Revolution OS és un documental on es descriu el naixement, creixement i popularització del programari lliure, el projecte GNU, Linux, la iniciativa Open Source i l’ecosistema de desenvolupadors, aficionats i empreses que sorgiren al seu voltant, tot mitjançant entrevistes a alguns dels personatges més destacats de la seua història.
Repassant les notes que he pres en veure’l, no puc evitar parar‐me en les cites de Richard Stallman, pare del moviment de programari lliure, GNU i la Free Software Foundation. Stallman (un personatge controvertit per a molts) és des del meu punt de vista l’entrevistat que millor captura l’ètica del hacker amb les seues paraules, de les quals destaque aquesta joia referida al projecte de sistema operatiu GNU (que esdevindria la base de les diferents distribucions Linux):
Tot el projecte GNU és realment un gran hack, un gran acte de juganera astúcia subversiva per a canviar la societat a millor […]
Per a començar, parlem d’un projecte que vol millorar la societat, el seu entorn. En un principi el programari era coneixement que circulava lliurement (com a l’acadèmia), fins que certes companyies (com Microsoft, abat del monestir) començaren a tancar el codi font i a esgrimir el copyright contra qui copiara o modificara el seu programari. Stallman va vore que açò el privava de la llibertat de coŀlaborar amb els seus iguals i així formar una comunitat, base de tota societat humana.
Per això va emprar la seua creativitat (astúcia) per a elaborar un mecanisme que subverteix una de les formes de control social del sistema emprant‐la d’una forma que ningú havia previst: del copyright derivà el copyleft (un joc de paraules com el propi terme «GNU»), clàusules de llicència que no només preserven la llibertat de l’usuari, sinó que obliguen a que les modificacions distribuïdes també ho facen, evitant posteriors retalls de llibertats. Sota aquests termes s’escrigué i distribuí el programari necessari per a construir un sistema operatiu lliure.
Així es proporcionaven a la societat el programari lliure i el copyleft, dues eines empoderadores que faciliten (no imposen) la inclusió digital (l’accés a la tecnologia), la formació de comunitats on crear lliurement, i l’ajudar els altres a fer el mateix. Concretament, la comunitat a què pertanyia Stallman estava formada per hackers apassionats per la seua activitat:
Em vaig unir a una pròspera comunitat de hackers, gent que gaudeix programant, gaudeix explorant el que pot fer amb els ordinadors […] tots gaudíem de la tasca mentre la féiem […]
Els hackers que participaven inicialment en aquests projectes es trobaven sobretot en institucions acadèmiques. Però, amb la popularització d’Internet, projectes com Linux van créixer a escala mundial alhora que oferien alts nivells de qualitat, desafiant totes les regles acceptades de desenvolupament de programari. Segons Eric Raymond:
Jo havia sigut enginyer de programari durant quinze anys, i d’acord amb totes les regles que coneixia sobre controlar la complexitat, mantenir menut el teu grup de treball i gestionar de prop els objectius, Linux hauria d’haver sigut un desastre, però no ho era. En comptes d’això, era quelcom meravellós.
El model de desenvolupament obert, distribuït i coŀlaboratiu semblava ser tant o més eficient que el tancat, centralitzat i competitiu: el basar superava la catedral. La iniciativa Open Source va saber vendre els avantatges purament pràctics del programari lliure al món empresarial obviant els seus fonaments ètics (una posició vulnerable que podria acabar passant factura a la seua credibilitat), i companyies basades en ell com Red Hat o VA Linux s’estrenaren al parquet amb pujades astronòmiques.
Curiosament, pocs hackers es van sentir explotats o molests per que alguns s’enriquiren amb el producte del seu treball. Segons Rob Malda:
[El] «secret impactant» ací és que a la majoria dels paios realment durs […] no els importa tant, […] estan […] clavats a les trinxeres, escriuen aquest codi perquè [el] necessiten […]
Açò s’explica perquè els hackers no necessiten vore una oportunitat de negoci per a desenvolupar programari: el simple fet de crear‐lo ja té per a ells un valor personal i una utilitat social implícits. No importa perdre l’oportunitat de guanyar més i més diners perquè en l’ètica del hacker no tenen importància per ells mateixos: els diners només són un mitjà per a sostenir una activitat vital satisfactòria.
En la pràctica, el programari lliure pertany a tothom i no exclou que les companyies puguen fer negoci oferint serveis al seu voltant, però tampoc lleva que comunitats autoorganitzades puguen fer el mateix gratuïtament posant en pràctica la solidaritat, la inclusió digital i l’aprenentatge coŀlaboratiu. Són dues opcions que beneficien la societat, quedant doncs el programari lliure i l’ètica hacker més enllà de la dialèctica entre capitalisme i comunisme ja que, com diu Bruce Perens:
Karl Marx no inventà l’ajudar el teu veí.
Pingback