MostraRevisions

You will never see his heart

L’altre dia, a la primera sessió del curs de formació actoral, vam fer un exercici on cadascú es comportava com un animal cec, un ésser únic que anava creixent, relacionant‐se i afrontant diferents reptes vitals. En un moment donat, cadascú trobava un objecte també únic i preciós que donava significat a la seua existència. Les coses que cadascú digué haver trobat donarien per a escriure un llibre de psicologia (o de contes, segons gustos).

L’ésser que jo representava trobà una esfera, una mena de perla poc més gran que un puny que no tocava directament la seua pell i que desprenia una suau brillantor blanca i rosada. Segons hi parava més atenció, la superfície de l’esfera es retreia per a mostrar una mena d’estrella polièdrica les cares de la qual reflectien imatges, algunes d’escenes no presents, establint una mena de comunicació bidireccional sense paraules. I tanmateix, per molt que s’esforçara per mirar, a la part central sempre romania un halo de brillantor que no permetia veure‐hi res amb claredat.

Quan l’ésser distreia l’atenció sobre l’objecte, la seua superfície esfèrica tornava a créixer des de l’interior, amagant cada volta més les cares de l’estrella. El seu major temor en aquell moment era que l’objecte recuperara completament la seua esfericitat, ja que intuïa que si això ocorria, així romandria, silent, per sempre.

Tot açò no passaria de ratllada mental pròpia del moment si no fóra perquè la psique humana insisteix en trobar explicacions i paraŀlelismes a tot. Ací va la meua reflexió a posteriori: l’objecte podria representar una altra persona: a primera vista pot resultar més o menys interessant, però no veem més que una superfície simplificada constituïda per l’aspecte extern i les interaccions limitades pels estàndards socials. A mesura que l’anem coneixent més, descobrim que la persona és complexa, amb múltiples facetes, i sobre alguna d’elles fins i tot ens podem veure reflectits.

Tanmateix, igual com jo no podia veure el centre de l’objecte, és tan difícil conéixer l’interior d’una persona que potser mai puguem arribar a comprendre completament ningú. En qualsevol cas, podem començar per tenir sempre present que fins i tot les persones que ens toquen més a prop prendran decisions que mai podrem acabar de comprendre, però no per això valdrà menys la pena conéixer‐les.

Per als que hàgeu suportat açò fins el final, una cançó de Massive Attack que ve al pèl: (Exchange).

I a vosaltres, vos desespera molt no comprendre les raons de la gent que suposadament coneixeu, o vos ho preneu amb filosofia?

Bones idees

GonzoTBA ha reflexionat sobre algunes de les qüestions anteriors i ha extret unes quantes conclusions ben interessants i molt claretes: Algunas cosas que aprendí.