He estat seguint el progrés de la recaptació de donatius per al projecte Diaspora, del qual vaig parlar recentment, i que tracta de crear un reemplaç lliure i distribuït per als diferents àlbums de cromos centralitzats com Facebook. El projecte sorgeix de quatre amigatxos —estudiants universitaris prou joves i desconeguts al món del programari— que es comprometeren a canviar els seus treballs d’estiu per la dedicació exclusiva al desenvolupament de Diaspora, però només si aconseguien 10.000 $ en donatius mitjançant la web Kickstarter en un mes i mig, començant el 24 d’abril.
Parle en passat perquè van tardar només dotze dies en aconseguir els diners, i a hores d’ara van rondant els 180.000 $ i pujant. Què ha ocorregut per a que milers de persones hagen afluixat la pasta tan ràpidament? Per què continuen fent‐ho quan ja s’ha cobert la quantitat demanada? Tinc una sospita, i és que podríem estar assistint a un peculiar cas de ciberturba.
Avorriment
No és cap misteri que cada volta hi ha més usuaris de Facebook molests amb ell, ja siga per les seues polítiques de privadesa, per la centralització o la comercialització de la vida privada a Internet, o simplement per la seua banalitat. Amb el descontent que creix, és probable que tothom conega algun que altre «cremat de Facebook», però no molts encara —almenys fora d’entorns avançats. A banda, Facebook no és d’ús obligatori, però té tants usuaris que abans o després vindrà algun conegut a demanar‐te que t’hi apuntes o hi penjarà contingut que es suposa adreçat a tu, resultant també molest als que no en som usuaris. Així, podríem dir que el grup de persones descontentes amb Facebook forma una xarxa gran, prou dispersa i amb facilitat per a incorporar nous membres.
Els membres d’aquesta xarxa, com a usuaris de o requerits a usar eines per a xarxes socials, poden continuar tenint una necessitat d’emprar‐les i per tant estarien disposats (no necessàriament de forma imperiosa) a canviar a un nou sistema que no patira dels defectes de Facebook. Ara bé, quin sentit tindria llançar‐se al nou sistema si aquest no tinguera un gran nombre d’usuaris? El problema és que l’individu descontent en coneix molts pocs com ell i no pot saber si hi ha prou gent disposada a canviar.
Vegem ara la següent taula de donatius recollits per Diaspora des de l’inici de la campanya de recaptació, acompanyats per alguns esdeveniments i notícies publicades a diferents llocs sobre el projecte:
Observem l’evolució dels donatius en el temps:
Sembla que els donatius comencen arribant amb mesura i de forma continuada. El projecte apareix a certes pàgines especialitzades en tecnologia i el ritme s’accelera lleugerament, però ja s’ha sobrepassat la xifra demanada. Aleshores, Diaspora comença a aparéixer als mitjans generalistes i açò coincideix amb una pujada a ritme pràcticament exponencial durant els dies que envolten l’aparició de la notícia al New York Times. Durant els dies següents la premsa especialitzada en finances reflecteix aquesta onada de donatius i més endavant el tema passa a la premsa generalista no anglòfona, alhora que el ritme dels donatius torna a la situació inicial.
Rebeŀlia
Aquesta corba logística, posada en relació amb els esdeveniments citats, és un caramel per a qui haja llegit l’assaig Aburrimiento, rebeldía y ciberturbas de Juan Urrutia. En ell, Urrutia defineix el llindar de rebeŀlia com el nombre de membres de la xarxa d’un individu que aquest hauria de saber disposats a rebeŀlar‐se per a fer‐ho ell mateix, sent aquest llindar inversament proporcional al nivell d’indignació. Urrutia raona com el coneixement comú que de la xarxa tenen els seus membres (donat en principi per la seua estructura) determina quan la revolta hi és propícia: amb llindars baixos i relacions denses (perquè el coneixement comú és alt) o amb llindars alts i relacions disperses (per la facilitat d’incorporar «mutants» a la xarxa).
Com he comentat al principi, la xarxa de descontents amb Facebook és gran, dispersa —probablement amb grumolls d’usuaris avançats de les TIC— i amb facilitat per a incorporar nous membres. És per tant un dels dos casos on Urrutia veu probable que es done la revolta, però aquesta no seria possible en una xarxa tan dispersa sense quelcom que n’augmente el coneixement comú, i ací és on resideix la importància dels mitjans de comunicació.
A 11M: Redes para ganar una guerra, David de Ugarte exposa que les mobilitzacions del 13 de març de 2004 a Espanya (primera manifestació massiva de la societat xarxa a aquest país) no només tingueren èxit per l’efecte multiplicador de l’intercanvi de missatges de mòbil (missatges de major impacte que el correu electrònic o la web, perquè a Espanya el llistí del mòbil reflecteix les xarxes socials reals de l’individu), sinó també perquè certs mitjans de comunicació informaren quasi en temps real de les manifestacions, augmentant el coneixement comú de la xarxa de descontents, que superaren així les seues reticències a participar‐hi. Torna a aparéixer la realimentació caòtica que Rushkoff esmentava a Cibèria en parlar de l’omnipresència dels mitjans de comunicació a còmics propers al ciberpunk com el Batman de Frank Miller.
En aquest sentit, Diaspora ha comptat amb els ecos de mitjans de comunicació cada volta més generalistes o allunyats dels ambients tecnològics, però també amb la seua pàgina de Kickstarter que fa explícita la quantitat de persones que han recolzat el projecte, de la mateixa forma que la ciberturba o una reunió física revela als membres descontents d’una xarxa quants altres observen llindars de rebeŀlia similars als seus, segons Urrutia.
Diaspora
I com una ciberturba que acaba reunint‐se i cridant al carrer, podem interpretar els donatius a Diaspora com la manifestació a la plaça virtual de Kickstarter que un subconjunt de la xarxa de descontents amb Facebook ha realitzat per a mostrar la seua disconformitat amb aquest tant o més que el suport a aquell (no oblidem que alguns dels titulars anteriors parlen de l’Anti‐Facebook). El que sembla una forma de participació en el desenvolupament del projecte pot no ser més que una forma més contundent d’adhesió, i per això el límit dels 10.000 $ no ha detingut ningú: igualment volien mostrar el seu suport. Estiga el seu compromís a un nivell o a un altre, caldrà vore si és prou fort com per a que els donants empren i popularitzen realment el sistema, o si com tantes ciberturbes i altres actes d’adhesió, no tindrà cap continuïtat en la pràctica.
Finalment, no oblidem que quasi simultàniament s’està promovent per al
proper 31 de maig un dia per a abandonar Facebook (que ja compta amb més de 12000 adherents). Si els mitjans de comunicació personals o corporatius
crearen un lligam conceptual de Diaspora amb aquesta peculiar jornada (i els
promotors ja ho fan), podria donar‐se una sorprenent connexió de grups
rebels. El període de recollida de donatius de Diaspora acaba l’1 de juny.
Jo d’ells l’allargaria un parell de dies per si hi ha sort… ;)
Pingback
Pingback
Pingback
Pingback