Hackers als extrems (de la línia)

Hannover, República Federal d’Alemanya, 1986. Un grup de joves llogats pel KGB aconsegueix penetrar per via telefònica en múltiples sistemes dels EUA per a obtenir informació classificada.

Laboratori de Berkeley, California, 1986. Un administrador decideix investigar certes irregularitats a la comptabilitat del sistema del Laboratori que li fan sospitar que algú l’està fent servir per a accedir a sistemes militars.

Ambdós esdeveniments formen part d’una mateixa història que discorre als dos extrems d’una connexió telefònica internacional. Els podem veure narrats al film 23 i al documental The KGB, the Computer and Me, respectivament.

Malgrat les enormes diferències dels seus móns, no és només aquesta història el que uneix els camins d’aquests alemanys i californià, sinó també una altra cosa: tant els uns com l’altre són (des del meu punt de vista) hackers. Deixeu que m’explique…

A principis dels ’80, el fenomen dels hackers i les seues incursions en sistemes industrials o militars encara és terreny per a la ficció, amb peŀlícules com WarGames i jocs com Hacker que ja revelen un cert ressò d’aquest món en la cultura popular. Amb el temps, els atacs proliferen i la seua gravetat augmenta, la legislació s’adapta per a convertir certs hacks en crims (com es veu a ambdós films), i els mitjans de masses aprenen a explotar (com a 23) el filó de l’alarma social —allargant la paranoia fins i tot molt més enllà del final de la Guerra Freda (com en el cas dels Apòstols i els libanesos contra el Mossad que amb tanta gràcia contava Savage en algun congrés d’Hispalinux).

En aquest escenari, els joves alemanys de 23 sorgeixen d’un àmbit d’oposició al Sistema que dóna als seus actes un rerefons ètic i polític. Sota premisses com el coneixement és poder i la informació vol ser lliure, lluiten per un repartiment més just del poder per la via de l’alliberament de la informació. Per contra, l’administrador californià de The KGB… prové del món científic universitari i (sobre ser un poc freak) està plenament integrat en el Sistema. L’ambientació dels films va en consonància: mentre el darrer té un to divulgador i desenfadat, el primer és fosc i opressiu.

És cert que els motius dels alemanys i el californià són, en principi, molt diferents: fortament ètics i polítics en un cas, i científics o simplement laborals en l’altre, però en ambdós casos els protagonistes es veuen impulsats pel desafiament, siga com a joc (muntar un numeret al tren) o per la necessitat de desvetllar xicotets misteris (un error de 0,75 $ a la comptabilitat). Tots ells saben traure’s les castanyes del foc, investigar i enfocar els problemes de forma diferent per a trobar solucions innovadores i enginyoses apanyant‐se amb allò que tenen, siguen programes o telèfons i impressores. Per a mi, això els uneix més enllà del que el seu entorn els puga separar: els fa hackers.

Des del punt de vista de l’Itinerari, crec que 23, més underground, té interés afegit per tocar alguns temes ciberians: la visió de la realitat com a una construcció redefinible (res és veritat, tot està permés), el (catastròfic) contacte amb les drogues que suposadament estimulen la ment, o les referències matemàtiques‐esotèriques com els fractals, Escher i Bach (crec que Gödel no ix ;) ). 23 també reflecteix prou bé el procés descrit a Cibèria de com un hacker pot acabar esdevenint un cracker al servei del Sistema i dels seus interessos.

Tot i això, front a la paranoia i la clandestinitat de 23, The KGB… té el valor d’iŀlustrar amb encert el desenvolupament inteŀlectual d’un hack, i alhora evocar la màxima ciberiana de l’esforç realitzat pel propi plaer d’explorar o resoldre un problema complex. I no oblidem que aquest entorn més mainstream també ha donat hackers iŀlustres impulsors de postures ètiques no menys rellevants.

Per tot això ambdues perspectives, la fosca i la iŀluminada, la subversiva i l’amable, l’obcecada i l’enginyosa són fonamentals per a comprendre el món dels hackers sense maniqueismes. Com ocorre amb les dues versions de The Silent Enigma (original i orquestral) o Comfortably Numb (Floyd i Sisters), ens trobem contemplant els dos extrems oposats de, per difícil que semble, la mateixa realitat.