El llibre 11M: Redes para ganar una guerra de David de Ugarte tracta temes greus com el nou terrorisme fonamentalista, però una de les anàlisis que més em va sobtar (per encertada, naturalment) va ser la de la quadrilla, la forma de relació social predominant a Espanya, el grup d’amics que han conviscut al mateix lloc (el poble, l’escola) al mateix temps, és a dir, que comparteixen una relació biogràfica.
Aquestes comunitats comparteixen un tret fonamental amb tantes altres comunitats reals o imaginàries que cimenten aqueixa societat: l’incontestable, inamovible i involuntari de la seua base. Així tenim la coincidència biogràfica (a la quadrilla), qui et crià (a la família), la confessió en què et batejaren (a la religió), o on nasqueres tu o tos pares (a la nació). Són el que el llibre anomena identitats cares, pel nivell de compromís o deute que es suposa amb elles i per com resulta de traumàtic abandonar‐les.
Els trets exposats a dalt fan que cada comunitat de les anteriors siga prou estanca i a sovint exclusiva respecte a les altres de la mateixa categoria: és molt difícil que s’hi done un debat que permeta als seus membres deliberar o desenvolupar un discurs alternatiu (si són socialment minoritaris), evolucionar o provocar un canvi, o incorporar nous membres provinents d’unes altres comunitats de la mateixa categoria.
Un dels casos més clars és el de les nacions, comunitats imaginàries lligades a territoris i a sovint associades amb estats nacionals igualment territorials. Es fa molt difícil que els immigrants puguen incorporar‐se completament a la societat que habita el territori reclamat per una nació, especialment quan l’estat corresponent dóna preferència al principi de nacionalitat, que en el millor dels casos només permet una situació de multiculturalitat on suposadament es respecten els altres (però continuen sent els altres).
Aquest aïllament social afavoreix la creació de xarxes marginals o paraŀleles d’assistència social que troben el seu extrem en el desenvolupament de paraestats o la transformació en filés negres, i que són propícies per a la formació de cèŀlules que es sumen a xarxes terroristes com al‐Qaida. Aquest nou terrorisme en xarxa desencadena accions mitjançant el swarming i, imbricat a —però no part de— la societat, empra tècniques de netwar per a subvertir‐ne els recursos.
Per a evitar aquest problema, més que propagar forçadament els «valors occidentals» als països d’origen dels immigrants, convé evitar la formació d’aqueixes xarxes paraŀleles facilitant la creació i incorporació a les xarxes ciutadanes que permeten a tothom experimentar els avantatges de viure en llibertat i recolzats per una comunitat real. Però aquesta volta calen xarxes basades en identitats barates, fluïdes i superposades com les del ciborg, que permeten la deliberació, l’evolució i l’entrada i eixida voluntària sense traumes. Si les xarxes que creem són distribuïdes i transnacionals, els moviments migratoris, la globalització i les comunicacions faran la resta.
Els estats haurien de donar preferència a la ciutadania sobre la nacionalitat, al mestissatge sobre la multiculturalitat, però en canvi protagonitzen una escalada nacionalista cada volta major. També podrien promoure la cohesió social fomentant les xarxes ciutadanes, però aquestes posarien en risc la preponderància estatal en camps com l’educació, l’assistència social o la seguretat. La solució que veuen al terrorisme en xarxa (que continuen combatent com si fóra un enemic tradicional) és augmentar el control sobre la població, debilitant‐la i aconseguint l’efecte contrari. Més llenya al foc de la descomposició.
(Si prefereixes els finals positius, prescindeix del paràgraf anterior ;) .)