El món exagerat al reflex d’unes ulleres d’espill

Seguint amb les lectures de l’Itinerari Indià, hui comentaré Mirrorshades, una antologia de relats curts dels principals autors ciberpunk de la primera meitat dels anys ’80. La selecció feta per Bruce Sterling sembla exhaustiva i diversa, i espere que em valga per a descobrir els trets principals d’aquest moviment literari.

Si hi ha una cosa que em crida l’atenció de la literatura ciberpunk és que, a diferència d’altres corrents de la ciència‐ficció, sol presentar un món ofegat per problemes socials, polítics i econòmics que semblen inquietantment plausibles. Per què? Doncs probablement perquè es basen directament en els del món dels anys ’80, problemes que un encara recorda haver vist als noticiaris i que han derivat directament en el present que coneixem. Així, puc comprendre que la lectura de ciberpunk a la seua època fóra tan estimulant i torbadora com pot ser hui llegir o veure Children of Men, amb tot el seu repertori de temes tan familiars com la immigració, la destrucció del medi ambient, el terrorisme o l’escalada repressora dels estats.

Amb aquest teló de fons, els autors ciberpunk realitzen una crítica ferotge de la seua societat, extrapolant en el temps algunes de les seues característiques més negatives, com el reflex d’unes ulleres d’espill augmenta i distorsiona la realitat que té al davant:

• El poder de les corporacions: El ciberpunk és despietat amb les ànsies de control polític i econòmic d'aquesta última expressió del capitalisme dels ’80. Altament jerarquitzada i destructora de la vida i ètica dels seus treballadors i directius, la corporació multinacional explota a plaer tant la naturalesa com les persones sense el menor remordiment per l’impacte ecològic, social o individual dels seus actes. Però l’autor ciberpunk no és maniqueu i sembla admetre que la corporació també és en part font de progrés econòmic i social (a sovint malinterpretat com a simple inundació de mercaderia i formes de vida occidentals). Aquesta dualitat es pot veure als relats Stone Lives i Till Human Voices Wake Us, quedant perfectament copsada a Mozart in Mirrorshades (que comentaré amb major detall més endavant). Quan es fa referència als governs, o bé es troben clarament al servei de les corporacions o bé tenen una importància nímia en comparació amb aquestes (en clara referència al Reaganisme).
• La Guerra Freda: Als ’80 l’enfonsament de l’esfera soviètica estava proper, però els autors ciberpunk no semblaven esperar‐s’ho tan aviat i moltes narracions continuen inscrivint‐se en un món dividit en blocs est‐oest. Amb l’excepció de Red Star, Winter Orbit, la influència en la narració no sol ser massa directa, però continua impregnant la seua realitat. També dóna peu a referències d’apocalipsi bèŀlica, subtils com el vídeo musical de Tod a Solstice o radicals com el món arrasat habitat per mutants de 400 Boys. El terrorisme com a següent motiu de conflicte internacional comença a mostrar les seues urpes, i més d’un teòric de la conspiració es menjaria les ungles posant‐se a comparar els atacs de l’11 de setembre de 2001 amb la introducció de Freezone. La fragilitat i dependència de l’economia americana (del petroli, dels bancs… del domini geopolític en general) també la converteix en blanc perfecte dels hipotètics girs bèŀlics dels ciberpunks (vegeu Freezone i Red Star, Winter Orbit).
• La societat en crisi: La ficció ciberpunk sol reflectir societats capitalistes avançades on cada individu ha de traure’s les castanyes del foc sense cap tipus de recolzament per part d’una societat que igualment ja no té la més mínima cohesió per a oferir‐lo. Els lligams tradicionals es trenquen i les persones fugen dels seus problemes refugiant‐se a les drogues (absorbides per la indústria de l’oci com quasi tot el que no és treball —vegeu Solstice o Freezone) o incorporant‐se a tota mena de tribus urbanes, corrents estètics o celebracions de caire ancestral que els donen protecció o els facen tornar a sentir‐se part d’un grup humà (Rock on, 400 Boys, Solstice, Freezone). Aquestes observacions sobre comunitats, rituals en grup i l’omnipresència de l’oci com a forma d’escapada m’han recordat certs aspectes de L’Era del Diamant, llibre que vaig llegir ja fa temps i que espere retrobar en aquest itinerari.

Com a les bones històries fantàstiques (estic pensant en Philip K. Dick i Ray Bradbury), les narracions ciberpunk es desprenen mitjançant la tecnologia i la ciència‐ficció d’aquelles limitacions de la realitat que els impedeixen realitzar la seua crítica de la societat i la condició humana. Escapisme (eixa expressió tan freqüentment aplicada a la ciència‐ficció) és certament l’última paraula que em ve al cap amb el ciberpunk.

Avís: el paràgraf següent pot ser un spoiler. Ací vull referir‐me concretament a Mozart in Mirrorshades, peça paradigmàtica en l’ús del mecanisme narratiu anterior. Els autors presenten la possibilitat de viatjar en el temps de forma que quan s’altera el passat, es crea una nova branca temporal i el present es manté invariat. Sobre aquesta premissa construeixen una ficció on la societat explota els recursos d’èpoques passades oferint a canvi tecnologia que els locals assimilen millor o pitjor. En una primera lectura podria semblar una metàfora sofisticada de l’explotació per part dels països rics occidentals dels països endarrerits del tercer món, pagada amb la moneda de la dependència del consumisme. Però la premissa del viatge en el temps permet als autors llançar una qüestió moral més profunda: respectaria la nostra societat consumista altres entorns i societats si tinguera l’opció d’explotar‐les sense cap tipus de conseqüència pràctica sobre ella mateixa? Seria curiós veure on quedarien les sobtades ànsies ecologistes de tants governs i corporacions posats en una tessitura com l’anterior…

Amb tots els problemes esmentats a dalt i les seues extrapolacions en la ficció, no és gens d’estranyar que aquell futur brillant de la ciència‐ficció clàssica no siga més que un miratge obsolet i una pèrdua de temps tant per a la societat en què viuen els autors ciberpunk (magnífic retrat a The Gernsback Continuum) com per a aquelles que creen en la ficció (ídem per a Red Star, Winter Orbit).

I no serà pel desplegament de tecnologia avançada de què fa gala el ciberpunk: inteŀligències artificials, sensibilitats esteses o connectades electrònicament, drogues d’efectes precisos, clonatge, viatges en el temps… Però, siga per l’apatia social cap a l’exploració de noves fronteres o perquè no representen més que extrapolacions de la ubiqua tecnologia de consum, les tecnologies més revolucionàries solen acabar tenint usos banals o molt per sota de les seues possibilitats, al servei de corporacions (Snake-Eyes, Stone Lives), restringides a la indústria de l’oci (Rock On, Solstice, Freezone) o pervertides per a benefici d’uns i perjudici d’altres (Mozart in Mirrorshades).

Ah, però l’autor ciberpunk no sempre es dóna per vençut, posant en ocasions eixes ànsies d’exploració en els seus personatges, que es veuen empentats a acceptar el risc de convertir‐se en marginats socials, com els implantats protagonistes d’Snake-Eyes, però sobre tot els de Red Star, Winter Orbit.

I és que l’autor ciberpunk sap que la tecnologia pot oferir molt més, sent que les possibilitats són quasi infinites, que pot fer‐nos veure el món i relacionar‐nos de formes mai concebudes abans, o fins i tot permetre’ns crear nous mons amb noves regles on (com a Petra, la narració menys tecnològica de totes), prenent com a única referència l’ésser humà i els seus desitjos i potencialitat, puguem construir a partir del caos noves societats lliures de la foscor i les limitacions del món físic.