Blogs

Vacunes sobrants

Ara que el Govern espanyol ha gastat 37 milions d’euros en 36 milions de dosis de la vacuna (doble) contra la grip A, resulta que una dosi és suficient i ara sobren vacunes. Menys mal que els nostres governants són bona gent i repartiran les vacunes sobrants entre països pobres. Mira, amb la mateixa impaciència veuen la investigació mèdica els governants que gasten els milions… Per cert, que la vacuna de GlaxoSmithKline s’anomene Pandemrix ja té delicte, després de la jugada de la OMS amb la redefinició ad‐hoc de pandèmia i les seues conseqüències polítiques.

Menjar de plàstic

Plàstic és literalment el que donen de menjar algunes aus als seus pollets a l’atol de Midway, en ple Pacífic Nord. Situat a la vora de la Sopa de Plàstic del Pacífic (una acumulació de plàstic flotant el doble de gran que Texas), les platges de les illes de l’atol reben cada dia grans quantitats de residus plàstics disgregats. Els peixos ne mengen, i els albatros n’atipen els seus pollets que, incapaços de diregir‐los, acaben morint per inanició o enverinament. Açò ens mostra Chris Jordan en el seu reportatge fotogràfic on els cadàvers de les cries d’albatros s’aprecien plenes de trossos de plàstic multicolor. Més informació al blog Journey to Midway. (via)

You will never see his heart

L’altre dia, a la primera sessió del curs de formació actoral, vam fer un exercici on cadascú es comportava com un animal cec, un ésser únic que anava creixent, relacionant‐se i afrontant diferents reptes vitals. En un moment donat, cadascú trobava un objecte també únic i preciós que donava significat a la seua existència. Les coses que cadascú digué haver trobat donarien per a escriure un llibre de psicologia (o de contes, segons gustos).

Campanes per la grip A

La germana Teresa Forcades i Vila, Doctora en Salut Pública, fa al vídeo Campanas por la gripe A una anàlisi interessantíssima sobre les irregularitats mèdiques que s’han donat al voltant de l’anomenada grip A des de la seua aparició fins al moment actual. La Teresa es pregunta com ha pogut l’Organització Mundial de la Salut canviar la definició de «pandèmia» per una malaltia molt menys perillosa que la grip estacional, i les conseqüències polítiques que això pot tindre, entre elles la possible aplicació obligatòria d’unes vacunes que podrien tindre efectes pitjors que la pròpia malaltia. El vídeo és llarg però molt amè; alternativament teniu un brevíssim document que la Teresa ha publicat, i que inclou les referències de què parla (també adjuntat a sota en PDF).

M’encanta el gaspatxo

Després de la típica consulta egòlatra a Google, me topete amb que aquesta web i el seu eslògan sonen a referència a la peŀlícula d’Almodóvar Mujeres al borde de un ataque de nervios. Res més lluny de la realitat: m’encanta el gaspatxo i punt. De fet, tal i com està el pati, i posats a posar‐ho tot en dubte, és una de les poques coses de què un servidor té certesa absoluta. És més, ni tan sols he vist el film (però m’agradaria, i més amb similar coincidència). Per cert, també resulta que aquest Gazpacho m’agrada molt. Coses de la vida, és curiós el que una frase pot donar d’ella mateixa. Meravellós món aquest.

Afegir un canal RSS de comentaris als nodes de Drupal

Ahir vaig poder configurar la meua instaŀlació de Drupal per a proporcionar a cada node un canal RSS per als comentaris. Tot i que no va ser una feina particularment difícil, vaig haver de fer unes quantes proves i llegir uns quants documents, però el procediment és bastant fàcil de reproduir, gràcies a l’esforç que els desenvolupadors de Drupal solen posar a l’hora de desenvolupar el seu codi. Aquests són els passos necessaris:

Adding a comment RSS feed to Drupal nodes

Yesterday I was able to configure my Drupal installation to provide each node with an RSS feed for its comments. Though it wasn't a particularly difficult task, it required some testing and reading of docs, but the procedure is quite easy to reproduce, thanks to the effort that Drupal developers use to place in the development of their code. These are the necessary steps:

Melodías Pizarras

He de confessar que m’he tornat un aficionat impenitent del programa Melodías Pizarras de Radio 3. Després d’un any de dieta quasi exclusiva a base de rock progressiu, arriben els germans Marciano, Longino i Bienvenido Pizarro amb les gravacions de pissarra del torreón de son pare Plutarco i capgiren el meu panorama sonor. Música hawaiana, calipso, bugui‐bugui, yodel, i com ells diuen hillbilly tontón, hawaiian grecobilly, cubop, mento y tamouré, guaracha rock, pop español de los '40, personatges estrambòtics de tots els pelatges a l’autèntic cristasol de cultures dels anys '20 als '50. Música esbojarrada per a posar‐se a ballar com a posseïts a casa. ¡Melodías Pizarras, donde lo antiguo, aunque sea en wachi-wachi, es mejor y más divertido!

Jose

Què meravellós que existisca gent com tu al món. Si més xiquets reberen la classe d’educació que dones tu als teus alumnes, aquest món seria un lloc molt més viu i enriquidor, ple de persones inteŀligents, independents i obertes a coŀlaborar amb els demés. Ja poden estar contents i orgullosos, ja.

Nos vamos a Mêlée (ZTA)

En su libro Zonas Temporalmente Autónomas (1990), Hakim Bey parte de la constatación de que toda lucha contra el Estado que actúe de frente contra éste y busque la liberación definitiva de toda la sociedad, es decir, toda revolución libertaria, estará condenada a la traición y el fracaso eventuales, como la Historia ha demostrado en repetidas ocasiones. Bey de llega a preguntar si es posible en absoluto construir una sociedad libre en un mundo donde gran parte de la gente vive bajo la represión y el autoritarismo del Estado y otras formas de control.

La respuesta de Bey es que la revolución no sólo es poco plausible, sino que no es deseable debido al esfuerzo perdido que representa enfrentarse contra la violencia del Estado, que siempre tiene las de ganar. No obstante, en vez de abandonarse al nihilismo, Bey hace una propuesta esperanzadora: creemos pequeños entornos de libertad que podamos experimentar intensamente y que tengan una existencia concreta y limitada en el espacio y el tiempo, de forma que puedan pasar desapercibidos a la maquinaria del Estado.

Ens n’anem a Mêlée (ZTA)

Al seu llibre Zones Temporalment Autònomes (1990), Hakim Bey parteix de la constatació de que tota lluita contra l’Estat que actue frontalment contra aquest i busque l’alliberament definitiu de tota la societat, és a dir, tota revolució llibertària, estarà abocada a la traïció i el fracàs eventuals, com la Història ha demostrat en repetides ocasions. Bey s’arriba a preguntar si és en absolut possible construir una societat lliure en un món on gran part de la gent viu sota la repressió i l’autoritarisme de l’Estat i altres formes de control.

La resposta de Bey és que la revolució no només és poc plausible, sinó que no és desitjable per l’esforç perdut que representa enfrontar‐se contra la violència de l’Estat, que sempre té les de guanyar. Però, en lloc d’abandonar‐se al nihilisme, Bey fa una proposta esperançadora: creem xicotets entorns de llibertat que puguem experimentar intensament i que tinguen una existència concreta i limitada en l’espai i el temps, de forma que puguen passar desapercebuts a la maquinària de l’Estat.

¡Hoy estreno nuevo sitio web!

Oha-konban-chiwa,

Por fin he tenido el tiempo necesario para montar un nuevo sitio web. ¡Viva!

Hui estrene nou lloc web!

Bon ditardanit,

Per fi he tingut el temps necessari per a muntar un nou lloc web. Visca!

Glo

La passada nit va morir Gloria, professora de la UJI estimadíssima per moltíssimes persones per tantes i tantes raons. No estic per a molt d’escriure, així que tan sols recomanaré que feu una visita als comentaris de l’última entrada del seu blog. També hi ha la dedicatòria d’Emilio Molina, que capta molt bé el que Glo significa per a molts de nosaltres.

Per als qui no la vàreu conéixer, teniu el blog de Gloria i l’últim discurs de Randy Pausch, que li agradava molt i reflecteix molt bé alguns aspectes de la seua filosofia de vida.

Fins a sempre, Glo!

Actualització (2009-04-24): S’ha iniciat una petició de signatures per a que dediquen a Gloria una aula a l’Escola Superior de Tecnologia i Ciències Experimentals de la UJI. El nombre de signatures creix a un ritme vertiginós! :)

Actualització (2009-09-23): Aquest matí s’ha celebrat l’homenatge a Gloria que més de mil persones han estat d’acord en recolzar. A la web de la UJI teniu la notícia i un reportatge fotogràfic. Al corredor de l’aula on tantes hores de classe amb Glo vam passar s’ha congregat un gran nombre de gent (i més que haurien vingut si no hagueren canviat la data de l’acte a última hora) entre les quals hi havia sa mare, filla i marit, i diferents persones li han dedicat unes paraules. Vull destacar el discurs d’Emilio, que ha recordat també el nostre benvolgut Natxete.

Resistència digital i drets humans

L’advocat Carlos Sánchez Almeida repassa de dalt a baix la història de la lluita pels drets i les llibertats que des del Ciberespai s’ha vingut lluirant en els últims 30 anys contra els diferents poders fàctics, com a reflex recent de les lluites socials. En fer‐ho, ixen a la llum els símptomes i motius més profunds de la decadència de l’actual status quo mundial, i com els malsons dels més cèlebres escriptors de ciència‐ficció estaven completament justificats.

La veritat és que no m’apanye molt bé a introduir aquest article. L’únic que puc dir és que el trobe d’allò més complet, impactant i ben fet que he llegit en molt de temps. Una autèntica joia, absolutament imprescindible: http://www.kriptopolis.org/resistencia-digital-y-derechos-humanos

…i Pendragon

Per fi arribà el dia d’escoltar Pendragon en directe en la seua gira de 30 aniversari! Senyores i senyors, quin tros de concert i quina gent més agradable. :)

Igual que l’anterior concert d’RPWL, aquest estava organitzat per la gent de Los recuerdos del unicornio, i també tingué lloc a la sala Ritmo & Compás de Madrid. Mai havia estat a un concert de Pendragon, i no els coneixia en persona, però només arribar vaig veure que (una altra volta) es tractava de gent senzilla, propera i amb sentit de l’humor: al vidre de l’autobús tenien un rètol on es llegia «ELDERLY PEOPLE» i un senyal de precaució amb un parell de roquers encorbats tocant. :D I a l’entrada estava en senyor Clive Nolan (teclista de Pendragon i Arena, entre altres) amb la seua camiseta de Motörhead concedint una entrevista al portal Esquizofrenia.

El concert s’encetà amb l’animada Walls of Babylon, per a deixar ben clar que no es tractava només d’un concert de presentació de nou àlbum. De seguida vaig quedar sorprés per la simpatia del senyor Nick Barrett, per l’alegria que transmetia i pel seu gest de xiquet roïn, amb les rises exagerades, les xerrades catxondes i les presentacions amb cantinela i conya inclosa. Realment semblava que el concert era una conversa entre músics i públic, sobre l’escenari responien als gestos de la gent i ens animaven amb altres de nous. Els més «seriosos» eren Peter Gee, baix i teclista, que estava molt concentrat en la feina, i el senyor Nolan, que balancejava sorprenentment els teclats avant i enrere mentre tocava. O_o El nou bateria Scott Higham és una vertadera màquina, amb una energia que de seguida em recordà el senyor Mike Portnoy (el tio arribà a escopir l’aigua cap amunt sobre la bateria, esquitxant mentre tocava!). La presentació dels membres com si foren reus condemnats a tocar en Pendragon, projectats com si foren personatges de South Park, no tingué preu. :D Per a rematar la feina, i per a sorpresa del públic, el Nick es va asseure a la vora de l’escenari i saltà a terra, on començà a passejar entre la gent donant‐los la mà i saludant tothom mentre cantava l’emocionant 2 AM. No podia haver imaginat res més agradable i familiar per a acabar el concert. :)

Musicalment parlant, tot un tour de force de pràcticament tres hores amb temes d’allò més variat (els més clàssics com Masters of Illusion o Paintbox hagueren d’esperar als dos bisos, després dels crits atronadors del públic), amb una mestria i una fidelitat impressionants per part de tots els components. El senyor Barrett va demostrar que és un dels millors guitarristes de rock vivents (Déu meu, quina interpretació de Learning Curve! O_O ). Però vaja, què vos diré d’un grup tan veterà!

L’unicornio Paco estava molt content de l’espectacle, del grup i de l’assistència de públic (recordem que era dilluns), i no puc més que estar completament d’acord. Nick Barrett diu que la supervivència del grup depén de com vaja aquesta gira i la venda del seu nou àlbum Pure. La cosa està difícil per a un grup (admetem‐ho) minoritari, però no puc més que desitjar que funcione bé i que puguem tornar a gaudir de la música i la humanitat de Pendragon.

(Quin serà el proper concert? Marillion acaba d’estrenar àlbum…)

Actualització

Podeu trobar una crònica del concert a Esquizofrenia.

RPWL, Unicornios… i Pendragon

Aquest diumenge vaig assistir al concert de RPWL a la sala Ritmo & Compás de Madrid. Camisetes de Pink Floyd, Genesis, Rush i Dream Theater per totes bandes… la cosa pintava bé!

Abans dels alemanys actuà Thay Khay, un altre grup que sonava molt bé, amb molta presència del teclat i acompanyat per unes animacions xulíssimes del seu primer vídeo-clip, i que van agradar molt als assistents. Ens en regalaren un CD a l’entrada, i serà qüestió d’escoltar‐se’l bé. :)

Al cap d’una estona isqué finalment la gent d’RPWL, amb el Yogi Lang acompanyat d’un faristol amb llumeneta i tot. L’espectacle incloïa projeccions per a cada cançó que estaven genials, algunes eren com xicotets vídeo‐clips. En la part musical, interpretacions poderosíssimes de totes les cançons, i sorpreses com una versió de This is Not a Prog Song amb empelts de Rockin' All Over the World, un homenatge a Rick Wright amb una cançó de Pink Floyd que confese no conéixer (Biding My Time), i la sorpresa de la nit, una interpretació esplèndida de In the Court of the Crimson King que posà a tot el món amb els braços en alt. A banda, el Yogi estigué molt parlador, enganxant temàticament una cançó amb la següent i no parava de jugar amb el tio del baix, i és que s’ho estaven passant pipa tant a dalt com a baix de l'escenari.

A banda d’això, i no menys important, vaig tenir el plaer de conéixer la gent del portal Esquizofrenia i els amics del programa Los recuerdos del unicornio, que estaven encantats de que algú de tan lluny s’haguera acostat al concert, què simpàtics! Realment és a ells a qui he d’agrair que em donaren a conéixer grups tan grans com RPWL o Pendragon, i que tinguen els collons de fer cada setmana un programa dedicat al rock progressiu i simfònic, amb l’escàs suport que té a aquest país.

En acabar el concert sonava Paintbox de fons com la glòria. Ens veem al concert de Pendragon!

Actualització

Podeu trobar una crònica del concert a Esquizofrenia.

El nou Seat Ibiza Bocanegra

Sobre la presentació del nou Seat Ibiza Bocanegra que es farà pròximament a les festes patronals del meu poble, per a fruïció de maquinols i ninyatos de tota la contornada, només se m’ocorre dir una cosa:

Nobody expects the Spanish Inquisition!

(Amb records per als fans d’Alatriste.)

Diguem NO al cànon!

Aquesta vesprada he assistit a la concentració contra el cànon a les portes de la seu de la SGAE a València. No és que fórem molta gent (diguem que no ens haurien detingut per manifestació iŀlegal), però hi havia representants de l’estudiantat i professorat universitari, del sector de les tecnologies de la informació, del món de la música, l’administració pública i els moviments ciutadans. Fins i tot hi ha hagut un destacament de la policia que s’ha acabat retirant front a la nostra actitud exemplar.

Vaja, que hem sigut set persones i al final hem optat per penjar la pancarta a la porta i anar a fer-nos unes canyes. Supose que la convocatòria ha sigut apressurada i el fet de que no se’n coneguera l’origen ha alçat suspicàces, i això no ha ajudat a l’assistència, però vaja, no ha estat malament. Teniu fotos de la concentració a la revista d’Alteritat.

A la propera ho farem millor i en serem més! :)

El cambrer que no era gens «tonho»

Per a que vegeu que el menda a voltes ix del terrunyo, fa uns dies vaig estar per raons de treball a Porto, una bonica ciutat per cert, on passejar per la part vella dóna l’impressió de ser Guybrush Threepwood al poblat de Monkey Island, però sense anar seguint un cursor en forma de creu. El primer dia vam sopar junts un grup de valencians a un restaurant anomenat Tonho, a la vora del riu Duero, junt al pont d’Eiffel. El cambrer que ens atengué ens desvetllà que «tonho» significa «babau» en portugués, cosa que ens xocà bastant, però supose que dir‐nos que l’amo del bar es deia Antonio i afectivament Tonho hauria sigut una resposta massa previsible. El sopar va ser deliciós i ens ho passàrem d’allò més bé —naturalment, la taula que més escàndol muntava era la nostra.

Com que tots anàvem en viatge de negocis, al final del sopar calia repartir el tíquet per a que tothom puguera justificar‐ne les despeses. Com era d’esperar, només teníem un tíquet conjunt, així que el cambrer es prestà a dividir‐lo en cinc, un per a cadascun de nosaltres. Això sí, ens va previndre de que la divisió nooo seriia exacta. «Home, per a això estan els cèntims!», comentàrem sorpresos abans que se’n tornara a anar. Al cap d’uns interminables deu minuts l’home tornà amb els seus cinc tíquets. Bé doncs, a pagar i a caseta que demà és jornada de feina.

Però quina seria la nostra sorpresa en vore la peculiar divisió que havia fet el cambrer del Tonho. L’home no havia dividit el preu i prou, no: havia agrupat els ítems del sopar en tíquets de preu total similar. La mare que va, quina currada! Els informàtics de la taula ens féiem creus: no es tractava d’un maleït problema NP‐complet? Al cas tenien un mentat a la cuina, junt a la nevera? I tant que la divisió no era exacta! Però fills meus, la ment humana és limitada i es veu que per a fer encaixar els preus no van dubtar en sacrificar la coherència dels tíquets: així, n’hi havia que només contenien beguda, altres amb dos primers plats o només postres, i el més surrealista de tots, amb només tres ítems: botella de vi, polvo i café. A eixes altures del sopar ja sabíem que «polvo» significa «polp» en portugués, però el catxondeo no ens el llevà ningú! :D

Qui sap, potser el cambrer del Tonho ja va passar per una experiència de complexitat similar, com en aquesta tira d’XKCD. I és que mai no es sap on et trobaràs el proper problema NP‐complet, així que cal estar preparat. Feliç 2008 a tohom!

Resposta a una ONG

Hi ha una ONG a la qual estic subscrit que realitza una gran tasca pel Drets Humans arreu del món. Desafortunadament, des de fa un temps a esta banda dedica molts esforços a convéncer‐nos de que els nostres xiquets són gent sense criteri, que els seus pares són incapaços de transmetre’ls uns valors socialment saludables, i que per tot això és l’Estat el que ha d’encarregar‐se d’aquesta tasca. Concretament, la ONG sembla donar a entendre que en usar videojocs (que, no oblidem, són una forma de ficció com podrien ser els llibres, però interactiva) on apareixen violacions dels Drets Humans, anem indefectiblement a repetir eixes violacions en el món real o a considerar‐les menys criticables. Ací hi ha un fragment de la meua resposta:

Dic el «vostre» missatge perquè, com a aficionat als videojocs durant la meua infància, he d’admetre que m’he convertit en un sanguinari i despietat violador dels drets humans. Com a xiquet humà espanyol mai vaig saber diferenciar la realitat de la ficció ni vaig tindre mai ningú que m’ensenyara valors per a jutjar si les actuacions dels personatges dels videojocs eren bones o no… o es tractava de persones reals? Ara no recorde, crec que vaig emprar alguna motoserra i pistoles de plasma per a matar a molts veïns del meu poble i em va fer sentir molt bé i justicier… o no, no sé ara. Jo crec que em vaig convertir en un assassí perquè papà Estat no va tindre cura de mi. :(

Aquest assassí va créixer i s’apuntà a [L’ONG EN QÜESTIÓ] i tot.

Del comunicat de premsa:

En cuanto a las Comunidades Autónomas, deben incorporar en su legislación, si no lo han hecho ya, la prohibición de la venta, alquiler y difusión de videojuegos con contenidos que atentan contra los Derechos Humanos y, sobre todo, establecer medidas efectivas para el cumplimiento de esta prohibición.

Eixa mesura és completament insuficent per a evitar que videojugadors es convertesquen en psicòpates assassins com jo. Com a borrego sense criteri que sóc, necessite que siga l’Estat qui em prohibesca l’accés a altres obres on es descriuen atemptats contra els Drets Humans: sèries de televisió, peŀlícules i llibres —aquests últims són especialment perillosos, en tinc un sobre un londinenc anomenat Jack que està omplint d’idees la meua ment maŀleable i acrítica, espere que papà Estat siga capaç de mostrar‐me el bon camí.

Ara, tornant a la realitat, ¿és realment necessari que expose un cas tan aberrant com l’anterior per a mostrar l’enfocament profundament errat de [L’ONG] respecte el tema dels videojocs? Només demane un poc de confiança en el criteri de les persones, i evitar arribar a postures retrògrades que els sectors més conservadors han vingut mostrant recurrentment contra qualsevol nou mitjà d’expressió. Sé que som capaços de ser més raonables en aquest tema.

Sense ànim de pontificar, només m’agradaria que de tant en quant ens enrecordàrem de que nosaltres com a individus pensants també tenim el nostre propi criteri, i que no hi ha doncs per què dependre d’un altre que el faça valdre per nosaltres (especialment quan no tenim cap garantia de que el criteri de l’altre siga el nostre).

Actualització

Resposta de l’ONG (sempre recomforta saber que una ONG escolta els seus socis):

Con seguridad estará de acuerdo con nosotros en que la protección a los menores (obligada por la Convención Internacional de los Derechos del Niño) brilla por su ausencia a este respecto en España. Lo único que reclama [L’ONG] es que el Estado asuma sus responsabilidades en la protección de la infancia, del mismo modo que lo hace en otros ámbitos. En este caso, los videojuegos se han convertido en el primer recurso de ocio de los niños y niñas, de ahí su relevancia.

Resposta meua:

No discrepo en la necesidad de proteger la formación de los más jóvenes, pero sí en el tono alarmista de la postura que ha tomado [L’ONG] en este asunto, con cierto desprecio (desde mi punto de vista) de la capacidad de juicio y discernimiento de los jóvenes y de la capacidad de tutorización de sus padres o entorno, que generalmente son mejores conocedores que el Estado de la situación particular de cada uno. También percibo la relevancia (aunque sólo cuantitaviva) de los videojuegos en comparación con alternativas como películas o libros, pero me parece preocupante el tratamiento exclusivo que se pide para los primeros, y se debería plantear si entonces tendría sentido o no exigir lo mismo de los segundos. Esto sería una buena medida de la racionalidad de las exigencias.

Me gustaría recomendar la lectura del artículo Pánico moral y videojuegos (así como los documentos y estudios enlazados desde él), que puede ayudar a aclarar ciertas ideas tergiversadas y muy difundidas respecto a los efectos psíquicos y sociales de los videojuegos.

El «xou» estatal

Aquest matí (30 d’octubre) m’he esmorzat amb la notícia de que el 29 es celebrava el judici contra un músic que va (pressumptament) cometre el terrible, terrible error d’anomenar «paràsits» i «institució sense valor i decorativa» a la família reial d’Espanya, així com «forces de repressió» a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. El fiscal demanava 4320 € (però li semblà poc després i ho pujà a 14000 i el piquillo) per injúries a diferents membres de la família reial i injúries greus a les forces de seguretat. La notícia a Europa Press, 20 minutos, El País i El Mundo. També hi ha una plana de solidaritat amb el cantant on s’aporta informació interessant.

En altre bat‐canal, el Govern espanyol defensant una volta més l’interés de la societat: El Gobierno recurre la multa de la UE a Telefónica por monopolio en el ADSL. Surrealista.

Ens veem a la presó.

Actualització

Estic a la presó! Que nooo, encara no almenys. El que tampoc està a la presó però ha estat condemnat a pagar 1440 euros és el músic, segons sentència de l’Audiència Nacional. Ergo: visca el Rei i la Guàrdia Civil! :-#

Tot és text!

Últimament estic fent prou d’edició de text en formularis web, i la veritat és que és un conyaso. Els navegadors web no proporcionen capacitats serioses d’edició de texts, més enllà del moviment bàsic del cursor, tallar, enganxar i desfer. I em sembla prou i massa. La feina del navegador és possibilitar la navegació per la web, la d’editar texts és de l’editor de text. Aproximacions com la de FCKeditor aporten massa complexitat i requeriments a les aplicacions web, a banda d’estar reinventant la roda. El que cal és una forma còmoda d’editar els texts dels formularis web amb l’editor sense anar copiant i enganxant amunt i avall.

Hui he trobat una extensió del navegador Firefox anomenada It's All Text! (my friend), que fa una cosa ben senzilla: donada una caixa de text d’un formulari web, llança l’editor de text favorit de l’usuari. En tancar l’editor, el text és posat automàticament a la caixa. Simple, veritat? Tant com cal. A més té el detall de no esborrar el fitxer de disc mentre no es tanca (correctament) el navegador. Molt important per a evitar sorpreses desagradables si fallen les connexions (o la llum).

Amb això i el mode Wikipedia per a Emacs estic editant aquesta entrada i açò és la glòria. KISS!

H.R. Giger a València

Si esteu o estareu a prop de València fins a principis de desembre, i sou aficionats a l’obra d’H.R. Giger (el dissenyador de l’Alien de Ridley Scott), vos recomane que aneu a visitar l’exposició H.R. Giger: escultura, gràfica i disseny que té lloc al Rectorat de la Universitat Politècnica de València entre el 18 d’octubre i el 5 de desembre.

Ja sé que el tema ja va ser tractat a Barrapunto; amb aquesta entrada només vull animar als que no esteu segurs de si anar o no, o als que vos fa peresa: l’exposició és realment impressionant, i no serà fàcil tornar a poder veure aquestes obres de prop i en directe. Per cert, el catàleg que hi venen (per 10 €) també està molt bé, amb texts que reflexionen sobre l’obra de Giger i fotografies de les obres exposades.

Se m’oblidava: no vos aneu de l’exposició sense mirar cara a cara el cap original de l’Alien… indescriptible!

Sentència condemnatòria contra Alasbarricadas.org

Sembla que la maquinària estatal està ben engreixada. Després de que el Govern assegure 75 milions d’euros de canon a les entitats de gestió, l’SGAE i similars s’emporten una altra alegria: Alasbarricadas.org (ALB) rep sentència condemnatòria per responsabilitat d’uns comentaris anònims contra Ramoncín.

Resum del cas: Ramoncín demanda ALB per uns comentaris anònims contraris a ell escrits en un fòrum públic. L’administrador retira els comentaris tan aviat com té notícia de la demanda (primer contacte). Judici. Ramoncín diu que no pugué contactar amb l’administrador perquè l’adreça proporcionada pels seus detectius (extreta del Whois) era obsoleta. La jutge condemna l’administrador d’ALB per ostaculitzar la retirada dels comentaris iŀlegals. Alehop!

Espera. Va provar Ramoncín a usar l’adreça de correu de contacte en la plana principal d’ALB? No. Va ser poc diligent l’administrador d’ALB en retirar els comentaris quan tingué notícia? No. Eren els comentaris iŀlegals abans d’haver una condemna? No. Tenia l’administrador obligació d’aportar la seua informació de contacte? No realitza cap activitat econòmica amb la web, així que probablement tampoc.

Així funciona la llibertat d’expressió en aquest país. Si et fan una pintada insultant al rei a la paret de casa mentre estàs de viatge, més te val tornar aviat o et caurà una grossa, perquè tu n’ets el responsable, segons el raonament d’aquesta jutge. Ah, que no és així? I per què en Internet sí que ho és, quan en un fòrum públic com aquest no hi ha una edició prèvia com en els mitjans tradicionals?

Fàcil. Internet dóna igualtat de condició (no només d’oportunitat) per a que la gent s’expresse lliurement sense necessitar molta riquesa, i això no li pot agradar al capital. En concret, aquesta demanda és una de tantes de les promogudes per l’SGAE (eixa mena de sindicat vertical d’autors i editors) per a atemorir la gent i evitar postures crítiques. El capital i l’estat ballant un nou moviment del mateix vals de sempre…

Més informació a Alasbarricadas.org, Barrapunto, Jorge Cortell i Kriptópolis.

Anàlisis de la sentència a Associació d’Internautes, Vida de un Consultor.

XWrits to Workrave and back again

Portava molt de temps usant XWrits per a obligar‐me a fer pauses per a eviar la síndrome del túnel carpià. És un d’eixos programes senzills i que fan la seua feina bé: quan dus massa temps escrivint, mostra una finestra amb una imatge parpellejant que no deixa de fer la punyeta fins que descanses.

Al poc de temps vaig començar a usar el gestor de finestres Ion, que agrupa les finestres en marcs de forma que tries quina és visible mitjançant unes pestanyes. XWrits deixà de ser efectiu perquè quan la finestra punyetera apareixia, en seleccionava una altra i XWrits deixava de ser visible, així que passava olímpicament d’ell.

Aleshores vaig vore en una MaratOO.o el Workrave a l’ordinador de Jordi. Tenia bona pinta perquè, a banda de ser més pesat a l’hora de mostrar els avisos (quadre sense finestra directament sobre la pantalla) i proposar exercicis per al descans, també suggeria fer micropauses (descansos curts cada poc de temps). Així que em vaig passar a Workrave.

La veritat és que Workrave no està malament, però és un mamotret que ocupa prou de memòria, té estranyes interaccions amb altres aplicacions GTK+ i està contínuament alterant multitud de fitxers d’estat, cosa que em destorba a l’hora d’emprar Unison per a les còpies de seguretat.

Casualment l’altre dia vaig fer una ullada al manual d’XWrits a la web i em va sorprendre que, per a fer alhora micropauses i descansos es podia simplement llançar el programa dues voltes amb diferents arguments. «Vaja», vaig pensar, «què em deté ara de tornar al vell XWrits?». Els exercicis ja me’ls sabia de memòria però, i el problema de les finestres? Com faig per a no passar una altra volta d’XWrits?

Aleshores vaig recordar quelcom que he aprés després de tants anys d’usar Ion:

No hi ha res més incòmode en una interfície gràfica que les pròpies finestres flotants.

Doncs pareu l’orella que resulta que Ion és capaç de fer flotar finestres per sobre dels marcs. Quin usuari d’Ion voldria una finestra flotant, si són tan molestes? DONCS JO, per a que XWrits done bé la brasa quan toca! Ací va la configuració per a cfg_kludges.lua:

defwinprop {
    class = "XWrits",
    instance = "xwrits",
    float = true,
    switchto = false,
}

Amb això, i llançant XWrits tal que així a ~/.xsession:

# Per a les micropauses.
xwrits title=micropausa \
       typetime=5 breaktime=:30 canceltime=2 &
# Per als descansos.
xwrits title=descans \
       typetime=50 breaktime=10 canceltime=3 &

aconseguim una funcionalitat equivalent a Workrave, amb un programa molt més senzill! KISS!

Actualització (2007-09-12)

Que les finestres flotants d’XWrits siguen pesades passa, però que siguen escollides com a actives només apareixen és quasi, quasi perillós. Per això he afegit l’opció switchto = false, que evita aquest comportament. Així, quan apareix una finestra d’XWrits, la finestra en ús continua seleccionada.

fonts.conf

ivan[X]tardis:~$ cat ~/.fonts.conf
<?xml version="1.0"?>
<!DOCTYPE fontconfig SYSTEM "fonts.dtd">
<fontconfig>
        <match target="font">
                <edit name="antialias" mode="assign">
                        <bool>false</bool>
                </edit>
        </match>
</fontconfig>

:,-))))

En valencià i gratuït… a quin preu?

Missatge que he rebut hui del Gabinet de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Sagunt, i la resposta que he enviat (és llarg):

Gabinet de Promoció del Valencià (el 2007-05-17 a les 08:12:27 +0200) va dir:

> Microsoft fa una marató per arribar al milió d’usuaris dels seus productes en
> valencià.
> Entreu a
> [… EVITE LA PUBLICITAT …]
> i us podreu descarregar el Windows Vista i l’Office en valencià gratuïtament.
> A més, podeu guanyar un ordinador portàtil!
> Difoneu-ho entre els vostres familiars i col·legues. Hem de fer pinya!
>
> FONT: Infozèfir

Em sent en la més absoluta obligació d’informar‐vos de que existeixen alternatives a aquests productes de Microsoft. Recordem que MS és una companyia que sempre ha tractat d’atrapar als seus usuaris [1], que usa els seus formats per a assegurar açò [2] i que ha estat condemnada per la UE per pràctiques monopòliques [3] [4].

[1]http://en.wikipedia.org/wiki/Vendor_lock-in#Microsoft [2]http://www.gnu.org/philosophy/microsoft-new-monopoly.ca.html [3]http://en.wikipedia.org/wiki/European_Union_Microsoft_antitrust_case [4]http://www.gnu.org/philosophy/microsoft-antitrust.ca.html

La que anuncieu no és més que una campanya de màrqueting per la qual MS s’assegura nous usuaris que estaran igualment obligats a pagar quan apareguen les noves versions de Vista i Office. En altre cas, els usuaris hauran d’usar versions alterades que en violen la llicència, cosa que podria causar que perderen l’accés als seus propis documents degut a les característiques de DRM de Vista [5].

[5]http://badvista.fsf.org/what-s-wrong-with-microsoft-windows-vista

Que els productes estiguen en valencià no és raó suficient per a condemnar als seus usuaris a aquesta pèrdua de llibertat, ni per a que un organisme públic els promocione, per molt que la difusió del valencià en siga la tasca.

De fet, existeixen per a aquests productes alternatives que atorguen als usuaris la llibertat d’usar‐los i compartir‐los sense limitació. Em centraré en OpenOffice.org [6], una suite ofimàtica lliure que ofereix una funcionalitat comparable a la de MS i que pot (i sempre podrà) ser usada gratuïtament. OpenOffice.org usa un format obert que és l’únic reconegut a nivell mundial com a estàndard ISO per a l’intercanvi i emmagatzematge de documentació a llarg termini [7], i que també està acceptat per altres aplicacions ofimàtiques [8]. En canvi, el format OpenXML promogut per MS presenta molts problemes per a ser considerat un estàndard [9]. Recordem que la pròpia Unió Europea recomana l’ús d’estàmdards oberts [10].

[6]http://ca.openoffice.org/ [7]http://en.wikipedia.org/wiki/OpenDocument [8]http://en.wikipedia.org/wiki/OpenDocument_software [9]http://www.estandaresabiertos.com//index.php?option=com_content&task=view&id=65&Itemid=2 [10]http://ec.europa.eu/idabc/en/document/3428/5644

També hi ha alternatives a Windows, com GNU/Linux, que ofereixen als usuaris un sistema igual (o més) útil, gratuït, més robust i segur, i que respecta la seua llibertat, a banda d’incloure la majoria d’aplicacions que l’usuari puga necessitar. Diverses administracions publiques ja han adoptat aquests sistemes [11] [12] [13], i hi ha multitud de distribucions de fàcil instaŀlació i ús [14], algunes amb possibilitat de suport tècnic [15].

[11]http://www.linex.org/ [12]http://www.guadalinex.org/ [13]http://lliurex.net/ [14]http://fedoraproject.org/ [15]http://www.ubuntu.com/

Tant OpenOffice.org com la majoria de les distribucions de GNU/Linux (en especial Ubuntu) estan completament traduïdes al valencià per coŀlaboradors diversos que s’organitzen per a assegurar la pervivència i manteniment de les traduccions amb independència d’interessos comercials [16].

[16]http://www.softcatala.org/articles/article16.htm

D’altra banda, és important que, en recolzar el programari lliure com OpenOffice.org i GNU/Linux, es dóna l’oportunitat a qualsevol empresa d’oferir qualsevol tipus de servei al seu voltant, fomentant així l’economia local, cosa impensable amb el model ultrarestrictiu promogut per les llicències dels productes de MS, els beneficis dels quals es van a l’estranger.

Per això vos anime a provar OpenOffice.org [17] i GNU/Linux (Ubuntu és una bona opció [18]) i a promoure el seu ús, ja que resulta de molt major benefici individual i social que l’opció que proposeu.

[17]http://www.softcatala.org/wiki/OpenOffice.org [18]http://www.ubuntu.com/GetUbuntu/download

Amb açò acabe. Si teniu cap dubte al respecte o voldrieu saber‐ne més, podeu enviar‐me un missatge sense problema.

Salutacions

Sánchez Almeida sobre la LISI

Demoledor, complet i amé resum de la història recent i el futur proper de les lleis espanyoles que afecten (i tant) la llibertat d’expressió a Internet, des de la LSSI del PP fins a la LISI del PSOE, per l’advocat Carlos Sánchez Almeida: Libertad de expresión en Internet: perspectivas de futuro (via).

Tolstoi i la (merito)cràcia

Resulta evident que el poder —que per a estar ben fet hauria d’estar en mans dels millors homes— es troba sempre en mans dels pitjors, car els millors homes per causa de l’essència del mateix poder, que consisteix en l’ús de la violència sobre els altres, no poden desitjar‐lo, i per eixa raó, mai no arriben a ell ni el conserven.

—Lleó Tolstoi, «Als homes polítics»