No cal ser un gran psicòleg per a detectar la meua falta de fe en que els estats, els polítics i els grans agents econòmics vagen a canviar la seua actitud de fons respecte a aquelles iniciatives que realment empoderen els ciutadans, en part per la seua naturalesa centralitzadora, en part perquè ja no donen abast. Si volem llibertat i independència, millor ens toca aprendre a organitzar‐nos per a traure’ns les castanyes del foc, però també hem de fer allò possible per a dotar‐nos els uns als altres de totes les eines necessàries per a facilitar que tothom puga fer‐ho.
Per això és d’agrair que de tant en tant et refresquen la memòria (eixa facultat tan volàtil i infrautilitzada) per a poder lligar caps i caure en que aquesta és una lluita factible que ja ha donat alguns fruits importants. El recull d’articles Como una enredadera y no como un árbol i el documental Bringing Down a Dictator són dos d’aquests elements refrescants.
Como una enredadera… és un text breu que trobe complementari a L’ètica del hacker de Pekka Himanen i que desenvolupa idees similars: la nova economia globalitzada i tecnificada exigeix noves formes d’innovació que ja no troben incentius ni possibilitats en els antics esquemes monolítics i burocratitzats de creixement lineal i tancat de les corporacions. Ben al contrari, la naturalesa creativa de les innovacions demana tornar a un model distribuït de coneixement generat obertament similar al de l’acadèmia, basat en l’ètica hacker que suporta el nou paradigma sociotecnològic (l’informacionalisme) on prospera una nova classe social (la netocràcia).
El recull repassa algunes històries de projectes que, recolzats en aquest model distribuït i creixent gràcies a l’efecte xarxa, han superat els entrebancs directes parats pels governs (com l’ús comú de PGP i la criptografia forta, o la campanya del llaç blau), o han marcat fites sociotecnològiques fonamentals (com el PC, la WWW, el programari lliure o la criptografia de clau pública) davant la sorpresa dels principals agents tecnològics que o no les veien vindre o mai les haurien considerat interessants. I és que, com cita David, és en la trobada de punts de vista diversos on es genera la innovació, i aquest fenomen és més propens a aparéixer a una xarxa distribuïda d’intercanvis oberts de coneixement, que creix sense un arrel únic com una planta enfiladissa, que a una estructura jerarquitzada, tancada i rígida que creix com un arbre.
Malgrat tot, encara queden moltes lluites vivíssimes als terrenys digitals: la reducció dels monopolis inteŀlectuals (copyright i patents) que amenacen el lliure flux d’informació, la defensa de la llibertat d’expressió i la privadesa al ciberespai necessàries per a l’afirmació pròpia (cada volta més lligades al punt anterior), o l’accés universal a la Xarxa (on les xarxes ciutadanes tenen molt a dir). Però la feina es fa més alegrement en constatar que és possible, i no només al ciberespai…
Bringing Down a Dictator ens mostra que el model d’organització distribuïda pot ser més útil per a la lluita política que el tradicional de partits i pressió internacional, i ho fa descrivint com el moviment Otpor! (Resistència!) va resultar decisiu per a expulsar Slobodan Milošević del poder a Sèrbia.
En la meua opinió, el gran encert d’Otpor! va ser renunciar a l’alineament polític per a així poder adquirir una estructura distribuïda. No hi havia una direcció que marcara les estratègies, sinó que els simpatitzants tenien una llibertat d’acció absoluta i el «nucli» només s’encarregava de facilitar‐los la feina amb materials de propaganda i tècniques avançades de «guerrilla política» no violenta i de reacció ràpida front als envits repressius del Govern.
Un altre encert va ser perseguir un objectiu únic i molt definit: fer fora Slobo i els seus sequaços. Moltíssima gent a Sèrbia compartia aquest desig, que era l’únic necessari per a recolzar el moviment, sense haver de combregar amb tot l’ideari d’un partit polític. En resum, Otpor! va comprendre que la societat xarxa s’articula al voltant de xarxes per a projectes concrets, d’adhesió voluntària i oberta, i sense jerarquia.
El seu fi tan concret permetia (exigia, diria jo) un missatge senzill que ells saberen convertir en una propaganda simple i impactant de caire víric que incitara a la reflexió. Recolzant‐se en una actitud positiva (fins i tot juganera), començaren acostant‐se a les poblacions perifèriques, menys controlades i polititzades, per a anar construint de baix cap a dalt un moviment fort. D’aquesta forma, arribaren a sumar al seu propòsit els principals partits polítics sense esdevenir‐ne dependents, i sempre evitant la centralització del lideratge: el moviment havia de créixer com una planta enfiladissa i no com un arbre.
El documental no hi fa molt d’èmfasi, però veem com els participants del moviment imprimeixen pamflets, publiquen a pàgines web, es desplacen contínuament per carretera i es mantenen informats a l’instant gràcies al telèfon mòbil. Hauria sigut possible el triomf de la revolta sense aquestes tecnologies que permetien mantenir connectada la xarxa distribuïda? El poder de les antigues estructures sembla basar‐se en l’escassesa d’interaccions entre les persones i, sobretot, en el control jeràrquic d’aquestes. Així doncs, haurem arribat al nivell d’interconnexió necessari per a fer perillar aquestes estructures?
Remat: Tant si la resposta és «sí» com si és «no»: la Declaració d’Independència del Ciberespai. Governants… no sou benvinguts.
Pingback