L’estrany sistema d’escriptura

L’altre dia vaig trobar via el Feevy de Manuel (article dedicat! :) ) que la creadora de l’idioma artificial toki pona parlava sobre lojban, un altre idioma artificial prou peculiar per estar basat en la lògica proposicional, i que permet expressar conceptes prou complexos evitant les ambigüitats gramaticals que tenen tots els idiomes naturals.

Bé, resulta que fa uns anys vaig conéixer lojban i em va picar la curiositat, així que en estiu em posí a aprendre’n un poc, encara que mai vaig arribar a muntar més que un parell de frases, potser perquè tampoc trobí ningú amb qui practicar. Tanmateix, se’m va ocórrer que podria, com a entreteniment, dissenyar un sistema d’escriptura per a lojban. Vaig pensar en aquestes característiques, completament arbitràries i algunes definitivament peŀliculeres per a major diversió ;) :

1. Per a guanyar espai, i ja que la majoria de síŀlabes de lojban consten d’una consonant seguida d’una vocal, els glifs estarien formats per una consonant i una vocal, de forma similar a l’hebreu o l’àrab.
2. Les consonants més freqüents haurien de requerir menys traços.
3. Cada glif s’hauria de poder codificar en no més de huit bits, possiblement amb la consonant i la vocal per separat.
4. El més divertit: els glifs s’haurien de poder rodar un nombre arbitrari de passos en angle recte i el resultat hauria de continuar sent un glif vàlid, a ser possible de sonoritat similar o relacionada amb l’original.

Aquest estrany últim factor va determinar pràcticament la forma completa del sistema d’escriptura: consonants disposades sobre un cercle dividit en quadrants i vocals sobre una creu a la part central. Per tant parlem de huit «peces» —quatre quadrants i quatre braços— que en la menys eficient de les codificacions poden correspondre a un bit cadascuna. Ací estan els components del sistema:

Lojban té sis vocals (a, e, i, o, u, i la neutra y) que ací s’expressen amb dos braços de la creu, i partint de la a varien cap a la i o la u girant un pas un sol braç alhora en un sentit o l’altre excepte per a arribar a la vocal neutra y (que és oposada a la a). La rotació produeix dues sèries de vocals depenent de si partim o no d’una vocal mitjana: a-i-y-u i e-o.

Les consonants empren diferents nombres de quadrants (bàsicament d’acord amb la seua freqüència) i s’agrupen per la seua naturalesa. Així tenim les sèries t-d-p-b (parades alveolars i bilabials), k-g (parades guturals), c-s-z-j (sibilants, c és la sh anglesa) i m amb n (siŀlàbiques nasals) i l amb r (siŀlàbiques alveolars). Les excepcions són les consonants f amb v (labiodentals) i x amb ’ (j castellana amb hac aspirada), que formen la sèrie f-v-x-’.

Finalment tenim la parada glotal (que funciona com una consonant) i els símbols auxiliars de lojban per a la delimitació de síŀlabes accentuades (les «majúscules» de lojban com la .iVAN.viLYtas.) i de separació de síŀlabes (la «coma» de lojban).

Per exemple, la frase següent en lojban:

zu'a do do viska ma doi .imos.

s’escriuria de la forma següent (l’espai és irrellevant):

Aplicant‐hi una rotació de 90 graus en sentit contrari a les agulles del rellotge obtenim el text següent:

que es llig:

syxu te te facgu ru tea .arec.

Que probablement no tinga cap sentit en lojban però té una sonoritat consonàntica prou similar.

(No patiu, que la majoria de l’article l’he escrit en un avorrit viatge en autobús. :D )