Tenia unes ganes enormes d’arribar a llegir el llibre Illes a la Xarxa de Bruce Sterling (1988), i per fi m’he despatxat a gust. Si al relat Dies verds a Brunei el pare del ciberpunk ja mostrava una enorme capacitat per a imaginar aspectes del futur més proper d’aquest món, a Illes desenvolupa tota una visió política, econòmica i social que se’m fa sorprenentment plausible, vista la situació actual, per a un llibre publicat fa més de vint anys que s’aventura quinze anys més al nostre futur.
El món d’Illes continua estant format per estats, però la globalització els ha fet perdre molt de protagonisme i unes altres organitzacions transnacionals com corporacions, exèrcits i grups religiosos juguen quasi al seu mateix nivell, amb diplomàcia pròpia, assistència social, himnes i banderes. Les organitzacions internacionals que els propis estats han creat per a sobreviure continuen estant per sobre de les lleis locals però no només compten amb influència, sinó directament amb poder executiu. L’únic camp on els estats mantenen a dures penes l’hegemonia és la seguretat, trontollant amb una visió repressora i territorial. Personalment, potser res més que una volta de caragol addicional al món actual.
Aquest món globalitzat es recolza, com el nostre, en la Xarxa, però a Illes trobem una xarxa descentralitzada més que distribuïda, formada per terminals ximples lligats a grans bancs de dades (mai millor dit), on la capacitat de difondre informació en obert només està en mans de grans mitjans i corporacions. A finals dels ’80 Sterling veu encara molt llunyana la possibilitat de mitjans distribuïts com la web o la blogosfera que permeten a qualsevol transmetre al públic, però la considera capaç d’alçar autèntiques revoltes populars. És l’aproximació de l’autor a les ciberturbes.
Potser per açò Sterling tampoc preveu la globalització dels menuts i parla quasi exclusivament de grans corporacions. Però les corporacions d’Illes no són sempre els monstres jerarquitzats i amenaçadores del ciberpunk. Ací trobem Rizome, autèntic filó de propostes per a un nou model socioeconòmic més humà i global: una organització transnacional amb autonomia econòmica que practica la democràcia econòmica, la solidaritat entre companys i el pluriespecialisme que fa créixer la persona (memorable el Nosaltres no tenim «treball» a Rizome… només coses que fer, i gent per a fer‐les.). Rizome compta amb divisions i seus autònomes, però la seua estratègia global és portada per un demos reduït de companys que prenen les decisions en igualtat total. Ens trobem realment a prop del model de filé.
Finalment, a banda de tota la molla anterior, em quede amb una reflexió que impregna l’obra: la globalització és un procés imparable, i més val abraçar‐la i espavilar‐se en influir positivament en ella, garantint‐hi l’accés a tothom per a reduir els efectes de la descomposició social, que negar‐la i deixar que esdevinga el camp de jocs d’indesitjables que pretenen —com indicava David de Ugarte a 11M: Redes para ganar una guerra— recuperar un poder que es troba cada volta més repartit.
Altrament correm el risc de que ens sorprenguen a un suposat futur brillant
els mals que crèiem desapareguts, com qui s’enganxa el peu amb el cable d’un
vell trasto soterrat a l’arena mentre corre feliçment per la platja. ;)