcia i propòsit de Hackworth (eixe nom!), la passió i la imaginació de Carl, o el reciclatge subversiu del Doctor X, de qui prenc aquest iŀluminador fragment adreçat al primer d’ells:
Vós feu aqueixes coses no per a servir la vostra Reina sinó per a servir la vostra naturalesa, John Hackworth, i jo entenc la vostra naturalesa. Per a vós la inteŀligència és la vostra pròpia recompensa, i una volta trobeu una forma inteŀligent de fer quelcom, heu de fer‐ho, com l’aigua que troba una escletxa a un dic ha de travessar‐la i cobrir la terra de l’altre costat.
L’era del diamant em va sorprendre i marcar quan el vaig llegir per primera volta ja fa quasi set anys, i m’ajudà a comprendre de què parlaven els indians prou abans de començar el meu itinerari. Ara que el torne a llegir m’obre, si cap, encara més portes i em planteja més inquietuds. Gràcies, Glo! Gràcies, indians!
Pingback